Lo bueno y lo malo que tienen las manzanas.

Es como si ahora las palabras ya no me abrigaran. Yo quiero esa mano, no un lápiz o un teclado, tampoco quiero las cuerdas de la guitarra.

Y las "lines" de ayer suenan a hueco:

Me gustaría tener sed

y beber de los pétalos de una rosa

no contestar a los "porqués"

y pensar que la vida siempre es hermosa.

Cantar de cara a un papel

con una pluma en la mano

y olvidar que casi siempre

tanta tinta acaba siendo en vano."

Duele cerrar los ojos, por eso de que entonces se sueña... y se sueña con cómo las cosas hubieran... No, que ya dijimos que "hubiera" no existe.


Que es verdad, que yo no quiero subjuntivos. Yo quiero pasados bonitos, presentes alegres y futuros. Que los futuros me da igual como sean, ya me vale con que estén ahí y vengan a visitarme a cada vez que sonrío.

From Sri Lanka you can also see the Stari Most

Hui ha sigut la segona vegada que he estat a casa Namal.

No havia d'arreplegar o deixar cap catifa, però.

Hui la cita era un sopar amb ell, el novio (que se m'ha tornat a oblidar com es diu), Alberto i Georg.

Sopar: sopa tradicional de Sri Lanka/Índia, tortilla de pataca i escalibada a mitges i com s'ha pogut. Sense oblidar, per suposat, un fantàstic vi.

Tanmateix, el sopar només ha sigut el final: converses amb reggae del bo i música india de fons, intentar entendre italià o francés amb el novio, rebre unes arracades d'aro que no són del meu estil (per no dir cutres) que Namal s'ha trobat pel pis... però el més graciós de tot ha sigut mirar a les parets i vore les meues "Today's sentence" que penjo cada dia d'entre setmana a la "noticeboard" de les escales del col·legi.

Conque sí que era ell el lladre! Ahir ja em va dir que li agradaven tant que les furtava, però no m'imaginava que les penjara per les parets. Ara que sé que van a parar a un petit racó srilankés les buscaré a consciència!

I bé, aquest post és més fotologuero que altra cosa. Però el fotolog ha sigut ocupat per ous i assassins d'ous: http://www.fotolog.com/adonat/44007349

Fotos:

·tela que Namal té a una paret del saló.

·Alberto i el novio de Namal.

·jo amb les arracades i un pa gegant =)

On the cupboard of the common room.

"On the cupboard of the common room" is the place where you can find all the cloths you thought you had lost.

It happens from time to time that you remember that such a place exists.

Today it happened that I saw an empty plastic bottle on the sofa, that was there since last week, so I decided to finally throw it away. When I got close to the sofa, I saw on the floor one of my thousands of colourful lost socks (maybe that's why I buy new socks every time I see cool ones).

Suddenly, a bright light lightened up in my mind... and I looked up.

Surprise! A mountain of white sheets, jackets, lonely socks, t-shirts and even trousers was waiting there for some charitative soul to notice it.I climbed on the sofa to fish for things that could be mine and... Outcome (a part from the sock I found on the floor):

·White sheets I washed long time ago and I completelly forgot to take them away from the drying-place

·My loved black baggy trousers

·My loved big black cut t-shirt

·Another black t-shirt that was also mine.

Que llueva, que llueva!

Te gusta la lluvia.
Sobretodo cuando lees en la habitación, o te vas a dormir oyendo el suave ritmo de la ventana.
Pero lo que más te gusta es ese chirimiri de 7:30 a 8 de la mañana.
Porque sí, porque aunque siempre salgas de la residencia de menos veinte a menos cuarto, te gusta cuando empieza a media. Así las calles están mojadas. Así las calles no tienen demasiados charcos porque, en Bosnia, en vez de charcos a veces son pozos.
Además, resulta que no era solo tu hermana Irene la que un día llegaría a perder la cabeza. Tu ya aprendiste, antes de navidad, que perder seis paraguas es una señal para pasar definitivamente al chubasqueo; porque a ti te da igual ir por la calle de camello para que tus libros y papeles no se mojen. Además, que da igual las pintas que lleves mientras no falte el dobro jutro de los dos abuelos.
Al final, no llevar paraguas acaba siendo una ventaja: la lluvia te acaba de despertar, y más aún cuando alguna gota que bebió demasiado se cae de algún árbol o terraza.
Y sonríes, porque te das cuenta de que la lluvia tiene razón: ¡No se puede estudiar por el camino! Aix… ¿es que hace falta que se te empapen las hojas y se te emborrone la tinta para que te des cuenta? Los caminos matutinos son para viajar con bostezos, sonrisas y dobro jutros; y hasta que la economía no sirva para calcular las positive and negative externalities of trading smiles and glances, mejor la dejas para el bloque libre.
Y es que, aunque parezca mentira, cuando llueve en Mostar todo se vuelve un poco más gris menos el verde. El verde se vuelve incluso más verde que antes. Como tus ojos, que se vuelven a llenar con la esperanza de que haya llegado el día en que finalmente cambies el chip de estresarte hasta con el más mínimo detalle. Aunque ya sabes se sobra que la esperanza, sin empeño, no funciona demasiado a menudo.
Y los abuelos… esos nunca fallan. Llueva o haga viento, ellos siempre a pie de cañón con su café turco debajo del porche de una tienda que vende de todo y nada.
Ellos, y el intercambio dobrojutrero, es todo lo que necesitas para una mañana redonda.

Que los de los donuts son unos mentirosos.

Foto: un señor en la ciudad vieja, después de la cena familiar con Pili, Carlos José, Natxo, Óscar, Irene y Mamá, la calle inundada después de días y días de lluvia. Isn't it amazing?

Mamá, yo quiero ser vendedora de alfombras

Dia intens.

De 9:30 del matí a 10:30 de la nit amb assumptes teatreros.

Escenes en concret, run throughs, últims detalls de l'escenari, warm ups, algunes estones lliures que he dedicat a menjar, a llegir i a intentar acabar d'aprendre el guió per a l'obra de demà... i, per suposat, l'obra.

Yerma.

Tanmateix, no és en aquest post que us parlaré de Yerma, sino més bé de certs detalls del dia.

De bon matí algú havia d'anar a replegar una alfombra de casa Namal. Com que no tenia res que fer perquè el meu personatge surt només a una escena del final, i el meu treball com a "stage designer" ja estava concluit, m'he ofert voluntària.

De camí feia molt bon hora, i caminant pensava com de senzilla pot ser la vida, i com estúpidament me la complico jo. Així que res, positivisme en vena mentres respirava aire fresc primaveral... positivisme que deuria recordar ara mateix, quan totes les coses me venen al damunt.

A casa Namal, m'ha invitat també a prendre alguna cosa i a vore tota la casa. Una passada. Vistes al riu, inclús al Stari Most, céntric, prou gran, jardinet que ara només té gespeta però que dóna una tranquil·litat increïble... Una vegada concluïda la visita, i no fent cas a les exasperacions d'aquest professor de Sri Lanka, m'he col·locat l'alfombra a l'esquena (no pessava tant i tant), i camí de tornada cap a Abrasevic!

A mitant camí un home m'ha parat i m'ha preguntat quelcom en "local language", li he dit que no l'entenia i, aleshores, m'ha preguntat en anglés que si venia alfombres. Després que si l'havia comprada a algun lloc. I després que si en netejava.

Li hauré donat un despago al dir-li que no a tot, però ell a mi, mentres seguia el meu camí, m'ha donat què pensar. I he pensat que ningú s'enrecorda dels venedors d'alfombres. Aixina que en oda a d'ells, m'he fet del gremi durant els minuts que ha durat el meu trajecte.

I després de l'obra, com que ningú feia moltes intencions, m'he oferit voluntària de nou. I de camí, llàgrima amunt llàgrima avall.

Com sempre.

I curiosament sonava una cançó de Canteca de Macao al mp3:

"Y siempre la misma canción

siempre la misma canción

ay, sin solución"

"Y así es la vida del emigrante

siempre cruzando por tierra extraña..."

I he pensat que sóc una emigrant. Daquipallí dallipacá. Sempre trepitjant allò que encara no he tingut temps a conéixer... aprenent de les meues passes... aprenent d'aquests nous mons...

però sense casa fixa.

No és que no tinga res a què agarrar-me, perquè si que en tinc. Tinc moltes persones que podrien arribar a ser més que qualsevol amarra, tot i que de vegades se m'oblide. O pot ser no me'n vulga enrecordar degut a aquesta estúpida satisfacció, que pareix ser que la meua ment troba en sentir-se víctima d'ella mateixa.

Però generalment són això, persones. Punts verds que m'orienten en el camí erràtic que vaig dibuixant.

Però moltes vegades trobo a faltar sentir-me part d'un tot.

I això, reflexions de les inseguritats, de tindre mil feines de classe per a demà, a la mateixa volta que l'obra de teatre més important del que porte de vida, de tindre tot l'impossible juntat en els cinc dies vinents de la setmana.