Javier Ortiz, un gran diablo a seguir.

La incineración será hoy miércoles 29 a las 14:30 en el Cementerio de la Almudena.

El Diablo sólo está dormido

Lo más hermoso de toda la leyenda de Satán, Lucifer, el Diablo, el Maligno, Luzbel o como quiera llamársele, es su origen: fue -según el tradicional relato de la Iglesia católica- un ángel que se alzó en armas contra Dios.
No concibo rebelión más bella: enfrentarse a alguien que, siendo la perfección absoluta -que San Anselmo me asista-, jamás habría podido salir derrotado, y menos todavía perecer.
No hay rebelión más noble que la que nada espera del combate. El Diablo fue el legítimo predecesor de Prometeo, de Espartaco, de los Federados de la Comuna de París, de los amotinados del Potemkin, de todos cuantos en esta vida -o en el más allá, tanto hace al caso- no se han lanzado a la liza por la ambición de lo conseguible, sino por el radical rechazo, por la repugnancia hacia lo existente. En aquella desigual pelea, Dios jugó con ventaja. Nunca me han gustado los ventajistas.
Afirma el papa Karol Wojtyla que el Diablo ha sido derrotado definitivamente. Me parece que se basa en datos contingentes: Rusia se ha convertido, es verdad -aunque lo cierto es que nunca fue realmente atea-, y el comunismo ha fenecido en medio de espasmos agónicos que vienen a confirmar que en efecto era «intrínsecamente perverso», como decía mi libro de Religión.
Pero la Historia da muchas vueltas. Lentas, si se miran con la lupa del propio presente, pero enormes, si se observan con el catalejo de los siglos.
La observación de los constantes meandros de la Humanidad me hace sospechar -entre otras cosas, porque me gusta sospecharlo- que el espíritu del Diablo, el Maligno, Satán, Luzbel o como quiera llamársele, y el de Prometeo, y el de Espartaco, y el de los Federados de la Comuna, y el de los amotinados del Potemkin, y el de todos cuantos en un momento u otro se han rebelado contra el Poder sin la menor esperanza, pero con toda la rabia, en esta vida o en el más allá -que tanto me da, a estos efectos-, no muere ni puede morir jamás, porque ese espíritu de rebeldía está anclado en lo más recóndito del alma humana. Quizá no en el de todas las almas, si almas hay, pero sí en el de algunas, que seguro que las hay.
Se equivoca Juan Pablo II: Satán no ha muerto. Sólo duerme, como Ulises, el de Itaca, fascinado por el canto de algunas sirenas.
Despertará.

Javier Ortiz

__________________________
(5 de septiembre de 1999)

El petó màgic

Ella surt de l'habitació plena de gent xerraire.
Sent que ell també va dient bona nit a la gent… aixina que s'amaga.
S'amaga darrere la porta del corredor cap a la seua habitació, esperant que ell s'hi encamine també i, aleshores, sorprendre'l amb un dolç i tendre petó.
Amb l'ànsia que una té quan no pot guardar més temps una sorpresa, ella espera darrere la paret, intentant ser invisible, intentant silenciar els seus batecs.
No sap perquè però de sobte besar-li pareix l'única cosa coherent que es pot fer al món.

S'obre finalment la porta.
Ella no el veu, és clar, perquè està amagada rere la paret, però sí que sent la veu d'ell…
I els seus pasos…
Fins i tot sent el so de la roba a la pell…

Que s'allunyen.

Se'n van, no a l'habitació d'ella sinò a la d'ell.
Adéu a aquell petó màgic que pareixia que haguera pogut curar tots els mals haguts i per haver.
Ella es queda quieta, respirant no sap el què.
Decepció? Pena?
Ella comença a caminar cap a l'habitació d'ell, però es para a mig camí. En mig del corredor per uns minuts, pensant, què fer.
Adéu a aquell petò màgic que ara només seria benvingut com una greu injúria al pèsim intent de concentrar-se.

Així que torna cap a la seua habitació, passant per davant d'aquella habitació que segueix encara igual de xerraire, aliena a la desgràcia menudïua que ocorregué uns instants abans.
Li pareix que ha passat una eternitat.

Una vegada a l'habitació, ella pensa què fer. Sembla que estudiar només acabaria en un intent frustrat.
Com el petó.

Aixina que ella es senta i comença a escriure açò.

Discurso de Gervasio Sánchez

No tinc massa a dir.
Només el meu respecte per aquest home, home que segurament ja no tornarà a rebre cap permi a Espanya
només pel fet de pronunciar paraules honestes.

de: http://www.educarueca.org/spip.php?article689
Discurso pronunciado por Gervasio Sánchez (periodista y fotógrafo) durante la entrega de los premios Ortega y Gasset el 7 de mayo de 2008.
En el acto estaban presentes la Vicepresidenta del Gobierno, varias ministras y ministros, exministros del Partido Popular, la Presidenta de la Comunidad de Madrid, el Alcalde de Madrid, el Presidente del Senado y centenares de personas.

Estimados miembros del jurado, señoras y señores:
Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo. ….
Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.
No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas. Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias.

Que la vida seguisca sent tan meravellosa

5 shooting stars.
A les primeres no sabia que demanar, passaven massa ràpid, i no volia perdre el fil de les converses que estàvem tenint.
Sentades a un balcó de casa Jasmina, en Jajce, miràvem les estreles entre converses de quasi mitjanit.

Hi ha algú allà dalt? "There must be…"
Is it God though?
But what is God?
Jasmina, que feia dos anys duia el vel, creu que les religions són estúpides, que Déu no s'anomenaria a si mateixa Déu, i menys s'otorgaria un gènere masculí. Yan Kei és catòlica, però una mala catòlica segons ella, diu que li fan iuiu les esglèsies, que no li agrada sentir-se obligada a anar-hi, que ella troba a Déu everywhere.
Aixina que Déu no és allà dalt, li he preguntat, perquè segons tu està a tot arreu…
"Exactly!" A cada roca, a cada abre, a cada flor.
Jo… jo no sé que pensar-hi. Últimament estic agnòstica perduda. No sóc suficientment racional per negar-hi l'existència, però envejo qui té la capacitat de creure-hi. De vegades es troba a faltar eixa sensació de que al cap i a la fi algú vetlla per tu, de vegades és difícil encarar-se a soles amb la vida.

I jo seguia sense saber quin desig demanar.
Sempre m'ha costat molt decidir-me. Són tantes coses les que volem a la vida! Però, de totes formes, tampoc m'agradaria que aquestes m'arrivaren per qualsevol altre mitjà que no fos jo mateixa.
Tots sabem que les coses impossibles segueixen sent impossibles fins i tot per a les estreles fugaces. I si la resta de les coses estan a les nostres mans… quin dret tenim a demanar que ens ho donen fet? A més, quina felicitat és aquella que no es construeix una mateixa? Quan és que dura eixa felicitat si no hem aprés a cuidar-la?
Clare (Yan Kei) diu que ella de menuda demanava ser feliç i rica. Però no rica en el sentit més ampli de la paraula.
Per a ella ser rica és tindre prou diners per fer les coses que li agraden i per a no tindre que preocupar-se de que li'n puguen faltar en algun moment. Clare i Jasmina estan d'acord en què els diners no donen la felicitat, però que sense tampoc es pot ser feliç.
Jo per dins no hi estava massa d'acord. Però ei, en la nostra posició privilegiada on no ens falte cap necessitat bàsica, tendim a romantitzar aquesta idea i dir que podríem ser feliços sense diners.
Jasmina ho té molt clar. El seu objectiu, diu, és fer moltes coses, anar a una bona universitat, triomfar a la vida laboral, i asseguar-se la vida. Diu que no vol passar per el que han passat els seus pares.
Quan son pare va aconseguir un treball a Itàlia se'n van anar tots cap allà. La guerra de Bòsnia no va ser el motiu del trasllat, però de bon tros no fou un motiu per replantejaments. Allà estaren bé.
Tanmateix, quan van tornar, van trobar la casa destrossada, i a son pare li costava molt trobar treball. Van estar dos anys sense comprar cap peça nova de roba, ni comprar fruta perquè no s'ho podien permetre. Va nàixer el germà menut, i fins al cap d'uns anys, Jasmina ens ha estat contant que el germà menut no sabia el que era un plàtan.

M'ha fet pensar en com el passat modela la visió que tenim del futur. Jasmina, després d'haver viscut la pobresa d'una postguerra i d'un país destrossat, somnia en tindre un sou mitjanament alt (entre altres moltes coses, evidentment).
Jo, després d'una vida sense cap gran problema econòmic, no tinc al cap més preocupacions monetàries que les que la prudència de ma mare intenta embotir-hi.

I seguim parlant de mil coses, de Clare i sa mare (no mai m'he atrevit a preguntar-li per son pare), de si a tots els llocs es veu el mateix cel…

"Ahhh!! Another one! ANOTHER ONE!! I saw it!!!"
I colló quin ensut que em pega la xina. Llàstima que aquesta no l'he vista.

Tanmateix, a l'estona n'apareixen dues més. I aquestes ben clares i brillants.
Curiosament, un desig ben senzill em surt de l'anima, i em surt ràpid com un raig, abans que s'apague la cua de l'estrela:
Que la vida seguisca sent tan meravellosa.

Perquè ho és. La meua vida és meravellosa. Per moltes penes que em cree i per molt d'estrés que em tire a sobre. Desitjar que ho seguisca sent, d'una manera tan espontànea, sense pensar-hi, m'ha fet adonar-me'n que ja ho és.
De nou, em proposo somriure més i ser més positiva. Agarrar més la guitarra. Seguir el consell de la mamà de centar-me en el que faig enlloc de fer mil coses alhora. Eixir a prendre més cafés amb la gent. Obrir més els ulls. Tancar menys el cor… Que m'ho guarde tot.
I em sorprén que la gent es sorprenga quan els dic que sóc introvertida.

I bé. Diuen que els desitjos no es conten. Però jo aquest el volia compartir.
De totes formes, hagueren passat o no les estreles, la vida haguera continuat sent igual de meravellosa.
Ho és tant com nosaltres estiguem disposats a fer l'esforç perquè ho siga.

I jo n'estic, i tant!

foto: google

A coger el cielo con las manos!

"Tu haces que la vida se me vuelva de colores"

Y es así, como después de tiempo y tiempo, parece que se puede coger el cielo con las manos.

O la luna, la luna lunera.

Hay primaveras que llegan y se van.

Hay otras que se quedan para siempre.

Y yo ni me quedo ni me voy, yo las dos cosas, porque soy así de chula. Porque siempre se está mejor en otra parte, pero como en casa no se está en ningún lugar.

Contradicción?

Bueno, lo que pasa es que los hay que tenemos casa en muchas partes, porque tenemos pedacitos de corazón en muchas partes.

Inés lo decía, también lo dijo Vladimir... y yo, yo yambién lo digo, y me lo cojo por bandera aunque a veces de tanto dar y regalar, una se siente como que se queda sin.

Que no me quejo, que todos sabéis que así soy yo, que no nací para quedarme con lo puesto.

Yo soy de ahora más, ahora menos. De aquí y allá.

Princesa ambulante que encuenta principitos en cabañas de madera.

Artesana de sonrisas repentinas y acordes por ahora inconsistentes.

"Pinturera" y "escribidora" frustrada que va cogiendo, pasito a pasito, esas plumas, lápices, pinceles, colores y colorines que había ido dejando de lado.

Jordi me dijo que para él la felicidad no era un estado, sino un proceso. Y yo nunca se lo discutí, pero ahora no podría estar más de acuerdo.

Que me crezco a cada poco, y a cada poco sonrío un poquito más.

Eso dicen... que hay algo en el aire!

Els herois de veritat

Els herois de veritat són aquells del dia a dia.

Són aquells qui, com Suliman, obliden l'odi que porten arrelat a les venes des que nasqueren.

Tot i que els israelís el varen tancar a la presó als 16 anys, per més de deu anys

tot i que als 19 anys li van fer sofrir d'inanició per 17 dies

tot i que haurà vist i seguirá veient gent morint a mans d'armes estúpides

tot i que el seu poble ha de lluitar dia rere dia per un dret tan innegable com és la llibertat...

tot i això lluita activa i pacíficament, de la mà d'israelís, per a solucionar el conflicte Israel-Palestina enlloc de llençar-lo a l'oblit.

Perquè ell, i el company d'israel que han fet la xerrada, són dels herois que es donen compte que els canvis han de vindre de la gent del poble, que no hi ha temps per a esperar que els polítics fagen alguna cosa.

"Hay hombres que luchan un dia y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años y son muy buenos. Pero hay los que luchan toda la vida: esos son los imprescindibles."

Bertolt Brecht

De com es curen els dies grisos

I que millor que detalls, quan estàs trista.
Que millor que trobar-se un kitkat amb una nota de Serena: "NON VOLGIO CHE SI SPENGA LA LUCE DEI TUOI OCCHI!!!!" ...
que trobar-se un poema d'Alberto a la llibreta de teatre. Sorpreses d'abans d'anar a dormir!

Hay una flor escondida

en el medio del rosal,

es la más bella de todas

pero nadie la puede encontrar.

No es porque esté lejos,

ni escondida tampoco está,

es porque como es tan bella

su belleza parece normal.

Yo una vez conocí a esta rosa,

y ya nunca la pude olvidar,

compañera de aventuras,

de deleites y demás.

Si alguna tú te la encuentras,

verás lo bella que está.

Pero no te olvides de decírselo,

porque eso a ella le hará ser más.

Te quiero, Neus.

Suissane

Una flor.
O pot ser no era ni flor, però era quelcom bonic.
Es deia Suissane.

Suissane somniava entre papallones. A ella tant li era si feia fred o calor, perquè allò important era que el sol espurnejara.
Els núvols però, encara que puga parèixer mentida, també li agradaven. Suissane era d’aquelles que pensava en positiu, d’aquelles que se’ls estimava perquè, tot i que li taparen el seu estimat, li donaven aigua. I amb l’aigua, amics i amigues, Suissane creixia.
Creixia, i creixia!! I s’enlairava amb el vent, plenant el cel de somriures.

Però Suissane, com totes les flors, o com totes aquelles coses tan boniques com les flors, era una miquiua coqueta. Més que agradar-li, de vegades fins i tot arribava a necessitar que els que passaven a la vora li diguessin com de bonica era. I quan açò no ocorria, s’entristia molt moltíssim i es ficava a plorar. I també creixia, és clar, amb aquesta aigua salada; però per ser salada, de vegades acabava sent també una mica amarga.
Aleshores Suissane pensava que ningú la volia, perquè ningú li deia les coses boniques que ella esperava sentir. Allò que Suissane no sabia, és que la gent tenia por. La gent tenia por de dir-li allò que pensaven.
De no dir-li prou, o de dir-li-ho d’una manera que no fora prou bona per ella. De vegades el que passava era que els vianants donaven tant per sentat que Suissane era bonica, que creien que no era necessari dir res... com anaven a dir-li ells res a una flor! A una flor tan preciosa que de segur que estaria cansada de sentir carantoines, a ella, que pareixia tan certa i ferma.
Però el que la gent de vegades oblidava és que, de vegades, són aquells que pareixen més ferms i estables, els que més necessiten tindre quelcom a què agarrar-se.

Imatge: internet

What's the weather like?

Vladimir - Hey, Neus, what's the weather in Spain?
Neus - Well... I guess sunny.
Vladimir - No, I mean, in yourself.
Neus - Mmm... I think my weather is like when it stopped raining a moment ago and you're sure the rainbow will appear soon... but it's still hidden somewhere.






Later on, eating bread with oil and salt, I've told him
"You know? I also feel a bit like a hedgehog."


Erizo!
De puntas pinchosas
damaging with dards
those who I love the most.
Erizo!
.
.
.
gris.




A ver cuando cuelgo la tela del arcoiris que aproveché de uno de los tantos paraguas que se me han roto.
Le dará alegría al techo blanco.

Detalls

Jo sóc d'aquelles persones que disfruten amb els postits a la porta de l'habitació, amb notetes d'amagades, amb una tableta de xocolata davall el coixí, amb un globus que fica don't worry be happy, amb ous kinder ací i allà, amb aquestos petits detalls que ens fan somriure.


Tijana es va trobar al llit, diumenge de nit, el Principito. Li vaig escriure que teníem molta sort, que ja ens havíem domesticat, i que per a mi no era una "chica serbia" qualsevol, que ella és Tijana, "mi chica serbia"! Li vaig dir que era una estrella, i que jo, al cap i a la fi, en sóc una altra. I aixina, fent-nos llum mutuament, anem passant els no tant bons moments, i els que

demanaries que no s'acabaren mai.

Li vaig dir, també, que el Petit Príncep és per somniar, viure, plorar, riure, imaginar, creure,

reflexionar, aprendre, descobrir, somriure, viatjar... al cap i a la fi, el Petit Príncep és un d'aquests llibres que són allò que tu vulgues que siguen.

I això, Inés, ho sap millor que ningú. Aquella que sap més o menys com sona el bosni perquè és paregut a l'eslovac. Perquè ella, per suposat, té el Petit Príncep en eslovac. Encara que, al cap i a la fi, és d'aquestes persones a les qui no els fa falta cap Petit Príncep, perquè el duen a dins.


De vegades, fent aquest tipus de coses, et trobes al llit, el dia següent, un ou kinder en una carta. I plores, clar, amb aquestes coses sempre plores.




I ací baix, el detall inacabat que els vaig fer a les meues adonetes, que obliden que les distàncies s'esborren amb somriures al cor

La vaca Paca

Hui de matí, la vaca Paca ha despertat d'un somni profund. Feia temps que no vivia i hui, Déu sap perquè, ha reviscolat.
Ha reviscolat de l'oblit dins el que acaben quasi tots els joguets de peluix i, a més, estic orgullosa d'anunciar que ha decidit acompanyar-me en la continuació de la meua aventura a Mostar.

Paca té un accent extrany, jo crec que oscil·la entre andalús i manyo, però no estic massa segura. De fet no he parlat massa en ella encara, i crec que igual el canvia amb el temps o les circumstàncies.

Hui de matí, la vaca Paca, a més de despertar del seu somni profund, ha despertat a la meua germana Irene. Remolona com ninguna, la meua germana és d'eixes persones que es passarien tot el matí al llit, d'eixes persones que encara fan la mateixa careta quan s'alcen hui dia que quan eren més menudes.

Hui de matí, Paca només ha dit que tonteries... però és que estava tan contenta de viure de nou!

Només tenia ganes de sacsejar el món i de fer-lo riure, i que millor que començar per Irene?

Oriol's blog

"En resum, que el nou papa té tantes ganes de fer sants com l'anterior. I a més no se n'amaga en absolut, ni amaga les seues inclinacions ni les seues mostres de voler dur a l'església més enrere que fa 50 anys. El setge que des de la santa seu es fa a cada intent de progrés siga on siga no deixa pensar, per enlloc, que algun dia es puguen posar d'acord aquests religiosos amb la gent del carrer.

Llavors em pregunto, quin dret té a decidir aquella gent que mai ha tingut el perill d'agafar la SIDA (bé, uns pocs potser si, però normalment els nens no la tenen) que ningú pot utilitzar preservatiu? Quin dret té a decidir una persona que mai ha tingut fills que ningu pot avortar, encara que la vida que li espere a aquest fill siga un martiri? Quin dret té algu que ha reprimit els seus instints de manera totalment antinatural a dir que el que faci una parella d'homosexuals és antinatural?

...

Aquest cop ho han fet en forma de beatificació massiva. Ja fa temps crec recordar que en van fer una de massiva de set persones, ara en son 498 i crec que té alguna intenció. I també em fa pensar quines són les raons que porten a pensar que alguna persona és santa. Ells diuen que l'amor a Déu, més concretament el martiri per amor a Déu. No pretenc defensar el que van fer els republicans cremant esglésies a tort i a dret, però si amor a Déu és agafar un fusil i posar-se al costat dels nacionals, i martiri és morir després d'atacar, no crec que aquesta gent siga santa. A més, si la intenció del Vaticà no fóra lloar l'actuació feixista d'aquells capellans, hagueren inclòs els martiris de capellans republicans, que també existien (el clàssic cura rojo) i ho hagueren escampat als quatre vents. Però no, en comptes daixò posen a gran quantitat de morts a mans de republicans, cosa que al cap i a la fi només fa que pensar que els sants són els que s'oposen al comunisme, anarquisme o qualsevol avenç social."

http://criticainformativa.blogspot.com/2007/10/sants.html

Perquè penso que us pot agradar.
Sempre he pensat que és una persona en les idees molt clares.
Mai em cansaria de parlar en ell, tot i que he d'admetre que, per òbvies circumstàncies (carència de temps, qui llegiu ací i al fotolog ja ho sabreu), fa temps que no ho faig com caldria!


P.D. pareix mentira que la spanish room puga arribar a ser un lloc tranquil.

Carta del Subcomandante Marcos a Eduardo Galeano

2 de mayo de 1995

"Me enseñó el Viejo Antonio que uno es tan grande como el enemigo que escoge para luchar, y que uno es tan pequeño como grande el miedo que se tenga. "Elige un enemigo grande y esto te obligará a crecer para poder enfrentarlo. Achica tu miedo porque, si él crece, tú te harás pequeño", me dijo el Viejo Antonio una tarde de mayo y lluvia, en esa hora en que reinan el tabaco y la palabra.
El gobierno le teme al pueblo de México, por eso tiene tantos soldados y policías. Tiene un miedo muy grande. En consecuencia, es muy pequeño. Nosotros le tenemos miedo al olvido, al que hemos ido achicando a fuerza de dolor y sangre. Somos, por tanto, grandes.
Cuéntelo usted en algún escrito. Ponga que se lo contó el Viejo Antonio. Todos hemos tenido, alguna vez, un Viejo Antonio. Pero si usted no lo tuvo, yo le presto el mío por esta vez.
Cuente usted que los indígenas de sureste mexicano achican su miedo para hacerse grandes, y escogen enemigos descomunales para obligarse a crecer y ser mejores.
Esa es la idea, estoy seguro que usted encontrará mejores palabras para contarlo. Escoja usted una noche de lluvia, relámpagos y viento. Verá cómo el cuento sale así nomás, como un dibujito que se pone a bailar y a dar calor a los corazones que para eso son los bailes y los corazones.
Vale. Salud y un muñequito sonriente, como ésos con los que firma.

Desde las montañas del Sureste Mexicano."

Subcomandante Insurgente Marcos

Carta completa: http://sololiteratura.com/gal/cartamarcos2mayo95.htm