Mamá, yo quiero ser vendedora de alfombras

Dia intens.

De 9:30 del matí a 10:30 de la nit amb assumptes teatreros.

Escenes en concret, run throughs, últims detalls de l'escenari, warm ups, algunes estones lliures que he dedicat a menjar, a llegir i a intentar acabar d'aprendre el guió per a l'obra de demà... i, per suposat, l'obra.

Yerma.

Tanmateix, no és en aquest post que us parlaré de Yerma, sino més bé de certs detalls del dia.

De bon matí algú havia d'anar a replegar una alfombra de casa Namal. Com que no tenia res que fer perquè el meu personatge surt només a una escena del final, i el meu treball com a "stage designer" ja estava concluit, m'he ofert voluntària.

De camí feia molt bon hora, i caminant pensava com de senzilla pot ser la vida, i com estúpidament me la complico jo. Així que res, positivisme en vena mentres respirava aire fresc primaveral... positivisme que deuria recordar ara mateix, quan totes les coses me venen al damunt.

A casa Namal, m'ha invitat també a prendre alguna cosa i a vore tota la casa. Una passada. Vistes al riu, inclús al Stari Most, céntric, prou gran, jardinet que ara només té gespeta però que dóna una tranquil·litat increïble... Una vegada concluïda la visita, i no fent cas a les exasperacions d'aquest professor de Sri Lanka, m'he col·locat l'alfombra a l'esquena (no pessava tant i tant), i camí de tornada cap a Abrasevic!

A mitant camí un home m'ha parat i m'ha preguntat quelcom en "local language", li he dit que no l'entenia i, aleshores, m'ha preguntat en anglés que si venia alfombres. Després que si l'havia comprada a algun lloc. I després que si en netejava.

Li hauré donat un despago al dir-li que no a tot, però ell a mi, mentres seguia el meu camí, m'ha donat què pensar. I he pensat que ningú s'enrecorda dels venedors d'alfombres. Aixina que en oda a d'ells, m'he fet del gremi durant els minuts que ha durat el meu trajecte.

I després de l'obra, com que ningú feia moltes intencions, m'he oferit voluntària de nou. I de camí, llàgrima amunt llàgrima avall.

Com sempre.

I curiosament sonava una cançó de Canteca de Macao al mp3:

"Y siempre la misma canción

siempre la misma canción

ay, sin solución"

"Y así es la vida del emigrante

siempre cruzando por tierra extraña..."

I he pensat que sóc una emigrant. Daquipallí dallipacá. Sempre trepitjant allò que encara no he tingut temps a conéixer... aprenent de les meues passes... aprenent d'aquests nous mons...

però sense casa fixa.

No és que no tinga res a què agarrar-me, perquè si que en tinc. Tinc moltes persones que podrien arribar a ser més que qualsevol amarra, tot i que de vegades se m'oblide. O pot ser no me'n vulga enrecordar degut a aquesta estúpida satisfacció, que pareix ser que la meua ment troba en sentir-se víctima d'ella mateixa.

Però generalment són això, persones. Punts verds que m'orienten en el camí erràtic que vaig dibuixant.

Però moltes vegades trobo a faltar sentir-me part d'un tot.

I això, reflexions de les inseguritats, de tindre mil feines de classe per a demà, a la mateixa volta que l'obra de teatre més important del que porte de vida, de tindre tot l'impossible juntat en els cinc dies vinents de la setmana.

The spoilt part of the land

Fingers are sliding over the keyboard.

It seems they have nothing to say.

No way!

Keeping, always keeping.

Deep, there in the bottom.

Hundred of millions of things happened. I'm still surprised about that, although what else should one expect from a uwc. Shaking one's beliefs, endless theatre crisis, sudden disappearance of self-confidence, lying on the stage looking at the sky and talking to oneself, the return of Paca, Suissane, Italian ragazza...

It is not possible to have a normal life here... but anyway, nobody came here looking for one!

I think that lately I'm getting too much introverted... and I wonder when it's going to stop. I'm almost never feeling like party or going out, I'm even finding myself, sometimes, thinking that I wouldn't mind that much to be left alone in the world for some period...

Actually, I'm afraid of isolating myself too much, but hey, the other way round isn't good either. Heroic tension, that's it. ("Based on psychological term "enantiodromina". Like a pendulum, if our emotion goes to one side it has the capacity to go to the other. 'Black only becomes black when it is introduced'.") --> You see? Theatre was/is eating myself, and maybe that's why these days I find it so complicated to get into characters. Maybe myslef wants a revenge.

Suissane is taking me to the spoilt part of the land she's growing in... and Paca is getting so worried about it.

Theatre Presentation

These are the tree images I used for my Theatre Presentation. We had to talk about our expirience as theatre students last term.


The neutral mask was a kind of beginning for me. It was the expirience that started to light up the rest. I put myself in so many questions I couldn't answer that my mind erased all the preconvieved ideas about theatre I had before. It was exactly as this quote from a handout: "When a student has experienced this neutral starting point his body will be freed, like a blank page on which drama can be written... The neutral mask in the end unmasks"
I have to admit that before this term attending theatre classes, I thought that theatre was only about living stories. But then, by time, I learned that it is death if you pretend just to tell a story, instead of setting it up to leave the audience leave it. Theatre is more than just the facts of a story, and it's more than just the emotions of a poem.
Theatre it's both, it's even more!! In theatre everything is on stage: emotions and actions. The audience will take what they want to take and so you can not pretend to teach anything, only to make people think about it, so they will find their own way to learn.

This image is a poster I bought after Andersen's Dream, the theatre performance we went to see in Sarajevo, approximately in the midle of the term.
I used it in the presentation because it simbolizes incredibly well what theatre started to be for me. Both, the text and the image, are telling you to go, to go there and discover what the hell is that dark figure, what is she/he doing, what's the meaning of all of it...?
And so it was for me. I really started to love theatre, to enjoy each leson, to really feel that enthusiasm about all the things I had to discover. Days started to be mine!

I took this idea from Ines, early in the beginning of the term, when we had to draw a theatre expirience. I realized how it was fitting perfectly with my feelings about theatre: up and down, good and bad, pesimistic and optimistic, go and come... a game of opposites. Furthermore, the shape is like a heart beat, and that's also because theatre makes me feel alive.

You can also see lots of colours, as there are so many things in theatre to learn about. However, take a look! You cannot find a single colour which is not connected with the others, as you cannot understand something if you don't try to link it with all the possible things you already know. Even more, at the beginning the colours are not clear at all, but if you really keep on working you'll reach the center, where things start to get their whole sense.

However, that was not all. I went on thinking about this "graph" and wondered how it could end. Was it always going to be like that?

Maybe by constant work, it could get constant, in way!!

But then I realized how stupid it was, to get constant. First of all, becuase I cannot avoid the downs, they come and that's it. But, second of all, because I even don't want to. I don't want to be misanderstood, of course I don't like to beig upset or depressed, but downs make me think

about what is going wrong, they give me the strenght to keep on working, they give me more perspective and help me to improve. So then I thought this last draw could simbolize it better, and a down does not necessarely mean that I'm so depressed, but that I have so many doubts in my head that nothing is clear at all.

Commedia dell'arte!

This kind of theatre is all about making fun of human behaviour.

Everything is exagerated.

Your're not in love.... you die of love!!

You don't like money... you just can not live without it.

It's also about improvisation.

We just had stablished scenarios (where to go and when)

but the words just come and go

and it was

... just amazing!!!

Instead of dying of money, as it should be because of Pantalone (my character: an old man just worried about money, crazy about it, his aim in the pla is to get id of his daughters because they are spending so much), behind the stage I was dying of laugh.

Just lying on the floor, not being able to stand up... oh my good! HILARIOUS!

Our play was a version of the tale "The Emperor's new suit" (Andersen).

One of the moments I like the most was at the end. When I just went out in underwear (not woman underwear, of course, it was a grey tight pijama), thinking that I was wearing a good dress and Zanni said: "but he's only wearing underwear!!"

And so, very quickly, Brigella convinced me that actually, it was better like this...

nudity sells! and one of the aims of this century is sex!! so... all the audience was going to pay ME for seeing me kind of naked. So I went through the audience with a hat, begging money, and after that, I proclamed that

"when I was young, I used to be a rock star"

and then started to play, with all the characters, a version of don't worry be happy with lyrics of our play.

And people liked it, sooo much!

Photos:

1.final photo when the audience was leaving

2.the first scene, when dottores convince me that the best idea is to make a ball

3.lovers falling in love with chairs

4.dressing up before the performance!

Theatre workshop

Mentre escric aquestes línies estic a l’autobús.
Hui, suposadament, havíem de fer un workshop de teatre a Tuzla.
No ha vingut ningú. Mala organització. Però que havíem de fer, si la xica del cole que és d’aquesta ciutat, cada vegada que Danielle (la professora de teatre) li preguntava, contestava que tot anava bé, que vindria gent de totes parts de la ciutat.
Però bé, no disposats a perdre el matí, ni la sala-teatre que havíem llogat (500km =250€) ens hem posat a fer quelcom.
El primer exercici que hem fet, quan encara pensàvem que vindria gent, només que una hora més tard, ha sigut representar un conte en diferents escenes congelades.
Caputxeta vermella.
En algunes escenes ens demanava que férem caricatura dels personatges que hi havia, d’altres, per exemple, exagerar la personalitat perversa del llop quan aquest es fa passar per un amable animal del bosc.
Una vegada fet açò, hem tornat a reproduir les escenes una a una. I quin era l’objectiu? Un de molt bo!: alguna de les persones que no formava part de l’escena, donava una explicació del significat com si fora l’artista que l’haguera modelat. Hem tingut des de l’evolució de la maternitat des segles fa, fins hipocresies capitalistes i embolics amorosos. Realment interessant i sorprenent!
Després d’això, en vore que ja era més que evident que no anava a vindre ningú, ens hem posat a fer diferents exercicis de calentament i complicitat.
Per a la meua sorpresa, Danielle m’ha demanat si podia encendre el portàtil per gastar la traducció del poema que ahir a l’autobús em va ajudar a corregir. El poema en qüestió el podeu trobar en versió original ací al blog i també al fotolog, és l’espècie de carta-poema que em vaig escriure a mi mateixa.
I que n’heu fet, del poema? Segur que us pregunteu. Doncs bé, primer els l’ha fet llegir a la resta del grup, i apuntar en un paper el fragment en el que més s’havien quedat.

“At the end
Happiness is not a state
But a constant
flow of expiriences
Of going and coming
Of coming and going”

“Going, coming, going
To grow up
To know
One step here and another
there”

“Sing, sing yourself
Even better if it
rains”

“To hide is bitter”

A partir d’ahí, diferents escenes i exercicis que han anat establint vincles amb aquestes parts del poema. Assegudes a cadires observant el públic buit, canviant de postura cada cert nombre, després el mateix com si quelcom ens estaguera impedint els moviments durant un breu segon. Push. Pull. Go. Come.
Actuar com a xiquets, i després com a xiquets que es comporten com si foren grans, i després com a grans que es comporten com xiquets. I caminar damunt de cadires com si foren les roques d’un riu, mentres està plovent, i arribar a l’última cadira i veure el paisatge més meravellós que pugues imaginar, i saltar com si volares, i go go! I quan t’allunyes de l’eixida i arribes cap al final I’m coming! I Adela que va caminant cantant I’m singing in the rain i es para per a dir “Sing! Sing yourself, even better if it rains!” I Serena que quan puja a la primera cadira i es dóna compte que està plovent, diu porca miseria en eixe accent italià tan genial; i jo que dic mecason l’hòstia puta, i m’arromango els camals del pantaló mentres m’intento tapar amb la camiseta per no banyar-me tant.
I després del foc a la muntanya i jocs de xiquets entre grans, dir-li a Erna: “to hide is bitter” perquè s’ha estat amagant de nit al bosc, i estàvem totes preocupades. I que ella s’enfade, i començar una guerra de llimes on totes anem caent al terra, com aquelles persones que es cauen del tren de la vida pel pes de les amargors que van amagant amb el pas dels dies i dels anys.

Sentir-se més a gust amb el teatre dia a dia, i mentre caminem cap al centre per menjar quelcom abans de les llargues hores de viatge que ens esperen, anar cabilant de fer el mateix taller de teatre que es suposava que anàvem a fer ací, quan tornes a Castelló. Mirar algun espai i fer-lo algun dia, però també anar a Gransi o al penyagolosa i preguntar si els avellís fer alguna cosa aixina, encara que només siguen alguns exercisis durant una hora. I, si estan amb eixes de perdre hores de classe, proposar de fer-ho a l’hora d’anglés, per això de fer el taller en anglés.
Realment estic completament convençuda de que ho faré.

I ací us deixo per hui, que hem arribat a Sarajevo, a vore si arribem a temps per agarrar el tren en compte de l’autobús.

Demà... hiking!
I qui trobarà temps per llegir Edipo Rey una altra vegada, estudiar economia, contestar 2 cartes, fer el physics report, escriure al theatre journal, elegir el personatge que vull representar de comedia dell’arte, llegir texts d’anarquisme per al written task d’anglés, preparar les classes de spanish for beginners, socialitzar i, com no, ordenar l’habitació?
Mai ho sabrem!