Vamos que nos vamos!

L'internet de Susac no em deixa entrar al fotolog, aixina que supose que aniré fent entrades fotologueres a n'aquest blog de moment.

Ahir vaig arribar a Mostar sobre les 7 de la tarda. Després d'haver aterrar a Dubrovnik, patir perquè a la nostra família ens tenen mania i m'anaven a perdre la maleta, alegrar-me al vore-la, trobar-me a Sònia (la professora de castellà) amb sa germana i unes amigues, fer cabre el meu maleton i totes les motxilles al seu cotxe, que anàvem que pareixiem "sardinas enlatadas".

És curiós com pareix que no hage passat quasi el temps. Senc que és com si aquest estiu l'hagués passat a una altra realitat i que a Mostar, mentrestant, el temps no hagués passat.

Bé, passat ha passat, Jacqueline (from Rwanda) té el monyo més llarg i en rastetes menudes, Salam (muslim from Israel) té veu d'home ja, Yuval (jew from Israel) s'ha tallat el pèl... però molta gent pareix no haver canviat, i jo, si no fos pel piercing al llavi, m'incloc. És curiós les ganes que tenia de tornar ací, i després d'una nit només, ja tinc la sensació d'haver-hi estat durant dies.

Encara em queda, però, fer una deguda volteta pels llocs habituals, traslladar tots els meus trastos i a mi mateixa a la meua residència real (estic a l'altra perquè encara no havien ficat els mobles a la nova).

Això sí, una pateix les conseqüències de no haver fet tant com calia durant l'estiu. La setmana que ve hi ha que entregar TOK essay i EE (el treball de correfocs que estic fent, però només un first draft), i per sort, no sóc l'única que ho deixa tot pel fina, així que puc compartir aquesta mena d'estrés col·lectiu.

Però bé, no m'arrepentisc d'haver-m'ho deixat pel final, perquè he passat un estiu com pocs. Volia desconectar completament per a recarregar piles i tornar amb més força que mai. I això he fet =).

Ara només ens queda a mi i a Ruth solventar canvis d'habitacions, a vore si tenim sort i podem ser roommies.

Foto de dalt: farà poc menys d'un any, al pati d'una mesquita

Foto de baix: aquest matí intentant treballar

Una abraçada per tothom!

De nit, a la ciutat, la llum no arriba everywhere.

Caminava amb pas erràtic.
Aleshores ho vegué: allí, a la cantonada que feia la tenda de souvenirs amb la cafeteria. Ambdues estaven ja tancades a aquelles hores de la nit, quan l'única gent que hi rondava eren aquells que s'havien oblidat de l'hora, parlant de tot i res en warm coffee shops.
S'hi arrimà i amb el peu volgué comprobar si havia tingut sort...
Però no: moll de la plutja.

Pareix ser que aquella nit no tindria cartró per dormir.

A tranques i barranques

Bon viatge he tingut jo, sí senyor!

Vaig eixir de l'aeroport de València a les 3.40. Només vaig tindre 20 minuts per a canviar d'avió a Münich. A l'arribada a Viena només tenia 20 minuts més o menys per a agarrar l'avió cap a Sarajevo, jo ja estava preparada per a córrer no més vore la "gate" però resulta que en els panells no hi havia cap, i a més, ficava Ausfall al vol de Sarajevo. Jo no sabia exactament el que volia dir, però ja m'imaginava que seria que estava cancel·lat. I efectivament.

Després de les cridades oportunes a ma mare i que el de l'agència de viatges m'explicara tot el que havia de fer, i els tràmits corresponents (inclòs el d'esperar a la maleta, i que no apareguera, i passant-me estona pensant en Paca, la pobra, allà dintre mig ofegada), vaig acabar en un taxi anant cap a un hotel amb la companyia d'una sueca i un noruec. Els dos són jutges a Sarajevo.

Em vaig sorprendre molt a mi mateixa, de no perdre la calma en tot el dia excepte el posar-me nerviosa i preocupar-me per el canvi de vol a la terminal de Münich. Ja ho deia ma mare, ja: la vida, en calma, millor (o era ma iaia?).

Lo que correspon a Viena ja ho aniré postejant, perquè Viena m'ha donat per a unes poques reflexions.

Així que hui de matí, a la terminal, resulta que va i em trobo a Fernando el de Rescate (ong espanyola a Bòsnia) a la dona i la filla (que per la meua reconeguda mala memòria per als noms encara no m'enrecordo com es diuen, tinc la memòria en mal estat...), i a un altre espanyol que viu a Mostar i que no coneixia encara. A Alberto ja sabia que me'l trobaria, igual que a Radka i Christina del col·legi. Però la sopresa encara ha sigut més gran quan ha arribat Sònia la professora de castellà en un home que s'ha trobat a l'aeroport de Barcelona i que resulta que ara estarà en Sarajevo treballant. I ha sigut més graciós encara el fet que jo en principi ahir em quedava a casa Sonia a Sarajevo, i va i resulta que les dues vam dormir al mateix hotel i ni ens hem vist!

No hem volat cap a Sarajevo per la boira. Aixina que el que han fet és fer aterrar el avió a Dubrovnik i d'allí han fletat un autobús cap a Sarajevo, que ha vingut genial perquè Mostar està de camí i ens han deixat allí. Com no, les fronteres ací es tarden mil·lenis de passar. Però bé, hem arribat sans i estalvis tots.

Un altre detall, no carent d'importància, és que han perdut la meua maleta. Estic arribant a la conclusió que en Dubrovnik ens tenen mania als Rodetes, perquè a mon pare quan va vindre a vòrem també li la pergueren.

I, com que he tingut la poca consciència de ficar el menjar que ens han donat a l'avió per a l'autobús en la motxilla, se m'ha empastrat tot i m'he estat mig hora netejant-la, i netejant la calculadora i el collar que Sanahuja ens va portar de Istanbul. Però la calma m'està venint molt bé, i enlloc d'enfadar-me amb mi mateixa he pensat que encara haguere pogut ser pitjor si haguera tingut allí tots els carregadors i els cables.

La foto de dalt és de la interminable espera. Evidentment, han anat surgint bromes al respecte, per passar l'estona.

P.D. Viena donarà per a molt!

(al fotolog l'estat de la meua habitació)