Pena de guitarra

Extracte del diari, farà setmana i pico:

Ahir vaig anar a replegar les guitarres a casa Namal. A la residència em vaig posar a tocar una mica… i és depriment. He perdut mogolló, i és com si la tinta amb la que abans escrivia les cançons s’hagués secat.
És horrible. La guitarra ja no em reconforta ni m’allibera. Més bé el contrari: m’encongeix, em mata, em recorda que no la meresc, que l’únic que hi toco són els ecos de tres o quatre cançons esborrades a la memòria, que ni sonen com sonaven abans.
I ploro. Ploro perquè la guitarra m’abandona. Supose que com a conseqüència de jo haver-la abandonat.
Les meues mans ja no es mouen, ara s’arrastren. Fan mediocre quelcom que deurie ser una màgica sonorització de mi mateixa.
On s’han quedat els acords i les síl·labes que acaronaven l’aire? On està aquella cosa inexplicable que em naixia al pit, a l’ànima, i que com una papallona, transformava la meua crisàlide de penes i alegries en cançons i cançoners?
No vull abandonar. De vegada en quan em force. Però res. Només articulo paraules vàries i versos pomposos i/o buits.
He perdut eixa cosa,
aquella cosa...

I ara...

ara l'he tornat a trobar.
Si més no, això pareix.

Agarre quatre acords, que pot ser sonen una mica repetitius, però improviso la lletra. Yuval the jew diu que li agrada, Georg the german agrees. No saben el que dic, però tant és! Millor, perquè dic el que em dona la gana, i quan no queda bé m'invento les paraules.

I, paset a paset, anirem fent feina, anirem agarrant d'ací i d'allà el que vam anar perdent allà i ací.

Georg diu que li parle, que aleshores em voldrà més. Pareix que la meua vida es va plenant de personatges: Paca i Suissane, Margarita i Zelenko... i ara la guitarra! Però com a personatge!

Lo bueno y lo malo que tienen las manzanas.

Es como si ahora las palabras ya no me abrigaran. Yo quiero esa mano, no un lápiz o un teclado, tampoco quiero las cuerdas de la guitarra.

Y las "lines" de ayer suenan a hueco:

Me gustaría tener sed

y beber de los pétalos de una rosa

no contestar a los "porqués"

y pensar que la vida siempre es hermosa.

Cantar de cara a un papel

con una pluma en la mano

y olvidar que casi siempre

tanta tinta acaba siendo en vano."

Duele cerrar los ojos, por eso de que entonces se sueña... y se sueña con cómo las cosas hubieran... No, que ya dijimos que "hubiera" no existe.


Que es verdad, que yo no quiero subjuntivos. Yo quiero pasados bonitos, presentes alegres y futuros. Que los futuros me da igual como sean, ya me vale con que estén ahí y vengan a visitarme a cada vez que sonrío.

Tot allò que es fa enlloc d'estudiar

Hui Paca, després de la cançó, tenia quelcom que dir-vos.

http://uk.youtube.com/watch?v=Ptd3NZ4g850

Detalls

Jo sóc d'aquelles persones que disfruten amb els postits a la porta de l'habitació, amb notetes d'amagades, amb una tableta de xocolata davall el coixí, amb un globus que fica don't worry be happy, amb ous kinder ací i allà, amb aquestos petits detalls que ens fan somriure.


Tijana es va trobar al llit, diumenge de nit, el Principito. Li vaig escriure que teníem molta sort, que ja ens havíem domesticat, i que per a mi no era una "chica serbia" qualsevol, que ella és Tijana, "mi chica serbia"! Li vaig dir que era una estrella, i que jo, al cap i a la fi, en sóc una altra. I aixina, fent-nos llum mutuament, anem passant els no tant bons moments, i els que

demanaries que no s'acabaren mai.

Li vaig dir, també, que el Petit Príncep és per somniar, viure, plorar, riure, imaginar, creure,

reflexionar, aprendre, descobrir, somriure, viatjar... al cap i a la fi, el Petit Príncep és un d'aquests llibres que són allò que tu vulgues que siguen.

I això, Inés, ho sap millor que ningú. Aquella que sap més o menys com sona el bosni perquè és paregut a l'eslovac. Perquè ella, per suposat, té el Petit Príncep en eslovac. Encara que, al cap i a la fi, és d'aquestes persones a les qui no els fa falta cap Petit Príncep, perquè el duen a dins.


De vegades, fent aquest tipus de coses, et trobes al llit, el dia següent, un ou kinder en una carta. I plores, clar, amb aquestes coses sempre plores.




I ací baix, el detall inacabat que els vaig fer a les meues adonetes, que obliden que les distàncies s'esborren amb somriures al cor

First song

Ahir vaig acabar la meua primera cançó en anglés.
Ací la teniu:

There are no more clouds left to hug

there are no stars to dream about

there is no moon to sleep tonight

the light of your eyes is getting dark

and your soul is breaking down

there is no sunlight to light up

the shadows of your walk

stand up, wake up

don't you see this is not the way?

stand up, wake up

I wanna see you smile again

stand up, wake up
don't you see this is not the way?

when you think there's no solution

for your fears or for your loves

when you feel there's no-one there

to find you again if you get lost

I know you hope things to get better

but belive me they won't do

if you don't change your stupid manners

come on, it's all about you

stand up, wake up
don't you see this is not the way?
stand up, wake up

I wanna see your smile again

stand up, wake up
don't you see this is not the way?