Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de maig del 2009

Whose life's worth more?

Perhaps that's not the question.
Is there such a question, when there shouldn't be any answer?


A lot for an evening conversation.
And I must admit it would be a lot even for a whole life.
Lucky me.
Lucky most of us.

Però ens seguirem queixant...
[A lliure interpretació]

divendres, 8 de maig del 2009

Consum responsable


Després d'un examen final de mates horrible i escandalosament absurd, casualment, els cinc que rondarem per Espanya a finals de Juny (Yan Kei, Cecilia, Simone, Yuval i jo) ens hem anat a fer unes cerveses/cafés/hot chocolates.
Cap al final de la conversa ha sortit el tema de la SGAE, els drets d'autor, el dret (o no) de que la cultura i l'art siguen lliures i exemptes de pagament i, per tant, de l'adquisició econòmica de la persona.
De camí a la cantina per a dinar, discutia amb Yuval sobre el sistema econòmic i com, personalment, considere ideal la idea bàsica de treballar i donar el que hom puga, i rebre el que hom necessita.
Però aleshores ell em tornava la bola amb un problema, de fet, molt intrínsec a la concepció del individualisme humà:
Com saber el que hom necessita? Realment, un humà només necessita aigua, menjar, llar i poca cosa més. La resta depén del que hom vol o desitja, i del punt en el que hom converteix el que desitja en fictícies (o reals, depén de la perspectiva) necessitats.

-La gent sempre voldrà més- deia Yuval.
-Això depén de si estan o no educats per a saber renunciar en el punt que el seu excessiu benestar estigue disminuint el benestar alié.

I no em parlat molt més, estava clar que no arribaríem a cap acord... a més, necessitavem les nostres boques i llengües per a engolir el menjar i acallar els crits de dos estòmecs una mica embriagats per la cervesa negra.

Però el meu cap, com sempre, seguia cavilant. I em capficava en el comentari que moltes vegades faig de que "qui diu ser solidari i mediambiental, i segueix amb el seu actual nivell de consum, generalment no diu més que una gran fal·làcia". I és que és cert, si cridem en manifestacions i en les nostres consciències adequadament morals, que volem justícia al món; això vol dir que ens agradaria que tot el món pogués gaudir del nostre nivell de vida i consum. Ara bé, tots sabem de sobra que si això esdevingués cert, el món explotaria "en menos que canta un gallo" [i tos aseguro que, els galls davant la finestra de la meua habitació, canten a totes hores, fins i tot a les 3, 4 i 5 de la matinada].
I jo, jo m'incloc evidentment en aquest sac de persones. Tot i que intento fer, de vegada en quan, un que altre esquinçó per veure si un dia en sóc capaç de sortir.

La gent es queixa de lo cares que són les coses de vegades, sense saber que, en realitat, si la gent cobrara un sou digne per viure, tota la seua roba, café, sucre i altres productes fabricats al nomenat tercer món, es multiplicarien per a saber jo que sé quan. I això perquè? Doncs perquè "we overconsume in developed countries". Si els productes que consumim inclogueren les "negative externalities" que realment poseeixen, consumiríem molt menys (ja que el poder adquisitiu seria menor), però, en definitiva, consumiríem el que realment hauríem de consumir.

Hauríem de viure en comunes collons. Com bé em deia un dia el meu amic Dionís, per a que necessita cada família tindre una cuberteria, llibreria, jocs per als crios, fonoteca, videoteca... completes? Quant s'estalviaria al món si ens organitzàrem de manera que tots poguèrem compartir aquestes coses eficientment!

Conclusió? Crec que seguisc sent la mateixa hipòcrita que sempre, però us deixo amb aquest link: http://www.la-tenda.org/. Una organització molt interesant que he trobat aquesta tarda.
Especialment interesant perquè, a banda de facilitar una tenda de comerç just, van més enllà i passen al plan actiu de taller per a xiquets, xerrades, fòrums i punt d'encontre.

dimecres, 29 d’abril del 2009

Javier Ortiz, un gran diablo a seguir.

La incineración será hoy miércoles 29 a las 14:30 en el Cementerio de la Almudena.




El Diablo sólo está dormido


Lo más hermoso de toda la leyenda de Satán, Lucifer, el Diablo, el Maligno, Luzbel o como quiera llamársele, es su origen: fue -según el tradicional relato de la Iglesia católica- un ángel que se alzó en armas contra Dios.
No concibo rebelión más bella: enfrentarse a alguien que, siendo la perfección absoluta -que San Anselmo me asista-, jamás habría podido salir derrotado, y menos todavía perecer.
No hay rebelión más noble que la que nada espera del combate. El Diablo fue el legítimo predecesor de Prometeo, de Espartaco, de los Federados de la Comuna de París, de los amotinados del Potemkin, de todos cuantos en esta vida -o en el más allá, tanto hace al caso- no se han lanzado a la liza por la ambición de lo conseguible, sino por el radical rechazo, por la repugnancia hacia lo existente. En aquella desigual pelea, Dios jugó con ventaja. Nunca me han gustado los ventajistas.
Afirma el papa Karol Wojtyla que el Diablo ha sido derrotado definitivamente. Me parece que se basa en datos contingentes: Rusia se ha convertido, es verdad -aunque lo cierto es que nunca fue realmente atea-, y el comunismo ha fenecido en medio de espasmos agónicos que vienen a confirmar que en efecto era «intrínsecamente perverso», como decía mi libro de Religión.
Pero la Historia da muchas vueltas. Lentas, si se miran con la lupa del propio presente, pero enormes, si se observan con el catalejo de los siglos.
La observación de los constantes meandros de la Humanidad me hace sospechar -entre otras cosas, porque me gusta sospecharlo- que el espíritu del Diablo, el Maligno, Satán, Luzbel o como quiera llamársele, y el de Prometeo, y el de Espartaco, y el de los Federados de la Comuna, y el de los amotinados del Potemkin, y el de todos cuantos en un momento u otro se han rebelado contra el Poder sin la menor esperanza, pero con toda la rabia, en esta vida o en el más allá -que tanto me da, a estos efectos-, no muere ni puede morir jamás, porque ese espíritu de rebeldía está anclado en lo más recóndito del alma humana. Quizá no en el de todas las almas, si almas hay, pero sí en el de algunas, que seguro que las hay.
Se equivoca Juan Pablo II: Satán no ha muerto. Sólo duerme, como Ulises, el de Itaca, fascinado por el canto de algunas sirenas.
Despertará.

Javier Ortiz


__________________________
(5 de septiembre de 1999)

dimarts, 24 de març del 2009

Discurso de Gervasio Sánchez

No tinc massa a dir.
Només el meu respecte per aquest home, home que segurament ja no tornarà a rebre cap permi a Espanya
només pel fet de pronunciar paraules honestes.

de: http://www.educarueca.org/spip.php?article689
Discurso pronunciado por Gervasio Sánchez (periodista y fotógrafo) durante la entrega de los premios Ortega y Gasset el 7 de mayo de 2008.
En el acto estaban presentes la Vicepresidenta del Gobierno, varias ministras y ministros, exministros del Partido Popular, la Presidenta de la Comunidad de Madrid, el Alcalde de Madrid, el Presidente del Senado y centenares de personas.


Estimados miembros del jurado, señoras y señores:
Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo. ….
Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.
No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas. Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias.

dijous, 12 de febrer del 2009

Simplicitat


Hui ha sigut la primera vegada a la meua vida que m'he ficat crema hidratant per tot el cos.
Bona música de fons, encens de la tenda índia i el sol acaronant la pell a través de la finestra.
Un sol que, després de dies i setmanes sense ensenyar la poteta, ha decidit a saludar ni que siga per un breu moment.
I bé, resulta que mentres em ficava la crema m'he re.donat compte de la meravella del nostre cos. I de com de sencilla pot ser, en realitat, la felicitat.
A n'aquesta vida, igual que al teatre, no ens fa falta res més que la nostra pròpia presència, les nostres ganes de riure, les nostres ganes de viure.
Massa a sovint m'oblide de que, al cap i a la fi, no estic vivint aquesta vida ni estic a n'aquest col·legi per traure un 100% del Batxiller Internacional.
Jo aquesta vida la visc per somriure i ser feliç; però també per fer que altra gent somriga i siga feliç. I és justament aquest desig el que em porta a ser més revolucionària que mai.
Perquè quin sistema és aquest que, utilitzant el sofriment d'alguns, substancia l'excés desmesurat de gent que no sap somriure des del cor?
El capitalisme i la democragògia.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

I'm getting indignant again


"A falta de investigaciones completas en algunas provincias, el balance es estremecedor: 129.472 personas murieron a manos de los fieles al dictador (entre 1936 y 1939 y durante la posguerra), mientras que 38.563 fueron asesinados en la retaguardia republicana. "



As fore me, it is not a question of who killed more people, who is more to blame due to the lives they distroyed...

this was about some bastards destroying the path we started to walk towards a better country.
Freedom, equality, respect, tolerance... tot a pastar fang.
Sometimes I tend to believe that people that still support the coup cannot have a propper brain. I imagine it full of worms having a party.

dijous, 7 d’agost del 2008

The shock doctrine



Individu desinformat
fàcilment manipulat.

dijous, 8 de maig del 2008

Paga el govern!


Ahir Alberto i jo vam anar a dinar al restaurant del club de tenis amb el LOT dels soldats espanyols a Mostar.
Els dos pensàvem en tots els diners que es gasta l'estat espanyol per a pagar-los als soldats menjar de restaurant tots els dies de la setmana.
Però bé, que paga el govern!!
Anyway, bona gent.
Bona gent perquè quan ens van invitar a que pujàrem a l'edifici on ells estan (a part de dir-nos que ens passàrem quan ens avellira o fera falta), quan ens van enenyar la terraça una de les primeres coses que em digueren és que allí davant vivia un home, una mica ja entrat en anys, que poc a poc anava refent-se la casa, i amb el que es comunicaven amb el poc dobro (local language) que sabien.
Que ja ho diuen, que són els detalls i les petites coses les que acaben contant al final.
Però això sí, el govern, a pagar.

dilluns, 31 de març del 2008

Els herois de veritat


Els herois de veritat són aquells del dia a dia.


Són aquells qui, com Suliman, obliden l'odi que porten arrelat a les venes des que nasqueren.
Tot i que els israelís el varen tancar a la presó als 16 anys, per més de deu anys
tot i que als 19 anys li van fer sofrir d'inanició per 17 dies
tot i que haurà vist i seguirá veient gent morint a mans d'armes estúpides
tot i que el seu poble ha de lluitar dia rere dia per un dret tan innegable com és la llibertat...
tot i això lluita activa i pacíficament, de la mà d'israelís, per a solucionar el conflicte Israel-Palestina enlloc de llençar-lo a l'oblit.
Perquè ell, i el company d'israel que han fet la xerrada, són dels herois que es donen compte que els canvis han de vindre de la gent del poble, que no hi ha temps per a esperar que els polítics fagen alguna cosa.
"Hay hombres que luchan un dia y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años y son muy buenos. Pero hay los que luchan toda la vida: esos son los imprescindibles."
Bertolt Brecht

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Carta del Subcomandante Marcos a Eduardo Galeano

2 de mayo de 1995

"Me enseñó el Viejo Antonio que uno es tan grande como el enemigo que escoge para luchar, y que uno es tan pequeño como grande el miedo que se tenga. "Elige un enemigo grande y esto te obligará a crecer para poder enfrentarlo. Achica tu miedo porque, si él crece, tú te harás pequeño", me dijo el Viejo Antonio una tarde de mayo y lluvia, en esa hora en que reinan el tabaco y la palabra.
El gobierno le teme al pueblo de México, por eso tiene tantos soldados y policías. Tiene un miedo muy grande. En consecuencia, es muy pequeño. Nosotros le tenemos miedo al olvido, al que hemos ido achicando a fuerza de dolor y sangre. Somos, por tanto, grandes.
Cuéntelo usted en algún escrito. Ponga que se lo contó el Viejo Antonio. Todos hemos tenido, alguna vez, un Viejo Antonio. Pero si usted no lo tuvo, yo le presto el mío por esta vez.
Cuente usted que los indígenas de sureste mexicano achican su miedo para hacerse grandes, y escogen enemigos descomunales para obligarse a crecer y ser mejores.
Esa es la idea, estoy seguro que usted encontrará mejores palabras para contarlo. Escoja usted una noche de lluvia, relámpagos y viento. Verá cómo el cuento sale así nomás, como un dibujito que se pone a bailar y a dar calor a los corazones que para eso son los bailes y los corazones.
Vale. Salud y un muñequito sonriente, como ésos con los que firma.

Desde las montañas del Sureste Mexicano."

Subcomandante Insurgente Marcos

Carta completa: http://sololiteratura.com/gal/cartamarcos2mayo95.htm

dimarts, 4 de setembre del 2007

Campanya electoral

Odio les campanyes electorals. Amb tota l'ànima.

Considero que són una estupidesa enorme, pensant, això sí, en el benefici de la societat en general.

Només suposen un gast enorme de diners en estúpids discursos emesos per tot arreu, cartells que pretenen convéncer-te amb una frase simplificada al màxim exponent (i que, tot i parèixer mentida, moltes vegades surt efecte), octavilles i tríptics amb més ganes de tocar la moral i el sentimentalisme que la raó i el sentit pràctic de les coses....
Diners que podrien destinar-se a altres afers més importants: educació, sanitat, medi ambient... etc.


A més, la campanya electoral és una manipulació tant evident, que jo no entenc com la gent se les traga. Cada partit només diu el que li interesa dir, amaga els errors, i et soterren davall un munt de mentides i consignes.
I jo, com en una cançó de producto interior bruto "no escucho a quien me habla con consignas en vez de frases".


Les campanyes electorals, al meu parer, es deurien limitar a fer una edició mooolt més gran (de manera que estaguera a l'abast de tot el món) d'estos llibres on estan escrites totes les propostes del govern per a la nova legislatura.
I ja està! Perquè al cap i a la fi, això és l'únic important, és la raó bàsica pel que es vota, és tot el seguit d'accions que durà a terme el partit, una vegada estiga al govern. Quin sentit tenen tantes paraules vanes, si al cap i a la fi, la majoria de la població, segueix enmerdada al mateix femer que sempre?




Però al cap i a la fi, és que ni votar cada 4 anys és digne. Aixina millorarà el món! Només podem fer que avançar, en un sistema en què la gent es sent lliure a l'elegir, cada cert temps, a aquell conjunt de persones que prendran les decicions per ell, que no per a ell. Diferenciem.

En la mesura que no es prenga consciència de les pròpies accions i com afecten en tot el que fem, en la mesura que no ens fem responsables del món que volem aconseguir... tot seguirà igual de perfecte que sempre.
Perquè a cada campanya electoral, es tornaran a asfaltar els carrers, i tot tornarà a ser nou, a ser fantàstic i aparentment perfecte.

Porque ya se sabe: lo pasado, pasado está!!
Y a Fabra...
que le quiten lo bailao!






3.

divendres, 31 d’agost del 2007

Despotisme... i sense il·lustració

Hui he passat per davant de la biblioteca de rafaladena i... oh!
N'hi havien uns homes netejant les voreres amb... aigua a presió.

Quan ja estava a punt d'arribar a casa, he vist un jardiner que tenia la manguera a xorro, allí en mig de una mini placeta, regant a manta.

I després l'ajuntament i la diputació, que tots sabem del partit que són (no podria ser d'altra manera, ací a Castelló), van penjant cartells de "Agua para todos".
Si home si! Aigua per a les males herbes, tant les que tenen clorofila, com les que estan còmodament assegudes a una butaca, satisfetes amb l'esplèndid futur que li espera al seus camps de golf.
Aigua per a tots! Sí senyor! Com no ens en havíem adonat abans? Sí és que és tan i tan necessari poder encendre fonts inmenses enmig de la calor que fa a l'estiu! Clar, aixina s'evapora en esta zona, i després plou. No te jode!


Jo ja no sé, com la gent és capaç de creure's tanta merda. I perdoneu el mal llenguatge, la poca crítica i la impulsivitat en el que he escrit, però em bull la sang; i no només respecte a la dreta: l'esquerra, al menys la de Benicàssim, se n'endú també una bona.




7.


Palestina hamaicana... wii!