La fi

Diuen que totes les històries tenen un final. Jo no ho sé del tot cert, però si que sé que aquesta l'ha tingut.

Les històries des de Mostar han acabat, tot i que Mostar estiga més al cor que mai.

Tot i que soc de les que sempre han dit que la vida a un Col·legi de Món Unit mai s'acaba, i seguisc creient que tenim raó, hom ha d'entendre que, tanmateix, no continua éssent de la mateixa manera.

Ara hi ha un bagul tan ple de records que sembla un forat negre, disposat a engolir-li a una si no està en guarda per dir: no! la vida segueix sent igual de meravellosa! i el món segueix estant ple de coses, cosetes i cosotes per descobrir.

Avuí m'han eixit les llagrimes al llegir un breu comentari d'un primer any, que m'ha fet bussejar en un oceà d'olors, paisatges, carrers, habitacions, passadissos, cares... que m'ha fet recordar aquells últims cafés amb els estimats i amb els que no vaig tindre temps d'estimar prou.

Aquesta és una d'eixes experiències en que tota paraula diria massa poc.

És per això que, ara que aquesta aventura ha acabat de ben cert, podrem tornar a assaborir el seu suc en el ja escrit en aquest blog...

o en les mil coses que hauran quedat per dir, i que pot ser apareixeran esporàdicament al nou món que comença: Edinburgh i la seua universitat, i el seu teatre, i la seua gent, i el seu cel....

Històries des de Mostar pronte deixarà de ser: www.neusrodeta.blogspot.com. Però no desapareixerà, només el passaré a un altre domini.

En aquesta direcció, prontament, trobareu Snijeg u Edinburgh (que en bosni/croata/serbi vol dir Neu a Edinburgh).

Res més,

gràcies a tots els que, per internet, telèfon, carta, o presència tangible, m'heu acompanyat en aquest meravellós viatge.

"Quan una porta de la felicitat es tanca, una altra s'obri, però de vegades mirem tant aquella que es va tancar, que no veiem la que s'acaba d'obrir davant nostre."

Foto: banderes davant la residència. No veieu la meua? La rosa de petit príncep.

Whose life's worth more?

Perhaps that's not the question.
Is there such a question, when there shouldn't be any answer?


A lot for an evening conversation.
And I must admit it would be a lot even for a whole life.
Lucky me.
Lucky most of us.

Però ens seguirem queixant...
[A lliure interpretació]

Consum responsable

Després d'un examen final de mates horrible i escandalosament absurd, casualment, els cinc que rondarem per Espanya a finals de Juny (Yan Kei, Cecilia, Simone, Yuval i jo) ens hem anat a fer unes cerveses/cafés/hot chocolates.
Cap al final de la conversa ha sortit el tema de la SGAE, els drets d'autor, el dret (o no) de que la cultura i l'art siguen lliures i exemptes de pagament i, per tant, de l'adquisició econòmica de la persona.
De camí a la cantina per a dinar, discutia amb Yuval sobre el sistema econòmic i com, personalment, considere ideal la idea bàsica de treballar i donar el que hom puga, i rebre el que hom necessita.
Però aleshores ell em tornava la bola amb un problema, de fet, molt intrínsec a la concepció del individualisme humà:
Com saber el que hom necessita? Realment, un humà només necessita aigua, menjar, llar i poca cosa més. La resta depén del que hom vol o desitja, i del punt en el que hom converteix el que desitja en fictícies (o reals, depén de la perspectiva) necessitats.

-La gent sempre voldrà més- deia Yuval.
-Això depén de si estan o no educats per a saber renunciar en el punt que el seu excessiu benestar estigue disminuint el benestar alié.

I no em parlat molt més, estava clar que no arribaríem a cap acord... a més, necessitavem les nostres boques i llengües per a engolir el menjar i acallar els crits de dos estòmecs una mica embriagats per la cervesa negra.

Però el meu cap, com sempre, seguia cavilant. I em capficava en el comentari que moltes vegades faig de que "qui diu ser solidari i mediambiental, i segueix amb el seu actual nivell de consum, generalment no diu més que una gran fal·làcia". I és que és cert, si cridem en manifestacions i en les nostres consciències adequadament morals, que volem justícia al món; això vol dir que ens agradaria que tot el món pogués gaudir del nostre nivell de vida i consum. Ara bé, tots sabem de sobra que si això esdevingués cert, el món explotaria "en menos que canta un gallo" [i tos aseguro que, els galls davant la finestra de la meua habitació, canten a totes hores, fins i tot a les 3, 4 i 5 de la matinada].
I jo, jo m'incloc evidentment en aquest sac de persones. Tot i que intento fer, de vegada en quan, un que altre esquinçó per veure si un dia en sóc capaç de sortir.

La gent es queixa de lo cares que són les coses de vegades, sense saber que, en realitat, si la gent cobrara un sou digne per viure, tota la seua roba, café, sucre i altres productes fabricats al nomenat tercer món, es multiplicarien per a saber jo que sé quan. I això perquè? Doncs perquè "we overconsume in developed countries". Si els productes que consumim inclogueren les "negative externalities" que realment poseeixen, consumiríem molt menys (ja que el poder adquisitiu seria menor), però, en definitiva, consumiríem el que realment hauríem de consumir.

Hauríem de viure en comunes collons. Com bé em deia un dia el meu amic Dionís, per a que necessita cada família tindre una cuberteria, llibreria, jocs per als crios, fonoteca, videoteca... completes? Quant s'estalviaria al món si ens organitzàrem de manera que tots poguèrem compartir aquestes coses eficientment!

Conclusió? Crec que seguisc sent la mateixa hipòcrita que sempre, però us deixo amb aquest link: http://www.la-tenda.org/. Una organització molt interesant que he trobat aquesta tarda.
Especialment interesant perquè, a banda de facilitar una tenda de comerç just, van més enllà i passen al plan actiu de taller per a xiquets, xerrades, fòrums i punt d'encontre.

El petó màgic

Ella surt de l'habitació plena de gent xerraire.
Sent que ell també va dient bona nit a la gent… aixina que s'amaga.
S'amaga darrere la porta del corredor cap a la seua habitació, esperant que ell s'hi encamine també i, aleshores, sorprendre'l amb un dolç i tendre petó.
Amb l'ànsia que una té quan no pot guardar més temps una sorpresa, ella espera darrere la paret, intentant ser invisible, intentant silenciar els seus batecs.
No sap perquè però de sobte besar-li pareix l'única cosa coherent que es pot fer al món.

S'obre finalment la porta.
Ella no el veu, és clar, perquè està amagada rere la paret, però sí que sent la veu d'ell…
I els seus pasos…
Fins i tot sent el so de la roba a la pell…

Que s'allunyen.

Se'n van, no a l'habitació d'ella sinò a la d'ell.
Adéu a aquell petó màgic que pareixia que haguera pogut curar tots els mals haguts i per haver.
Ella es queda quieta, respirant no sap el què.
Decepció? Pena?
Ella comença a caminar cap a l'habitació d'ell, però es para a mig camí. En mig del corredor per uns minuts, pensant, què fer.
Adéu a aquell petò màgic que ara només seria benvingut com una greu injúria al pèsim intent de concentrar-se.

Així que torna cap a la seua habitació, passant per davant d'aquella habitació que segueix encara igual de xerraire, aliena a la desgràcia menudïua que ocorregué uns instants abans.
Li pareix que ha passat una eternitat.

Una vegada a l'habitació, ella pensa què fer. Sembla que estudiar només acabaria en un intent frustrat.
Com el petó.

Aixina que ella es senta i comença a escriure açò.

Tornant als inicis

Em senc com una xiqueta menuda de nou.
L'alegria d'aprendre a escriure el meu nom:

Neus Giner Garcia:
נאוס ג'ינר גארסיה

I la encara més gran satisfacció de demostar-li als meus amics que també sóc capaç d'escriure els seus.
Yuval Fisher:
יובל פישר
Niva Alush:
ניבה אלוש

אהבה שלי

Papallones

Cap dubte.
Les papallones són precioses
plenes de colors i batecs càlids.

Però també són erràtiques,
febles
i efímeres.


Les meues papallones són, a més, extremes.
They either fulfil the first or the second characteristics.
Pareix que no sàpiguen trobar un balanç.

Simplicitat

Hui ha sigut la primera vegada a la meua vida que m'he ficat crema hidratant per tot el cos.

Bona música de fons, encens de la tenda índia i el sol acaronant la pell a través de la finestra.

Un sol que, després de dies i setmanes sense ensenyar la poteta, ha decidit a saludar ni que siga per un breu moment.

I bé, resulta que mentres em ficava la crema m'he re.donat compte de la meravella del nostre cos. I de com de sencilla pot ser, en realitat, la felicitat.

A n'aquesta vida, igual que al teatre, no ens fa falta res més que la nostra pròpia presència, les nostres ganes de riure, les nostres ganes de viure.

Massa a sovint m'oblide de que, al cap i a la fi, no estic vivint aquesta vida ni estic a n'aquest col·legi per traure un 100% del Batxiller Internacional.

Jo aquesta vida la visc per somriure i ser feliç; però també per fer que altra gent somriga i siga feliç. I és justament aquest desig el que em porta a ser més revolucionària que mai.

Perquè quin sistema és aquest que, utilitzant el sofriment d'alguns, substancia l'excés desmesurat de gent que no sap somriure des del cor?

El capitalisme i la democragògia.

Voy caminando por la vida, sin pausa pero sin prisa

Bé, pot ser amb una mica més de pauses de les que em tocaria. Que si té, que si café, que si un altre té amb un dolç típic bosni, un altre té amb un dolç típic anglés... Dinar, sopar, saludar a gent... i això que molts encara no han tornat!
Això de que igual no dormia aquest cap de setmana... mentira!He seguit aplaçant les coses que no són urgents, i la meua to-do list és més o menys igual de gran que quan vaig vindre però... sabeu què?

Que m'és igual!M'és completament igual perquè estic tranquil·la i serena.Sense estressar-me.Que no tinc les coses fetes? Pos weno! Que com dia Dionís l'altre dia, el primer és estar agust amb un mateix, estar feliç i amb salut, després ja vindrà la resta, després ja vindran els objectius a llarg plaç, però el primer és u mateix.

I com diu el pare de Ruth, al final del dia el que conta és el que has disfrutat d'ell.

I, com diu la tortuga de la peli kung-fu fighter: El ayer es pasado, el mañana es incierto, el hoy es un regalo, por eso se le llama presente.

"Quieres ver el mundo... mira, está debajo de tus pies."

Foto: jo i Paca a l'avió.

I, me, myself i jo.

Bottom: depressed Neus. A qui quasi no li queden forces per aferrar-se a res, que està a punt de caure a l'abisme, que està mig difuminada, que té un inmens pes a sobre.

Right: over.reflexive Neus. Qui de tant pensar perd l'equil·libri i corre el perill de caure. Qui es fa menuda fins el punt que de vegades pareix que ningú la pot vore. Who alienates herself so much that it seems she forgot what it was to laugh.

Left: relaxed Neus. Qui es pren la vida tranquil·lament, sense preses... però sense pauses. Qui comprén que no val la pena exasperar-se per estupideses, somriu a cada moment i només "busca lo más vital".

Up: happy and cheerful Neus. Qui és increïblement feliç. Qui es perd en el seu món i vola entre els núvols. Per això de vegades la gent només li pot vore els peus, i encara gràcies!

Que la vida seguisca sent tan meravellosa

5 shooting stars.
A les primeres no sabia que demanar, passaven massa ràpid, i no volia perdre el fil de les converses que estàvem tenint.
Sentades a un balcó de casa Jasmina, en Jajce, miràvem les estreles entre converses de quasi mitjanit.

Hi ha algú allà dalt? "There must be…"
Is it God though?
But what is God?
Jasmina, que feia dos anys duia el vel, creu que les religions són estúpides, que Déu no s'anomenaria a si mateixa Déu, i menys s'otorgaria un gènere masculí. Yan Kei és catòlica, però una mala catòlica segons ella, diu que li fan iuiu les esglèsies, que no li agrada sentir-se obligada a anar-hi, que ella troba a Déu everywhere.
Aixina que Déu no és allà dalt, li he preguntat, perquè segons tu està a tot arreu…
"Exactly!" A cada roca, a cada abre, a cada flor.
Jo… jo no sé que pensar-hi. Últimament estic agnòstica perduda. No sóc suficientment racional per negar-hi l'existència, però envejo qui té la capacitat de creure-hi. De vegades es troba a faltar eixa sensació de que al cap i a la fi algú vetlla per tu, de vegades és difícil encarar-se a soles amb la vida.

I jo seguia sense saber quin desig demanar.
Sempre m'ha costat molt decidir-me. Són tantes coses les que volem a la vida! Però, de totes formes, tampoc m'agradaria que aquestes m'arrivaren per qualsevol altre mitjà que no fos jo mateixa.
Tots sabem que les coses impossibles segueixen sent impossibles fins i tot per a les estreles fugaces. I si la resta de les coses estan a les nostres mans… quin dret tenim a demanar que ens ho donen fet? A més, quina felicitat és aquella que no es construeix una mateixa? Quan és que dura eixa felicitat si no hem aprés a cuidar-la?
Clare (Yan Kei) diu que ella de menuda demanava ser feliç i rica. Però no rica en el sentit més ampli de la paraula.
Per a ella ser rica és tindre prou diners per fer les coses que li agraden i per a no tindre que preocupar-se de que li'n puguen faltar en algun moment. Clare i Jasmina estan d'acord en què els diners no donen la felicitat, però que sense tampoc es pot ser feliç.
Jo per dins no hi estava massa d'acord. Però ei, en la nostra posició privilegiada on no ens falte cap necessitat bàsica, tendim a romantitzar aquesta idea i dir que podríem ser feliços sense diners.
Jasmina ho té molt clar. El seu objectiu, diu, és fer moltes coses, anar a una bona universitat, triomfar a la vida laboral, i asseguar-se la vida. Diu que no vol passar per el que han passat els seus pares.
Quan son pare va aconseguir un treball a Itàlia se'n van anar tots cap allà. La guerra de Bòsnia no va ser el motiu del trasllat, però de bon tros no fou un motiu per replantejaments. Allà estaren bé.
Tanmateix, quan van tornar, van trobar la casa destrossada, i a son pare li costava molt trobar treball. Van estar dos anys sense comprar cap peça nova de roba, ni comprar fruta perquè no s'ho podien permetre. Va nàixer el germà menut, i fins al cap d'uns anys, Jasmina ens ha estat contant que el germà menut no sabia el que era un plàtan.

M'ha fet pensar en com el passat modela la visió que tenim del futur. Jasmina, després d'haver viscut la pobresa d'una postguerra i d'un país destrossat, somnia en tindre un sou mitjanament alt (entre altres moltes coses, evidentment).
Jo, després d'una vida sense cap gran problema econòmic, no tinc al cap més preocupacions monetàries que les que la prudència de ma mare intenta embotir-hi.

I seguim parlant de mil coses, de Clare i sa mare (no mai m'he atrevit a preguntar-li per son pare), de si a tots els llocs es veu el mateix cel…

"Ahhh!! Another one! ANOTHER ONE!! I saw it!!!"
I colló quin ensut que em pega la xina. Llàstima que aquesta no l'he vista.

Tanmateix, a l'estona n'apareixen dues més. I aquestes ben clares i brillants.
Curiosament, un desig ben senzill em surt de l'anima, i em surt ràpid com un raig, abans que s'apague la cua de l'estrela:
Que la vida seguisca sent tan meravellosa.

Perquè ho és. La meua vida és meravellosa. Per moltes penes que em cree i per molt d'estrés que em tire a sobre. Desitjar que ho seguisca sent, d'una manera tan espontànea, sense pensar-hi, m'ha fet adonar-me'n que ja ho és.
De nou, em proposo somriure més i ser més positiva. Agarrar més la guitarra. Seguir el consell de la mamà de centar-me en el que faig enlloc de fer mil coses alhora. Eixir a prendre més cafés amb la gent. Obrir més els ulls. Tancar menys el cor… Que m'ho guarde tot.
I em sorprén que la gent es sorprenga quan els dic que sóc introvertida.

I bé. Diuen que els desitjos no es conten. Però jo aquest el volia compartir.
De totes formes, hagueren passat o no les estreles, la vida haguera continuat sent igual de meravellosa.
Ho és tant com nosaltres estiguem disposats a fer l'esforç perquè ho siga.

I jo n'estic, i tant!

foto: google

Pena de guitarra

Extracte del diari, farà setmana i pico:

Ahir vaig anar a replegar les guitarres a casa Namal. A la residència em vaig posar a tocar una mica… i és depriment. He perdut mogolló, i és com si la tinta amb la que abans escrivia les cançons s’hagués secat.
És horrible. La guitarra ja no em reconforta ni m’allibera. Més bé el contrari: m’encongeix, em mata, em recorda que no la meresc, que l’únic que hi toco són els ecos de tres o quatre cançons esborrades a la memòria, que ni sonen com sonaven abans.
I ploro. Ploro perquè la guitarra m’abandona. Supose que com a conseqüència de jo haver-la abandonat.
Les meues mans ja no es mouen, ara s’arrastren. Fan mediocre quelcom que deurie ser una màgica sonorització de mi mateixa.
On s’han quedat els acords i les síl·labes que acaronaven l’aire? On està aquella cosa inexplicable que em naixia al pit, a l’ànima, i que com una papallona, transformava la meua crisàlide de penes i alegries en cançons i cançoners?
No vull abandonar. De vegada en quan em force. Però res. Només articulo paraules vàries i versos pomposos i/o buits.
He perdut eixa cosa,
aquella cosa...

I ara...

ara l'he tornat a trobar.
Si més no, això pareix.

Agarre quatre acords, que pot ser sonen una mica repetitius, però improviso la lletra. Yuval the jew diu que li agrada, Georg the german agrees. No saben el que dic, però tant és! Millor, perquè dic el que em dona la gana, i quan no queda bé m'invento les paraules.

I, paset a paset, anirem fent feina, anirem agarrant d'ací i d'allà el que vam anar perdent allà i ací.

Georg diu que li parle, que aleshores em voldrà més. Pareix que la meua vida es va plenant de personatges: Paca i Suissane, Margarita i Zelenko... i ara la guitarra! Però com a personatge!

D'on anem i on venim.

¿Por qué tenemos que crecer, Alberto?

Això és el que volia haver-li preguntat mentres anàvem cap a classe. No he obert la boca, però. No volia fer la pregunta que tantes vegades m'ha paregut estúpida a mi mateixa.

Crisis.

No saber, de sobte, què fer en la meua vida.

El canvi d'asignatures que feia temps que em plantejava, se m'ha posat al davant com una paret contra la que m'avento a cada segon, perquè divendres hi ha que donar el paper per a la inscripció dels exàmens finals, i aleshores ja no hi haurà canvi possible.

M'he passat la classe de teatre i d'anglés en ganes de plorar. Ho he fet abans de dinar. Me n'he anat al parque de darrere l'escola, al gronxador on també vaig plorar fa uns mesos.

Plorant estava, donant-li voltes a la meua tràgedia personal, quan una xiqueta s'ha sentat al gronxador del costat. El que faltava, metàfora al canto.

El gronxador com a vida. I ella, que a més tenia un petit toll d'aigua als peus, jugava amb ganes i sense por. Jo, amb els peus anclats al terra, sense cap aigua on poder caure i banyar-me, sentia un vertigen estúpid per la meua vida, per no saber on anirà a caure, per por a banyar-me sense pensar que després l'únic que cal és posar-se roba seca.

Una estona més tard, la xiqueta ha començat a donar-se més impuls. Les cadenes colpejaven el metal fent tac-tac-tac. Com el tic-tac del rellotge, dient-me que el temps passava, que el temps passava i jo estava allí plorant sense aprofitar-lo, que el temps passava i després d'haver passat mesos ara si ara no, cavilant sobre què estudiar, seguia sense tindre-ho clar.

La mateixa història meua de sempre. El temps. Aprofitar-lo o no.

I la xiqueta perd l'impuls i el tac-tac-tac desapareix. Com una senyal de que pare, que pare de pensar-hi. Que no hi ha demà si no hi ha avuí. No pot haver-hi un després de l'ara si l'ara no existeix. Carpe diem, que es sol dir.

Que jo, com Baroja, tinc excessiva sensibilitat.

Y, segun Sonia (professora de castellà), las personas con excesiva sensibilidad sufren más: se cuestionan todo, constante duda de quien soy/de donde vengo/a donde voy, otra forma de mirar el mundo, el modo de externalizar las angustias personales...

I kind of agree.

Però bé, tot torna a marxar més o menys.

Quan Sonia ha comentat unes coses que hauria de llegir de la Institución libre de enseñanza, o una cosa aixina m'han tornat a entrar moltes ganes d'estudiar "education". I mirar la carrera de "community education" a la universitat de Edinburgh m'enamora.

Ara pareix que de Harvard nadená (probarem igualment, que no siga per provar)... serà Edinburgh?

Carril... ja s'anirà veient.

Abrašević???

Que quin és el motiu dels signes d'interrogació?
Ben fàcil.



Hui s'ha desfet completament la imatge que tenia d'aquest centre autogestionat suposadament cultural i juvenil.
És normal i perfectament comprensible que ens cobren per utilitzar les instal·lacions i el material que tenen per a fer el Variety Show for first years. És, de fet, necessari: sent una entitat sense ànim de lucre, necessiten traure una mica de diners de diferents llocs per a poder mantindre altres activitats gratuïtes que ofereixen.
El que a mi no em pareix normal és que ens hagen demanat 700 maraques (=350€ aprox.).
Però seran desgraciats? Quina ingent barbaritat és això, si només anem a gastar l'escenari, una mica de llums i un equip de so que tampoc necessita de massa qualitat? Considerant, a més, que hi anirà un mínim de 100 persones i que el més probable és que totes compren al menys una consumició?
Tinc la sensació que pensen que com som una escola internacional poden apretar i apretar i traure'n profit.
No es suposa que són una youth organization, i que deurien facilitar espais per a gent jove?
Igual que quan vam fer Yerma. Que és que damunt és un acte cultural (colló, una obra de teatre!), obert per a tothom!! I la professora de teatre va pagar 200 maraques de la seua butxaca... Que bé, dins del que cap és més raonable.

I encara hi ha més coses! La de festes que fem allà durant tot l'any, la de diners que es trauran per festa amb les cerveses, vi i cubates... i tenen la caradura de demanar 700 marks?? Anda i que lis peten.

Al final han anat a parlar-hi i la cosa ha quedat en 300. Però jo estava disposada a fer un boikot total, encara que em pessara, pel que quedava de curs.


(demà afegiré una foto d'abrasevic, ara no ne tinc)

Vamos que nos vamos!

L'internet de Susac no em deixa entrar al fotolog, aixina que supose que aniré fent entrades fotologueres a n'aquest blog de moment.

Ahir vaig arribar a Mostar sobre les 7 de la tarda. Després d'haver aterrar a Dubrovnik, patir perquè a la nostra família ens tenen mania i m'anaven a perdre la maleta, alegrar-me al vore-la, trobar-me a Sònia (la professora de castellà) amb sa germana i unes amigues, fer cabre el meu maleton i totes les motxilles al seu cotxe, que anàvem que pareixiem "sardinas enlatadas".

És curiós com pareix que no hage passat quasi el temps. Senc que és com si aquest estiu l'hagués passat a una altra realitat i que a Mostar, mentrestant, el temps no hagués passat.

Bé, passat ha passat, Jacqueline (from Rwanda) té el monyo més llarg i en rastetes menudes, Salam (muslim from Israel) té veu d'home ja, Yuval (jew from Israel) s'ha tallat el pèl... però molta gent pareix no haver canviat, i jo, si no fos pel piercing al llavi, m'incloc. És curiós les ganes que tenia de tornar ací, i després d'una nit només, ja tinc la sensació d'haver-hi estat durant dies.

Encara em queda, però, fer una deguda volteta pels llocs habituals, traslladar tots els meus trastos i a mi mateixa a la meua residència real (estic a l'altra perquè encara no havien ficat els mobles a la nova).

Això sí, una pateix les conseqüències de no haver fet tant com calia durant l'estiu. La setmana que ve hi ha que entregar TOK essay i EE (el treball de correfocs que estic fent, però només un first draft), i per sort, no sóc l'única que ho deixa tot pel fina, així que puc compartir aquesta mena d'estrés col·lectiu.

Però bé, no m'arrepentisc d'haver-m'ho deixat pel final, perquè he passat un estiu com pocs. Volia desconectar completament per a recarregar piles i tornar amb més força que mai. I això he fet =).

Ara només ens queda a mi i a Ruth solventar canvis d'habitacions, a vore si tenim sort i podem ser roommies.

Foto de dalt: farà poc menys d'un any, al pati d'una mesquita

Foto de baix: aquest matí intentant treballar

Una abraçada per tothom!

De cor fluix.

"In 1989, I was working in Londond on a story when suddenly I heard the news that the Russians were planning to make Berlin an open city. So I got on a plane. When I arrived in Berlin many people, young and old, were attacking the Wall with stones. The woman in the photo was shouting, 'I hate it, I hate it'."
Harry Benson

I m'han entrat ganes de plorar.
I hate it too.
I hate everything that hurts people's hearts, everything that breaks the world's soul, everything that divides us instead of uniting us, everything that generates the illness of ignorance.


També m'ha caigut una llàgrima després de parlar de l'educació en ma mare.
I després de conéixer a Toni Valesa, un antic amic de mon pare.

Dimecres, després de llegir-li a Cabedo dos contes de Jergovic, també. Pensant que massa a sovint ens oblidem del món, que a la comoditat de les nostres vides diàries no hi caben les desgràcies.

I dijous, pensant en el moment de tornar a Bòsnia... Si no hi tinguera tantes ganes, l'enyor se m'hagués menjat ja, fins i tot abans d'hora.


I aixina és, que jo acostumo a emocionar-me per tot, que sóc de cor fluix.
Fluix però fort.

Cicle?

I aixina és com va començar la aventura. Aquesta és la primera foto d’un viatge que ja mai té que acabar.
I ara es tanca el cicle. En dos hores estaré agarrant un autobús cap a Sarajevo.

Molt d’international understanding i tota la pesca, però del que no avisen és de com se’t trenca el cor a cada abraçada, mentres penses: I si no la/el torne a vore en la vida?
I jo, que feia unes setmanes parlava d’aquest fet com qui parla d’anar a collir cebes, he soltat més llàgrimes de les que em pensava que tenia.
Diu el dit: “Tot s’acaba, i a l’acabar comença.”
I açò, senyors, s’ha acabat, però al setembre a començar de nou, i a començar en nova gent.



Però bé, jo sóc de les que diuen que de adéus nanai, que el que s’ha de dir és fins després.

Don't forget

Mai m’havia parat a pensar-ho, però aquestes pedres de la ciutat vella estan escrites en anglès.
Em recorda a l’última part de El jardinero de Sarajevo que s’anomena “Who will be the witness”. Apelant indirectament a la comunitat internacional que no va fer res per parar realment aquesta barbàrie.
Perquè en part pense que a qui més falta li fa és a d’ells, per a no tornar a començar cap estúpida guerra, i llavors deuria estar en “dobro” (Bosni,Serbi,Croat). Però bé, no crec que cap ciutadà de BiH ho puga oblidar de totes formes. No crec que els fage falta llegir “don’t forget” cada vegada que passen per la ciutat vella per a no oblidar-se.
Però nosaltres... ah! Nosaltres i tant que ens oblidem. Nosaltres ho oblidem tot, açò i Rwanda, açò i Vietnam, açò i Xile, açò i tota Amèrica llatina, i espanya fa pocs anys, i Palestina, i el Sàhara, i el quart món... i tot el que fage falta per viure feliços en la nostra ignorància.
Però no, no anem a ser pessimistes, anem a canviar el món. I ara ho veig clar. Res de matemàtiques. Al món podríem sobreviure sense que s’inventare res nou, però jo no sé si vull sobreviure per a que el món no siga res més que un reflexe de morals cada cop més deteriorades. Que sí, que pedagogia (o pot ser teatre), que el que fa falta és educar, arrencar d’arrel tanta tonteria, tant de consum sense sentit, el que fa falta és tolerància i respecte i disposició de donar i treballar pels qui ho necessiten.
Que sí, que ara ho tinc més clar que mai. M’ixen fins i tot les llàgrimes. Bé, jo sempre he sigut molt (massa?) emocional.
Ui, ara se’m fa molt gran el món, sobretot en pensar que de vegades no puc ni controlar als meus xiquets de Roma Neretva, però bé, encara som joves, encara hem d’aprendre molt i molt, i els gitanos (sense cap to de menyspreu) juntats amb una llengua tan diferent a la meua com el dobro no són una combinació fàcil.
Sí, ara tinc una mica més clar el meu futur, tot i que no descarte que torne a virar 180º, a n’estes altures ja n’estic acostumada.

Paga el govern!

Ahir Alberto i jo vam anar a dinar al restaurant del club de tenis amb el LOT dels soldats espanyols a Mostar.

Els dos pensàvem en tots els diners que es gasta l'estat espanyol per a pagar-los als soldats menjar de restaurant tots els dies de la setmana.

Però bé, que paga el govern!!

Anyway, bona gent.

Bona gent perquè quan ens van invitar a que pujàrem a l'edifici on ells estan (a part de dir-nos que ens passàrem quan ens avellira o fera falta), quan ens van enenyar la terraça una de les primeres coses que em digueren és que allí davant vivia un home, una mica ja entrat en anys, que poc a poc anava refent-se la casa, i amb el que es comunicaven amb el poc dobro (local language) que sabien.

Que ja ho diuen, que són els detalls i les petites coses les que acaben contant al final.

Però això sí, el govern, a pagar.

From Sri Lanka you can also see the Stari Most

Hui ha sigut la segona vegada que he estat a casa Namal.

No havia d'arreplegar o deixar cap catifa, però.

Hui la cita era un sopar amb ell, el novio (que se m'ha tornat a oblidar com es diu), Alberto i Georg.

Sopar: sopa tradicional de Sri Lanka/Índia, tortilla de pataca i escalibada a mitges i com s'ha pogut. Sense oblidar, per suposat, un fantàstic vi.

Tanmateix, el sopar només ha sigut el final: converses amb reggae del bo i música india de fons, intentar entendre italià o francés amb el novio, rebre unes arracades d'aro que no són del meu estil (per no dir cutres) que Namal s'ha trobat pel pis... però el més graciós de tot ha sigut mirar a les parets i vore les meues "Today's sentence" que penjo cada dia d'entre setmana a la "noticeboard" de les escales del col·legi.

Conque sí que era ell el lladre! Ahir ja em va dir que li agradaven tant que les furtava, però no m'imaginava que les penjara per les parets. Ara que sé que van a parar a un petit racó srilankés les buscaré a consciència!

I bé, aquest post és més fotologuero que altra cosa. Però el fotolog ha sigut ocupat per ous i assassins d'ous: http://www.fotolog.com/adonat/44007349

Fotos:

·tela que Namal té a una paret del saló.

·Alberto i el novio de Namal.

·jo amb les arracades i un pa gegant =)

Mamá, yo quiero ser vendedora de alfombras

Dia intens.

De 9:30 del matí a 10:30 de la nit amb assumptes teatreros.

Escenes en concret, run throughs, últims detalls de l'escenari, warm ups, algunes estones lliures que he dedicat a menjar, a llegir i a intentar acabar d'aprendre el guió per a l'obra de demà... i, per suposat, l'obra.

Yerma.

Tanmateix, no és en aquest post que us parlaré de Yerma, sino més bé de certs detalls del dia.

De bon matí algú havia d'anar a replegar una alfombra de casa Namal. Com que no tenia res que fer perquè el meu personatge surt només a una escena del final, i el meu treball com a "stage designer" ja estava concluit, m'he ofert voluntària.

De camí feia molt bon hora, i caminant pensava com de senzilla pot ser la vida, i com estúpidament me la complico jo. Així que res, positivisme en vena mentres respirava aire fresc primaveral... positivisme que deuria recordar ara mateix, quan totes les coses me venen al damunt.

A casa Namal, m'ha invitat també a prendre alguna cosa i a vore tota la casa. Una passada. Vistes al riu, inclús al Stari Most, céntric, prou gran, jardinet que ara només té gespeta però que dóna una tranquil·litat increïble... Una vegada concluïda la visita, i no fent cas a les exasperacions d'aquest professor de Sri Lanka, m'he col·locat l'alfombra a l'esquena (no pessava tant i tant), i camí de tornada cap a Abrasevic!

A mitant camí un home m'ha parat i m'ha preguntat quelcom en "local language", li he dit que no l'entenia i, aleshores, m'ha preguntat en anglés que si venia alfombres. Després que si l'havia comprada a algun lloc. I després que si en netejava.

Li hauré donat un despago al dir-li que no a tot, però ell a mi, mentres seguia el meu camí, m'ha donat què pensar. I he pensat que ningú s'enrecorda dels venedors d'alfombres. Aixina que en oda a d'ells, m'he fet del gremi durant els minuts que ha durat el meu trajecte.

I després de l'obra, com que ningú feia moltes intencions, m'he oferit voluntària de nou. I de camí, llàgrima amunt llàgrima avall.

Com sempre.

I curiosament sonava una cançó de Canteca de Macao al mp3:

"Y siempre la misma canción

siempre la misma canción

ay, sin solución"

"Y así es la vida del emigrante

siempre cruzando por tierra extraña..."

I he pensat que sóc una emigrant. Daquipallí dallipacá. Sempre trepitjant allò que encara no he tingut temps a conéixer... aprenent de les meues passes... aprenent d'aquests nous mons...

però sense casa fixa.

No és que no tinga res a què agarrar-me, perquè si que en tinc. Tinc moltes persones que podrien arribar a ser més que qualsevol amarra, tot i que de vegades se m'oblide. O pot ser no me'n vulga enrecordar degut a aquesta estúpida satisfacció, que pareix ser que la meua ment troba en sentir-se víctima d'ella mateixa.

Però generalment són això, persones. Punts verds que m'orienten en el camí erràtic que vaig dibuixant.

Però moltes vegades trobo a faltar sentir-me part d'un tot.

I això, reflexions de les inseguritats, de tindre mil feines de classe per a demà, a la mateixa volta que l'obra de teatre més important del que porte de vida, de tindre tot l'impossible juntat en els cinc dies vinents de la setmana.