Cicle?

I aixina és com va començar la aventura. Aquesta és la primera foto d’un viatge que ja mai té que acabar.
I ara es tanca el cicle. En dos hores estaré agarrant un autobús cap a Sarajevo.

Molt d’international understanding i tota la pesca, però del que no avisen és de com se’t trenca el cor a cada abraçada, mentres penses: I si no la/el torne a vore en la vida?
I jo, que feia unes setmanes parlava d’aquest fet com qui parla d’anar a collir cebes, he soltat més llàgrimes de les que em pensava que tenia.
Diu el dit: “Tot s’acaba, i a l’acabar comença.”
I açò, senyors, s’ha acabat, però al setembre a començar de nou, i a començar en nova gent.



Però bé, jo sóc de les que diuen que de adéus nanai, que el que s’ha de dir és fins després.

El baúl de los recuerdos

Y es así, como las cosas que llegan no se van, que se guardan.
Se guardan en el baúl de los recuerdos.
Pero no os penséis que todos los baúles de los recuerdos tienen que ser pomposos como el de la canción. No, para nada: todo eso son patrañas.

Mi baúl de los recuerdos no es de aquellos que se podrían decir rutinarios. El mío no es un baúl persé, ni una cajita, ni un cajón ni un armario… Yo, digamos, que tengo trozos de baúl esparcidos aquí y allá. Tengo mi guitarra, sus notas y nuestras canciones. Tengo mi diario, sus páginas y nuestras emociones. Tengo mi blog y fotolog, sus fotos y palabras… y nuestras experiencias. También tengo mi agenda con conversaciones y dibujos que se aburrían, cositas por las paredes, cafés y cervezas en los bares e imágenes clandestinas.
Tengo cicatrices de piel y alma.
I have myself porque yo, ‘toa’ enterita, soy como un baúl de los recuerdos. Todos lo somos, sin darnos cuenta, lo que luego queremos tener un baúl como Dios manda, para tener algún sitio donde buscar.


"Vive siempre con ilusión
si cada día tiene diferente color"

Luego también está la forma de cerrar el baúl...

Hay quienes lo cierran a cal y canto para que no se escape nada.

Hay quienes lo dejan entreabierto para mirar de vez en cuando.

Y luego los hay que lo dejan abierto, para que corra el aire y se refresque, para que se ponga moreno, para que se llueva...

para que los recuerdos vengan y vayan a su entero antojo.

De esas soy yo.

Don't forget

Mai m’havia parat a pensar-ho, però aquestes pedres de la ciutat vella estan escrites en anglès.
Em recorda a l’última part de El jardinero de Sarajevo que s’anomena “Who will be the witness”. Apelant indirectament a la comunitat internacional que no va fer res per parar realment aquesta barbàrie.
Perquè en part pense que a qui més falta li fa és a d’ells, per a no tornar a començar cap estúpida guerra, i llavors deuria estar en “dobro” (Bosni,Serbi,Croat). Però bé, no crec que cap ciutadà de BiH ho puga oblidar de totes formes. No crec que els fage falta llegir “don’t forget” cada vegada que passen per la ciutat vella per a no oblidar-se.
Però nosaltres... ah! Nosaltres i tant que ens oblidem. Nosaltres ho oblidem tot, açò i Rwanda, açò i Vietnam, açò i Xile, açò i tota Amèrica llatina, i espanya fa pocs anys, i Palestina, i el Sàhara, i el quart món... i tot el que fage falta per viure feliços en la nostra ignorància.
Però no, no anem a ser pessimistes, anem a canviar el món. I ara ho veig clar. Res de matemàtiques. Al món podríem sobreviure sense que s’inventare res nou, però jo no sé si vull sobreviure per a que el món no siga res més que un reflexe de morals cada cop més deteriorades. Que sí, que pedagogia (o pot ser teatre), que el que fa falta és educar, arrencar d’arrel tanta tonteria, tant de consum sense sentit, el que fa falta és tolerància i respecte i disposició de donar i treballar pels qui ho necessiten.
Que sí, que ara ho tinc més clar que mai. M’ixen fins i tot les llàgrimes. Bé, jo sempre he sigut molt (massa?) emocional.
Ui, ara se’m fa molt gran el món, sobretot en pensar que de vegades no puc ni controlar als meus xiquets de Roma Neretva, però bé, encara som joves, encara hem d’aprendre molt i molt, i els gitanos (sense cap to de menyspreu) juntats amb una llengua tan diferent a la meua com el dobro no són una combinació fàcil.
Sí, ara tinc una mica més clar el meu futur, tot i que no descarte que torne a virar 180º, a n’estes altures ja n’estic acostumada.

Let the green sky hope for our inner destroyed buildings

You know? Sometimes it comes to happen that…
Well whatever it happens, the fact is that it happens, and you didn’t expect it though you desperately wished for it.
So what now?
Now, as Valon says, take it easy. Take it easy because as Kolores stated time ago and now you go spreading around: “don’t cry because it ended, smile because it happened”.
Exams are coming, and the situation is not exactly the best one to stare in front of the screen all day long, waiting for this little window to clink, notifying that you just received an e-mail.
Take it easy. Take it easy.
It is not about oppressing yourself as you were doing (and still may be doing)… but thinking too much, at least for you, isn’t good either.
Is it worth? Time will say. What you have to do now is just to hang around (and study). Days will pass so fast, and this is coming to an end. You yourself realized a week ago that you didn’t fully live your time here…
…so don’t let it happen again!

Paga el govern!

Ahir Alberto i jo vam anar a dinar al restaurant del club de tenis amb el LOT dels soldats espanyols a Mostar.

Els dos pensàvem en tots els diners que es gasta l'estat espanyol per a pagar-los als soldats menjar de restaurant tots els dies de la setmana.

Però bé, que paga el govern!!

Anyway, bona gent.

Bona gent perquè quan ens van invitar a que pujàrem a l'edifici on ells estan (a part de dir-nos que ens passàrem quan ens avellira o fera falta), quan ens van enenyar la terraça una de les primeres coses que em digueren és que allí davant vivia un home, una mica ja entrat en anys, que poc a poc anava refent-se la casa, i amb el que es comunicaven amb el poc dobro (local language) que sabien.

Que ja ho diuen, que són els detalls i les petites coses les que acaben contant al final.

Però això sí, el govern, a pagar.

A coger el cielo con las manos!

"Tu haces que la vida se me vuelva de colores"

Y es así, como después de tiempo y tiempo, parece que se puede coger el cielo con las manos.

O la luna, la luna lunera.

Hay primaveras que llegan y se van.

Hay otras que se quedan para siempre.

Y yo ni me quedo ni me voy, yo las dos cosas, porque soy así de chula. Porque siempre se está mejor en otra parte, pero como en casa no se está en ningún lugar.

Contradicción?

Bueno, lo que pasa es que los hay que tenemos casa en muchas partes, porque tenemos pedacitos de corazón en muchas partes.

Inés lo decía, también lo dijo Vladimir... y yo, yo yambién lo digo, y me lo cojo por bandera aunque a veces de tanto dar y regalar, una se siente como que se queda sin.

Que no me quejo, que todos sabéis que así soy yo, que no nací para quedarme con lo puesto.

Yo soy de ahora más, ahora menos. De aquí y allá.

Princesa ambulante que encuenta principitos en cabañas de madera.

Artesana de sonrisas repentinas y acordes por ahora inconsistentes.

"Pinturera" y "escribidora" frustrada que va cogiendo, pasito a pasito, esas plumas, lápices, pinceles, colores y colorines que había ido dejando de lado.

Jordi me dijo que para él la felicidad no era un estado, sino un proceso. Y yo nunca se lo discutí, pero ahora no podría estar más de acuerdo.

Que me crezco a cada poco, y a cada poco sonrío un poquito más.

Eso dicen... que hay algo en el aire!