Don't forget

Mai m’havia parat a pensar-ho, però aquestes pedres de la ciutat vella estan escrites en anglès.
Em recorda a l’última part de El jardinero de Sarajevo que s’anomena “Who will be the witness”. Apelant indirectament a la comunitat internacional que no va fer res per parar realment aquesta barbàrie.
Perquè en part pense que a qui més falta li fa és a d’ells, per a no tornar a començar cap estúpida guerra, i llavors deuria estar en “dobro” (Bosni,Serbi,Croat). Però bé, no crec que cap ciutadà de BiH ho puga oblidar de totes formes. No crec que els fage falta llegir “don’t forget” cada vegada que passen per la ciutat vella per a no oblidar-se.
Però nosaltres... ah! Nosaltres i tant que ens oblidem. Nosaltres ho oblidem tot, açò i Rwanda, açò i Vietnam, açò i Xile, açò i tota Amèrica llatina, i espanya fa pocs anys, i Palestina, i el Sàhara, i el quart món... i tot el que fage falta per viure feliços en la nostra ignorància.
Però no, no anem a ser pessimistes, anem a canviar el món. I ara ho veig clar. Res de matemàtiques. Al món podríem sobreviure sense que s’inventare res nou, però jo no sé si vull sobreviure per a que el món no siga res més que un reflexe de morals cada cop més deteriorades. Que sí, que pedagogia (o pot ser teatre), que el que fa falta és educar, arrencar d’arrel tanta tonteria, tant de consum sense sentit, el que fa falta és tolerància i respecte i disposició de donar i treballar pels qui ho necessiten.
Que sí, que ara ho tinc més clar que mai. M’ixen fins i tot les llàgrimes. Bé, jo sempre he sigut molt (massa?) emocional.
Ui, ara se’m fa molt gran el món, sobretot en pensar que de vegades no puc ni controlar als meus xiquets de Roma Neretva, però bé, encara som joves, encara hem d’aprendre molt i molt, i els gitanos (sense cap to de menyspreu) juntats amb una llengua tan diferent a la meua com el dobro no són una combinació fàcil.
Sí, ara tinc una mica més clar el meu futur, tot i que no descarte que torne a virar 180º, a n’estes altures ja n’estic acostumada.

Let the green sky hope for our inner destroyed buildings

You know? Sometimes it comes to happen that…
Well whatever it happens, the fact is that it happens, and you didn’t expect it though you desperately wished for it.
So what now?
Now, as Valon says, take it easy. Take it easy because as Kolores stated time ago and now you go spreading around: “don’t cry because it ended, smile because it happened”.
Exams are coming, and the situation is not exactly the best one to stare in front of the screen all day long, waiting for this little window to clink, notifying that you just received an e-mail.
Take it easy. Take it easy.
It is not about oppressing yourself as you were doing (and still may be doing)… but thinking too much, at least for you, isn’t good either.
Is it worth? Time will say. What you have to do now is just to hang around (and study). Days will pass so fast, and this is coming to an end. You yourself realized a week ago that you didn’t fully live your time here…
…so don’t let it happen again!

Paga el govern!

Ahir Alberto i jo vam anar a dinar al restaurant del club de tenis amb el LOT dels soldats espanyols a Mostar.

Els dos pensàvem en tots els diners que es gasta l'estat espanyol per a pagar-los als soldats menjar de restaurant tots els dies de la setmana.

Però bé, que paga el govern!!

Anyway, bona gent.

Bona gent perquè quan ens van invitar a que pujàrem a l'edifici on ells estan (a part de dir-nos que ens passàrem quan ens avellira o fera falta), quan ens van enenyar la terraça una de les primeres coses que em digueren és que allí davant vivia un home, una mica ja entrat en anys, que poc a poc anava refent-se la casa, i amb el que es comunicaven amb el poc dobro (local language) que sabien.

Que ja ho diuen, que són els detalls i les petites coses les que acaben contant al final.

Però això sí, el govern, a pagar.

A coger el cielo con las manos!

"Tu haces que la vida se me vuelva de colores"

Y es así, como después de tiempo y tiempo, parece que se puede coger el cielo con las manos.

O la luna, la luna lunera.

Hay primaveras que llegan y se van.

Hay otras que se quedan para siempre.

Y yo ni me quedo ni me voy, yo las dos cosas, porque soy así de chula. Porque siempre se está mejor en otra parte, pero como en casa no se está en ningún lugar.

Contradicción?

Bueno, lo que pasa es que los hay que tenemos casa en muchas partes, porque tenemos pedacitos de corazón en muchas partes.

Inés lo decía, también lo dijo Vladimir... y yo, yo yambién lo digo, y me lo cojo por bandera aunque a veces de tanto dar y regalar, una se siente como que se queda sin.

Que no me quejo, que todos sabéis que así soy yo, que no nací para quedarme con lo puesto.

Yo soy de ahora más, ahora menos. De aquí y allá.

Princesa ambulante que encuenta principitos en cabañas de madera.

Artesana de sonrisas repentinas y acordes por ahora inconsistentes.

"Pinturera" y "escribidora" frustrada que va cogiendo, pasito a pasito, esas plumas, lápices, pinceles, colores y colorines que había ido dejando de lado.

Jordi me dijo que para él la felicidad no era un estado, sino un proceso. Y yo nunca se lo discutí, pero ahora no podría estar más de acuerdo.

Que me crezco a cada poco, y a cada poco sonrío un poquito más.

Eso dicen... que hay algo en el aire!

Lo bueno y lo malo que tienen las manzanas.

Es como si ahora las palabras ya no me abrigaran. Yo quiero esa mano, no un lápiz o un teclado, tampoco quiero las cuerdas de la guitarra.

Y las "lines" de ayer suenan a hueco:

Me gustaría tener sed

y beber de los pétalos de una rosa

no contestar a los "porqués"

y pensar que la vida siempre es hermosa.

Cantar de cara a un papel

con una pluma en la mano

y olvidar que casi siempre

tanta tinta acaba siendo en vano."

Duele cerrar los ojos, por eso de que entonces se sueña... y se sueña con cómo las cosas hubieran... No, que ya dijimos que "hubiera" no existe.


Que es verdad, que yo no quiero subjuntivos. Yo quiero pasados bonitos, presentes alegres y futuros. Que los futuros me da igual como sean, ya me vale con que estén ahí y vengan a visitarme a cada vez que sonrío.

From Sri Lanka you can also see the Stari Most

Hui ha sigut la segona vegada que he estat a casa Namal.

No havia d'arreplegar o deixar cap catifa, però.

Hui la cita era un sopar amb ell, el novio (que se m'ha tornat a oblidar com es diu), Alberto i Georg.

Sopar: sopa tradicional de Sri Lanka/Índia, tortilla de pataca i escalibada a mitges i com s'ha pogut. Sense oblidar, per suposat, un fantàstic vi.

Tanmateix, el sopar només ha sigut el final: converses amb reggae del bo i música india de fons, intentar entendre italià o francés amb el novio, rebre unes arracades d'aro que no són del meu estil (per no dir cutres) que Namal s'ha trobat pel pis... però el més graciós de tot ha sigut mirar a les parets i vore les meues "Today's sentence" que penjo cada dia d'entre setmana a la "noticeboard" de les escales del col·legi.

Conque sí que era ell el lladre! Ahir ja em va dir que li agradaven tant que les furtava, però no m'imaginava que les penjara per les parets. Ara que sé que van a parar a un petit racó srilankés les buscaré a consciència!

I bé, aquest post és més fotologuero que altra cosa. Però el fotolog ha sigut ocupat per ous i assassins d'ous: http://www.fotolog.com/adonat/44007349

Fotos:

·tela que Namal té a una paret del saló.

·Alberto i el novio de Namal.

·jo amb les arracades i un pa gegant =)

On the cupboard of the common room.

"On the cupboard of the common room" is the place where you can find all the cloths you thought you had lost.

It happens from time to time that you remember that such a place exists.

Today it happened that I saw an empty plastic bottle on the sofa, that was there since last week, so I decided to finally throw it away. When I got close to the sofa, I saw on the floor one of my thousands of colourful lost socks (maybe that's why I buy new socks every time I see cool ones).

Suddenly, a bright light lightened up in my mind... and I looked up.

Surprise! A mountain of white sheets, jackets, lonely socks, t-shirts and even trousers was waiting there for some charitative soul to notice it.I climbed on the sofa to fish for things that could be mine and... Outcome (a part from the sock I found on the floor):

·White sheets I washed long time ago and I completelly forgot to take them away from the drying-place

·My loved black baggy trousers

·My loved big black cut t-shirt

·Another black t-shirt that was also mine.