divendres, 3 de juliol del 2009

A while of my new age


0 o'clock and what was I doing?
Drinking carajillo* in a bar while learning a bit of hebrew vocabulary (not that I got to learn much anyway).
*Carajillo: coffe with rum or cognac/brandy
And, of course, waiting. It seems we all have to wait since nobody seems to be able to be on time. But it is more pleasant while doing something else, it keeps away the anxiety, frustation and the possible anger for being made to wait.
What do we do now? Wait. Yes, but while waiting. What about hanging ourselves?
Yes, that means Godot's lines are still in my head, for the desperation of the ones by my side.

Finally my friend came, but nothing to be done. Not much in the mood, and even less since all people around were at least 8 years older and I knew non of them. I even met a friend of my father and the parents of some old classmate.
The concert wasn't like it was something nice to be heard, I'm not that much in heavy lately...plus the singer was quite an enthusiastic one, and he approached me (dunno whether encouragin me to dance or what). It's not like the sweat and the cow piercing on his nose was the nicest thing. But at least he played the tambourine every now and then, which gave him certainly a point not many heavy singers can be proud to have. (LOL)

I kept checking my phone every now and then. Had not much to do apart from drinking my bear and chat some random words to even more random people.
You always hope to get some sms on your birthday. Like some years ago, when they arrived even some seconds before it was mid night.
Nothing now.
I wonder whether that just lets me see how much distanced I have gained from people here. Though it's not like I cared for birthdays being an essential of one's life, but they certainly have a point of it.
Guess it is the feeling of being rememberd, being cared for, being important enough to spend 0,15-0'20 cents in a sms? Ha (sorry: Ja).

Not that I reminded anybody. True. Didn't even consider it, to be honest.
Difference being only that now I am right when I say I'm 19 (lately I said that right away and had to correct myself again and again).

"Things are not about how they start but about how they end" I was thinking at some point, looking either at my beer or the weird band playing. Guess I tried to give still a chance to my birthday-day. Then I thought "well, that's wrong, they're actually about what you learned of the experience when it comes to and end".
Learn that:
-life keeps going on.
-smiling still makes people happy (or a bit less sad)
-cats in Spain can shout as much as Musala's
-there's never enough time to give all you beloved what they deserve
-blabla

and that Godot didn't.
No.
He didn't come



yet.

dilluns, 18 de maig del 2009

IB surviver

Mis palabras no encuentran la cabeza adecuada.
Sí, así, tal cual.
Resuenan nombres de futuros anhelos: Edinburgh, educación, Candela, teatro, Georg, community, calles, actuaciones, alternativo, piso, independencia, experiencias, Tessa, uwc past and present…

"caminos nuevos hay para darle al teatro. Todo está en atreverse a caminar por ellos" Gran frase de Lorca con la que terminé mi Spanish Paper 2, comparando el final de tragedia y comedia en Bodas de Sangre y Luces de Bohemia.
Ya estoy libre, ya SOY libre.
Adiós IB, hola vida universitaria.

La cabeza me da vueltas.
Sin bien en el Old Man's Caffee no me sentía como si hubiera terminado, ahora todo parece colapsarse en un intento de econtrarle sentido a mis ebrios pensamientos.

Estoy sensorialmente atenta y, aunque parezca mentira, el calor de Mostar no me asfixia.
El cielo azul, no, azulísisisisimo, me saluda y me dice que hoy no, hoy no hace falta comprar una flor porque yo soy la flor en esencia.

En media hora seguiré esperando a Godot (ensayo!), como quien sigue esperando que el final sea lánguido y se alargue. Se alargue porque mis lágrimas no tienen segundos suficientes.
No sé si es la espuma de la cerveza, o que estoy más expuesta que de lo que viene a ser común.
Lloro de felicidad y pena.
Cada segundo es un segundo menos y un segundo más.
Pero las lágrimas, yo diría que esas nunca están de más.

Se acaba, para empezar.

No me lo puedo creer. Eso es lo único que resuena en mi cabeza. Sigo secándome las lágrimas para que éstas vuelvan a aparecer.
Y es que señores, no me lo puedo creer.

No voy a hacer ningún pésimo intento de explicarles lo que estos dos años han hecho con mi vida porque ningún kilometro infinito de vocablos me sería suficiente. Ni siquiera las lágrimas lo son.
Todo me gira, las fotos de mi pared, las notas, los post-its, los apuntes y objetos que van "passing down", las campananas y minaretes que retumban en los marcos de la vista de mi ventana. Los agujeros tapados y por tapar. Los cafés tomados y por tomar.Por tomar, tantos que quedarán por tomar.

Si de algo te das cuenta después de estos dos años es que nada es suficiente. El mundo se vuelve tan grande y tan pequeño a la una. Frustración y felicidad.
But "always look at the bright sight of life". Es, al fin y al cabo, lo más inteligente que se puede hacer.

Tengo diarrea mental y el alma revuelta.
No soy capaz de asumirlo.

Me parece que el tiempo se haya parado, simplemente porque no entiendo como puede seguir corriendo.

Nada es poco ni suficiente, me consuelo.

El principio del final finalmente llegó.
Señores, démosle la bienvenida. Más vale que se sienta cómodo y no nos haga pasar malos tragos.

Con los ojos aguados me despido.
Obvien y olviden esto, que no les llegue el cataclismo de mi mente, otherwise puede que les zarandee con demasiada fuerza.

dissabte, 16 de maig del 2009

Whose life's worth more?

Perhaps that's not the question.
Is there such a question, when there shouldn't be any answer?


A lot for an evening conversation.
And I must admit it would be a lot even for a whole life.
Lucky me.
Lucky most of us.

Però ens seguirem queixant...
[A lliure interpretació]

divendres, 8 de maig del 2009

Consum responsable


Després d'un examen final de mates horrible i escandalosament absurd, casualment, els cinc que rondarem per Espanya a finals de Juny (Yan Kei, Cecilia, Simone, Yuval i jo) ens hem anat a fer unes cerveses/cafés/hot chocolates.
Cap al final de la conversa ha sortit el tema de la SGAE, els drets d'autor, el dret (o no) de que la cultura i l'art siguen lliures i exemptes de pagament i, per tant, de l'adquisició econòmica de la persona.
De camí a la cantina per a dinar, discutia amb Yuval sobre el sistema econòmic i com, personalment, considere ideal la idea bàsica de treballar i donar el que hom puga, i rebre el que hom necessita.
Però aleshores ell em tornava la bola amb un problema, de fet, molt intrínsec a la concepció del individualisme humà:
Com saber el que hom necessita? Realment, un humà només necessita aigua, menjar, llar i poca cosa més. La resta depén del que hom vol o desitja, i del punt en el que hom converteix el que desitja en fictícies (o reals, depén de la perspectiva) necessitats.

-La gent sempre voldrà més- deia Yuval.
-Això depén de si estan o no educats per a saber renunciar en el punt que el seu excessiu benestar estigue disminuint el benestar alié.

I no em parlat molt més, estava clar que no arribaríem a cap acord... a més, necessitavem les nostres boques i llengües per a engolir el menjar i acallar els crits de dos estòmecs una mica embriagats per la cervesa negra.

Però el meu cap, com sempre, seguia cavilant. I em capficava en el comentari que moltes vegades faig de que "qui diu ser solidari i mediambiental, i segueix amb el seu actual nivell de consum, generalment no diu més que una gran fal·làcia". I és que és cert, si cridem en manifestacions i en les nostres consciències adequadament morals, que volem justícia al món; això vol dir que ens agradaria que tot el món pogués gaudir del nostre nivell de vida i consum. Ara bé, tots sabem de sobra que si això esdevingués cert, el món explotaria "en menos que canta un gallo" [i tos aseguro que, els galls davant la finestra de la meua habitació, canten a totes hores, fins i tot a les 3, 4 i 5 de la matinada].
I jo, jo m'incloc evidentment en aquest sac de persones. Tot i que intento fer, de vegada en quan, un que altre esquinçó per veure si un dia en sóc capaç de sortir.

La gent es queixa de lo cares que són les coses de vegades, sense saber que, en realitat, si la gent cobrara un sou digne per viure, tota la seua roba, café, sucre i altres productes fabricats al nomenat tercer món, es multiplicarien per a saber jo que sé quan. I això perquè? Doncs perquè "we overconsume in developed countries". Si els productes que consumim inclogueren les "negative externalities" que realment poseeixen, consumiríem molt menys (ja que el poder adquisitiu seria menor), però, en definitiva, consumiríem el que realment hauríem de consumir.

Hauríem de viure en comunes collons. Com bé em deia un dia el meu amic Dionís, per a que necessita cada família tindre una cuberteria, llibreria, jocs per als crios, fonoteca, videoteca... completes? Quant s'estalviaria al món si ens organitzàrem de manera que tots poguèrem compartir aquestes coses eficientment!

Conclusió? Crec que seguisc sent la mateixa hipòcrita que sempre, però us deixo amb aquest link: http://www.la-tenda.org/. Una organització molt interesant que he trobat aquesta tarda.
Especialment interesant perquè, a banda de facilitar una tenda de comerç just, van més enllà i passen al plan actiu de taller per a xiquets, xerrades, fòrums i punt d'encontre.

dimecres, 29 d’abril del 2009

Javier Ortiz, un gran diablo a seguir.

La incineración será hoy miércoles 29 a las 14:30 en el Cementerio de la Almudena.




El Diablo sólo está dormido


Lo más hermoso de toda la leyenda de Satán, Lucifer, el Diablo, el Maligno, Luzbel o como quiera llamársele, es su origen: fue -según el tradicional relato de la Iglesia católica- un ángel que se alzó en armas contra Dios.
No concibo rebelión más bella: enfrentarse a alguien que, siendo la perfección absoluta -que San Anselmo me asista-, jamás habría podido salir derrotado, y menos todavía perecer.
No hay rebelión más noble que la que nada espera del combate. El Diablo fue el legítimo predecesor de Prometeo, de Espartaco, de los Federados de la Comuna de París, de los amotinados del Potemkin, de todos cuantos en esta vida -o en el más allá, tanto hace al caso- no se han lanzado a la liza por la ambición de lo conseguible, sino por el radical rechazo, por la repugnancia hacia lo existente. En aquella desigual pelea, Dios jugó con ventaja. Nunca me han gustado los ventajistas.
Afirma el papa Karol Wojtyla que el Diablo ha sido derrotado definitivamente. Me parece que se basa en datos contingentes: Rusia se ha convertido, es verdad -aunque lo cierto es que nunca fue realmente atea-, y el comunismo ha fenecido en medio de espasmos agónicos que vienen a confirmar que en efecto era «intrínsecamente perverso», como decía mi libro de Religión.
Pero la Historia da muchas vueltas. Lentas, si se miran con la lupa del propio presente, pero enormes, si se observan con el catalejo de los siglos.
La observación de los constantes meandros de la Humanidad me hace sospechar -entre otras cosas, porque me gusta sospecharlo- que el espíritu del Diablo, el Maligno, Satán, Luzbel o como quiera llamársele, y el de Prometeo, y el de Espartaco, y el de los Federados de la Comuna, y el de los amotinados del Potemkin, y el de todos cuantos en un momento u otro se han rebelado contra el Poder sin la menor esperanza, pero con toda la rabia, en esta vida o en el más allá -que tanto me da, a estos efectos-, no muere ni puede morir jamás, porque ese espíritu de rebeldía está anclado en lo más recóndito del alma humana. Quizá no en el de todas las almas, si almas hay, pero sí en el de algunas, que seguro que las hay.
Se equivoca Juan Pablo II: Satán no ha muerto. Sólo duerme, como Ulises, el de Itaca, fascinado por el canto de algunas sirenas.
Despertará.

Javier Ortiz


__________________________
(5 de septiembre de 1999)

dijous, 23 d’abril del 2009

El petó màgic

Ella surt de l'habitació plena de gent xerraire.
Sent que ell també va dient bona nit a la gent… aixina que s'amaga.
S'amaga darrere la porta del corredor cap a la seua habitació, esperant que ell s'hi encamine també i, aleshores, sorprendre'l amb un dolç i tendre petó.
Amb l'ànsia que una té quan no pot guardar més temps una sorpresa, ella espera darrere la paret, intentant ser invisible, intentant silenciar els seus batecs.
No sap perquè però de sobte besar-li pareix l'única cosa coherent que es pot fer al món.

S'obre finalment la porta.
Ella no el veu, és clar, perquè està amagada rere la paret, però sí que sent la veu d'ell…
I els seus pasos…
Fins i tot sent el so de la roba a la pell…

Que s'allunyen.

Se'n van, no a l'habitació d'ella sinò a la d'ell.
Adéu a aquell petó màgic que pareixia que haguera pogut curar tots els mals haguts i per haver.
Ella es queda quieta, respirant no sap el què.
Decepció? Pena?
Ella comença a caminar cap a l'habitació d'ell, però es para a mig camí. En mig del corredor per uns minuts, pensant, què fer.
Adéu a aquell petò màgic que ara només seria benvingut com una greu injúria al pèsim intent de concentrar-se.

Així que torna cap a la seua habitació, passant per davant d'aquella habitació que segueix encara igual de xerraire, aliena a la desgràcia menudïua que ocorregué uns instants abans.
Li pareix que ha passat una eternitat.

Una vegada a l'habitació, ella pensa què fer. Sembla que estudiar només acabaria en un intent frustrat.
Com el petó.

Aixina que ella es senta i comença a escriure açò.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Educar



"Educar es lo mismoque poner motor a una barca…
hay que medir,
pesar,
equilibrar……
y poner todo en marcha.
Pero para eso,uno tiene que llevar en el alma un poco de
marino…

un poco de pirata…
un poco de poeta…
y un kilo y medio de paciencia concentrada.

Pero es consolador soñar mientras uno trabaja,que ese barco, ese niño
irá muy lejos por el agua. Soñar que ese navío llevará nuestra carga de palabras
hacia puertos distantes, hacia islas lejanas. Soñar que cuando un día esté
durmiendo nuestra propia barca, en barcos nuevos, seguirá nuestra bandera
enarbolada.
"


Gabriel Celaya