de guitarres que resten en pols pels racons
de cansons que volen i no volen portar la c trencada
de cordes que fa temps que no inventen res nou
que es repeteixen en cercles
es caragolen
i al final s'acaben trencant
la veu,
cansada
de parlar i no parlar
de les dos coses.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
de peus esmicolats d'estar aseguts al terra tot el dia,
de rellotges consumits per les cordes empasades.
d'estudiants oblidats als seus llibres.
que no vinguesis a granada.
sí:
un petó!
Publica un comentari a l'entrada