Una flor.
O pot ser no era ni flor, però era quelcom bonic.
Es deia Suissane.
Suissane somniava entre papallones. A ella tant li era si feia fred o calor, perquè allò important era que el sol espurnejara.
Els núvols però, encara que puga parèixer mentida, també li agradaven. Suissane era d’aquelles que pensava en positiu, d’aquelles que se’ls estimava perquè, tot i que li taparen el seu estimat, li donaven aigua. I amb l’aigua, amics i amigues, Suissane creixia.
Creixia, i creixia!! I s’enlairava amb el vent, plenant el cel de somriures.
Però Suissane, com totes les flors, o com totes aquelles coses tan boniques com les flors, era una miquiua coqueta. Més que agradar-li, de vegades fins i tot arribava a necessitar que els que passaven a la vora li diguessin com de bonica era. I quan açò no ocorria, s’entristia molt moltíssim i es ficava a plorar. I també creixia, és clar, amb aquesta aigua salada; però per ser salada, de vegades acabava sent també una mica amarga.
Aleshores Suissane pensava que ningú la volia, perquè ningú li deia les coses boniques que ella esperava sentir. Allò que Suissane no sabia, és que la gent tenia por. La gent tenia por de dir-li allò que pensaven.
De no dir-li prou, o de dir-li-ho d’una manera que no fora prou bona per ella. De vegades el que passava era que els vianants donaven tant per sentat que Suissane era bonica, que creien que no era necessari dir res... com anaven a dir-li ells res a una flor! A una flor tan preciosa que de segur que estaria cansada de sentir carantoines, a ella, que pareixia tan certa i ferma.
Però el que la gent de vegades oblidava és que, de vegades, són aquells que pareixen més ferms i estables, els que més necessiten tindre quelcom a què agarrar-se.
O pot ser no era ni flor, però era quelcom bonic.
Es deia Suissane.
Suissane somniava entre papallones. A ella tant li era si feia fred o calor, perquè allò important era que el sol espurnejara.
Els núvols però, encara que puga parèixer mentida, també li agradaven. Suissane era d’aquelles que pensava en positiu, d’aquelles que se’ls estimava perquè, tot i que li taparen el seu estimat, li donaven aigua. I amb l’aigua, amics i amigues, Suissane creixia.
Creixia, i creixia!! I s’enlairava amb el vent, plenant el cel de somriures.
Però Suissane, com totes les flors, o com totes aquelles coses tan boniques com les flors, era una miquiua coqueta. Més que agradar-li, de vegades fins i tot arribava a necessitar que els que passaven a la vora li diguessin com de bonica era. I quan açò no ocorria, s’entristia molt moltíssim i es ficava a plorar. I també creixia, és clar, amb aquesta aigua salada; però per ser salada, de vegades acabava sent també una mica amarga.
Aleshores Suissane pensava que ningú la volia, perquè ningú li deia les coses boniques que ella esperava sentir. Allò que Suissane no sabia, és que la gent tenia por. La gent tenia por de dir-li allò que pensaven.
De no dir-li prou, o de dir-li-ho d’una manera que no fora prou bona per ella. De vegades el que passava era que els vianants donaven tant per sentat que Suissane era bonica, que creien que no era necessari dir res... com anaven a dir-li ells res a una flor! A una flor tan preciosa que de segur que estaria cansada de sentir carantoines, a ella, que pareixia tan certa i ferma.
Però el que la gent de vegades oblidava és que, de vegades, són aquells que pareixen més ferms i estables, els que més necessiten tindre quelcom a què agarrar-se.
Imatge: internet
2 comentaris:
woliiii!! q bonic neus...si ets sents identificada amb això tal com dius, potser ens paregam més del que les dos ens pensem...
t'estime
claudia
Els Blogs de La Safor
Aquesta pàgina pretén (de forma modesta i totalment artesanal) ser el punt d'encontre del panorama blogger de la comarca de La Safor. Un punt on poder trobar d'una forma més fàcil aquestes pàgines tan interessants i que esperem que tots ens ajudeu amb el vostre granet de sorra a ferla més gran i activa.
L'idea va nàixer de una xarrada a càrrec d'Enric Morera i el nostre alcalde Orengo al Casal Jaume I sobre els blogs i la política. Això em va fer pensar que fea falta coordinar aquest nou món emergent i que tant de moda s'ha posat en els últims anys.
Esperem que no siga una moda que pasa pronte. Així mateixa, a l'hora d'elegir un link per aquest blog, no s'ha pogut utilitzar ni es mots de "gandia", "la safor" o "safor" a seques perque algú els va registrar ja fa anys (i abandonats est`n per desgràcia)
Així que bo, espere la vostra ajuda i colaboracions aportant nous links de gent saforenca, encara que aquestos estigen a altres parts del pís o fins i tot a l'estranger. Publique-los ja siga mitjançant comentaris o envieu un correu
charlifuster@hotmail.com
http://www.elsblogsdelasafor.blogspot.com
Publica un comentari a l'entrada