Els tres somriures vergonyosos

Somriures vergonyosos que s'amaguen als cors fets d'ensurts.
Ensurts de no saber si hi haurà pa demà, ensurts per l'hostilitat d'aquells qui, tot i tampoc tindre res o no tindre massa, no es compadeixen de tres criatures que encendrien el món amb la seua rialla.
Que si furten... Doncs és clar.
Furta o pateix fred, o pateix fam, o pateix de qualsevol altra cosa de la que careixes perquè altres són tan covards de girar cara.

Tres criatures que s'han enrecordat de riure. Que m'han ensenyat com es diu pedra, fusta, herba i gos.
Amb xiquets l'única llengua comú que fa falta és la joia.

Que després no tota la canalla és increïble. N'hi ha que li pega una patada al gos de les meues criatures. Però aleshores jo me les emporte de nou al costat de "l'escola", i deixo als futboleros i la porteria que m'havien asignat en més bones mans. Que ningú pot parar pilotes davant d'una porteria quan hi ha coses més importants que fer... dibuixar somriures i aprendre bosnio són alguns exemples.

S'acaba la nostra tarda junts amb pixipixà, sesecora i patapata.
I els meus tres somriures, i tota l'altra canalla, s'entornen allà on ningú vol ficar ni el nas ni els ulls.

Però, com cada divendres, me'n vaig amb l'esperança d'haver-lis transmés una mica de vida, l'esperança de que no acaben odiant el món que els destroça.

Foto: una de les tres criatures, farà un més.