Pena de guitarra

Extracte del diari, farà setmana i pico:

Ahir vaig anar a replegar les guitarres a casa Namal. A la residència em vaig posar a tocar una mica… i és depriment. He perdut mogolló, i és com si la tinta amb la que abans escrivia les cançons s’hagués secat.
És horrible. La guitarra ja no em reconforta ni m’allibera. Més bé el contrari: m’encongeix, em mata, em recorda que no la meresc, que l’únic que hi toco són els ecos de tres o quatre cançons esborrades a la memòria, que ni sonen com sonaven abans.
I ploro. Ploro perquè la guitarra m’abandona. Supose que com a conseqüència de jo haver-la abandonat.
Les meues mans ja no es mouen, ara s’arrastren. Fan mediocre quelcom que deurie ser una màgica sonorització de mi mateixa.
On s’han quedat els acords i les síl·labes que acaronaven l’aire? On està aquella cosa inexplicable que em naixia al pit, a l’ànima, i que com una papallona, transformava la meua crisàlide de penes i alegries en cançons i cançoners?
No vull abandonar. De vegada en quan em force. Però res. Només articulo paraules vàries i versos pomposos i/o buits.
He perdut eixa cosa,
aquella cosa...

I ara...

ara l'he tornat a trobar.
Si més no, això pareix.

Agarre quatre acords, que pot ser sonen una mica repetitius, però improviso la lletra. Yuval the jew diu que li agrada, Georg the german agrees. No saben el que dic, però tant és! Millor, perquè dic el que em dona la gana, i quan no queda bé m'invento les paraules.

I, paset a paset, anirem fent feina, anirem agarrant d'ací i d'allà el que vam anar perdent allà i ací.

Georg diu que li parle, que aleshores em voldrà més. Pareix que la meua vida es va plenant de personatges: Paca i Suissane, Margarita i Zelenko... i ara la guitarra! Però com a personatge!