Papallones

Cap dubte.
Les papallones són precioses
plenes de colors i batecs càlids.

Però també són erràtiques,
febles
i efímeres.


Les meues papallones són, a més, extremes.
They either fulfil the first or the second characteristics.
Pareix que no sàpiguen trobar un balanç.

Simplicitat

Hui ha sigut la primera vegada a la meua vida que m'he ficat crema hidratant per tot el cos.

Bona música de fons, encens de la tenda índia i el sol acaronant la pell a través de la finestra.

Un sol que, després de dies i setmanes sense ensenyar la poteta, ha decidit a saludar ni que siga per un breu moment.

I bé, resulta que mentres em ficava la crema m'he re.donat compte de la meravella del nostre cos. I de com de sencilla pot ser, en realitat, la felicitat.

A n'aquesta vida, igual que al teatre, no ens fa falta res més que la nostra pròpia presència, les nostres ganes de riure, les nostres ganes de viure.

Massa a sovint m'oblide de que, al cap i a la fi, no estic vivint aquesta vida ni estic a n'aquest col·legi per traure un 100% del Batxiller Internacional.

Jo aquesta vida la visc per somriure i ser feliç; però també per fer que altra gent somriga i siga feliç. I és justament aquest desig el que em porta a ser més revolucionària que mai.

Perquè quin sistema és aquest que, utilitzant el sofriment d'alguns, substancia l'excés desmesurat de gent que no sap somriure des del cor?

El capitalisme i la democragògia.

Mi historia de amor

-No te alejes nunca de mí. - Dijo ella.

-...

Y no es que él no contestara, o que la quisiera olvidar, o que su boca estubiera tan llena de amor que no pudiera articular palabra, o que tubiera un amante, o que estubiera lejos y no la escuchara, o que estubiera cerca y tampoco la escuchara, o que no supiera qué contestar...

Es que él...

El jamás existió.

Me guardo en una cajita

A veces pasa que me vuelvo un poco Momo, aunque sin saber escuchar tan bien.
Escucho y escucho.
Los problemas, alegrías, tristezas, amores y desamores de mis amigos y no tan amigos. Luego, me preguntan: "And how are you?"
Y yo digo: "Fine!" con una sonrisa en la cara.

Que resulta que sí, que sí que estoy "fine". Que sigo sin haberme estresado desde que llegué, que le sonrío a la vida y retomo el contacto con gente que parecía haberse emborronado en el camino.

Pero…
"Fine", como bien nos decimos Georg y yo, no es una respuesta. "Everybody could say fine, come on!"
Y, sin embargo, la respuesta mía que le sigue es: "Well, I don't know, I'm ok. With tons of work, just like everybody else, but at least I don't get stressed. I'm pretty happy in general, don't know, just enjoying as much as I can."

María, el otro día, contándome todas sus aventuras y los líos en los que la meten por en medio y yo, después, solo supe decir: "Bueno, bien, en mi línea y au."

Hoy, hablando con Yuval, me ha contado los pequeños problemas económicos de su familia, de un amigo con el que la relación se ha deteriorado, de su padre buscando fondos para hacer otro documental… y yo, de nuevo: "I don't know, just fine!"

Y ha sido entonces cuando me he re.dado cuenta de lo que me callo, de cómo me guardo, de cómo inconscientemente no abro la boca por miedo a no molestar. Y eso es malo, lo tengo comprobado, porque a la que lo intento, me oigo estúpida.

Dentro de poco habré olvidado cómo hablar de mí.

¿O será que mi vida ha dejado de ser un gráfico de y=sin(x) comprimido con x=tiempo y y=estado de ánimo?

Voy caminando por la vida, sin pausa pero sin prisa

Bé, pot ser amb una mica més de pauses de les que em tocaria. Que si té, que si café, que si un altre té amb un dolç típic bosni, un altre té amb un dolç típic anglés... Dinar, sopar, saludar a gent... i això que molts encara no han tornat!
Això de que igual no dormia aquest cap de setmana... mentira!He seguit aplaçant les coses que no són urgents, i la meua to-do list és més o menys igual de gran que quan vaig vindre però... sabeu què?

Que m'és igual!M'és completament igual perquè estic tranquil·la i serena.Sense estressar-me.Que no tinc les coses fetes? Pos weno! Que com dia Dionís l'altre dia, el primer és estar agust amb un mateix, estar feliç i amb salut, després ja vindrà la resta, després ja vindran els objectius a llarg plaç, però el primer és u mateix.

I com diu el pare de Ruth, al final del dia el que conta és el que has disfrutat d'ell.

I, com diu la tortuga de la peli kung-fu fighter: El ayer es pasado, el mañana es incierto, el hoy es un regalo, por eso se le llama presente.

"Quieres ver el mundo... mira, está debajo de tus pies."

Foto: jo i Paca a l'avió.

I, me, myself i jo.

Bottom: depressed Neus. A qui quasi no li queden forces per aferrar-se a res, que està a punt de caure a l'abisme, que està mig difuminada, que té un inmens pes a sobre.

Right: over.reflexive Neus. Qui de tant pensar perd l'equil·libri i corre el perill de caure. Qui es fa menuda fins el punt que de vegades pareix que ningú la pot vore. Who alienates herself so much that it seems she forgot what it was to laugh.

Left: relaxed Neus. Qui es pren la vida tranquil·lament, sense preses... però sense pauses. Qui comprén que no val la pena exasperar-se per estupideses, somriu a cada moment i només "busca lo más vital".

Up: happy and cheerful Neus. Qui és increïblement feliç. Qui es perd en el seu món i vola entre els núvols. Per això de vegades la gent només li pot vore els peus, i encara gràcies!

Pa fuera el estré

Así andamos,
no de cabeza al río
sino de cabeza al degolladero con nombre de deadline.

Pero, como siempre, unas buenas risas le quitan peso al asunto.
De nuevo, es increíble el poder de una buena sonrisa...
y de una buena carcajada!

Que la vida es de colores
y no vale la pena perder el tiempo buscando el matiz grisáceo adecuado.
No vale la pena perderse en lamentaciones ni autocompasiones si aquello por lo que nos compadecemos tiene tan fácil solución como esbozar una sonrisa.

Pero basta de "no"s.
Sí vale la pena sonreir, y intentar ser positiva aunque a veces parezca un trabajo no apto di para una deidad.
Que, como dice Felipe el amigo de Mafalda, es muy fácil ser luchador incansable de declaradas ideas, pero lo difícil es estar cansado y seguir luchando.

Yo...
SIGO!