The end

They say all stories have an end. I am not completely sure, but I do know that this story had one.

The stories from Mostar have ended, even though Mostar is more than ever in my heart.

Though I am one of those who always have said that life in a UWC never ends, and I keep thinikng we are right, one has to understand that, however, it does not continue being in the same way.

Now there is a trunk so full up of memories that it seems a black hole, prepared to swallow one if one is not careful to say: no! life keeps being as marvellous! and the world is still full of things, little things, and bigger things to discover.

Today some tears appeared while reading a brief comment of a first year, a comment that made me dive in an ocean of smells, sceneries, streets, rooms, corridors, faces... that made me remember those last coffees with the beloved ones and with the ones I did not have time to love enough.

This is one of those experiences in which any word would say too little.

That is why, now that this adventure has ended for sure, we will be able to taste its juice in the already written in this blog...

or in the thousand things that have been left to say, and that perhaps will appear randomly at the new world that is beginning: Edinburgh and its university, and its theatre, and its people, and its sky...

Històries des de Mostar will soon stop being: www.neusrodeta.blogspot.com. But it will not disappear, it will only pass on to another domain.

In this direction, soon, you will find Snijeg u Edinburgh (Snow in Edinburgh in bosnian/croatian/serbian)

En aquesta direcció, prontament, trobareu Snijeg u Edinburgh (que en bosni/croata/serbi vol dirNeu a Edinburgh).

Nothing else,

thank you to all of those who, by internet, phone, letter, or tangible presence, have accompanied me in this wonderful journey

"When a door for happiness closes, another opnes, but sometimes we look so much time at the one that closed, that we cannot see the one that just opened in front of us."

Photo: flags in front of Musala residence. Don't you see mine? The Little Prince's rose.

El fin

(Post original en català avall)

Dicen que todas las historias tienen un final. Yo no lo tengo claro del todo, pero sí que se que esta lo ha tenido.

Las histories desde Mostar han acabado, aunque Mostar esté más en el corazón que nunca.

Aunque soy de las que siempre han dicho que la vida en un Colegio del Mundo Unido nunca se acaba, y sigo creyendo que estamos en lo cierto, una tiene que entender que, sin embargo, no continúa siendo de la misma manera.

Ahora hay un baúl tan lleno de recuerdos que parece un agujero negro, dispuesto a tragarsele a una si no está en guarda para decir: no! la vida sigue siendo igual de maravillosa! i el mundo sigue estando lleno de cosas, cositas y cosotas por descubrir.

Hoy me han caído lágrimas al leer un breve comentario de un primer año, que me ha hecho bucear en un océano de olores, paisajes, calles, habitaciones, pasillos, caras... que me ha hecho recordar aquellos últimos cafés con la gente que amaba y con la gente que no tube tiempo de amar lo suficiente.

Esta es una de esas experiencias en que toda palabra diría demasiado poco.

Es por eso que, ahora que esta aventura seguro ha acabado, podremos volver a saborear su zumo en lo ya escrito en este blog...

o en las mil cosas que habrán quedado por decir, y que puede que aparezcan esporádicamente en el nuevo mundo a empezar: Edimburgo y su universidad, y su teatro, y sus gentes, y su cielo...

Històries des de Mostar pronto dejará de ser: www.neusrodeta.blogspot.com. Pero no desaparecerá, solo pasara a otro dominio.

En esta dirección, pronto, encontraréis Snijeg u Edinburgh (que en bosnio/croata/serbio quiere decir Nieve en Edimburgo).

Nada más,

gracias a todos los que, por internet, teléfono, carta o presencia tangible, me habéis acompañado en este maravilloso viaje.

"Cuando la puerta de la felicidad se cierra, otra se abre, pero a veces miramos tanto tiempo aquella puerta que se cerró, que no vemos la que se ha abierto frente a nosotros."

Foto: banderes delante de la residencia. ¿No veis la mía?avant la residència. No veieu la meua? La rosa de petit príncep.

La fi

Diuen que totes les històries tenen un final. Jo no ho sé del tot cert, però si que sé que aquesta l'ha tingut.

Les històries des de Mostar han acabat, tot i que Mostar estiga més al cor que mai.

Tot i que soc de les que sempre han dit que la vida a un Col·legi de Món Unit mai s'acaba, i seguisc creient que tenim raó, hom ha d'entendre que, tanmateix, no continua éssent de la mateixa manera.

Ara hi ha un bagul tan ple de records que sembla un forat negre, disposat a engolir-li a una si no està en guarda per dir: no! la vida segueix sent igual de meravellosa! i el món segueix estant ple de coses, cosetes i cosotes per descobrir.

Avuí m'han eixit les llagrimes al llegir un breu comentari d'un primer any, que m'ha fet bussejar en un oceà d'olors, paisatges, carrers, habitacions, passadissos, cares... que m'ha fet recordar aquells últims cafés amb els estimats i amb els que no vaig tindre temps d'estimar prou.

Aquesta és una d'eixes experiències en que tota paraula diria massa poc.

És per això que, ara que aquesta aventura ha acabat de ben cert, podrem tornar a assaborir el seu suc en el ja escrit en aquest blog...

o en les mil coses que hauran quedat per dir, i que pot ser apareixeran esporàdicament al nou món que comença: Edinburgh i la seua universitat, i el seu teatre, i la seua gent, i el seu cel....

Històries des de Mostar pronte deixarà de ser: www.neusrodeta.blogspot.com. Però no desapareixerà, només el passaré a un altre domini.

En aquesta direcció, prontament, trobareu Snijeg u Edinburgh (que en bosni/croata/serbi vol dir Neu a Edinburgh).

Res més,

gràcies a tots els que, per internet, telèfon, carta, o presència tangible, m'heu acompanyat en aquest meravellós viatge.

"Quan una porta de la felicitat es tanca, una altra s'obri, però de vegades mirem tant aquella que es va tancar, que no veiem la que s'acaba d'obrir davant nostre."

Foto: banderes davant la residència. No veieu la meua? La rosa de petit príncep.

A while of my new age

0 o'clock and what was I doing?

Drinking carajillo* in a bar while learning a bit of hebrew vocabulary (not that I got to learn much anyway).

*Carajillo: coffe with rum or cognac/brandy

And, of course, waiting. It seems we all have to wait since nobody seems to be able to be on time. But it is more pleasant while doing something else, it keeps away the anxiety, frustation and the possible anger for being made to wait.

What do we do now? Wait. Yes, but while waiting. What about hanging ourselves?

Yes, that means Godot's lines are still in my head, for the desperation of the ones by my side.

Finally my friend came, but nothing to be done. Not much in the mood, and even less since all people around were at least 8 years older and I knew non of them. I even met a friend of my father and the parents of some old classmate.

The concert wasn't like it was something nice to be heard, I'm not that much in heavy lately...plus the singer was quite an enthusiastic one, and he approached me (dunno whether encouragin me to dance or what). It's not like the sweat and the cow piercing on his nose was the nicest thing. But at least he played the tambourine every now and then, which gave him certainly a point not many heavy singers can be proud to have. (LOL)

I kept checking my phone every now and then. Had not much to do apart from drinking my bear and chat some random words to even more random people.

You always hope to get some sms on your birthday. Like some years ago, when they arrived even some seconds before it was mid night.

Nothing now.

I wonder whether that just lets me see how much distanced I have gained from people here. Though it's not like I cared for birthdays being an essential of one's life, but they certainly have a point of it.

Guess it is the feeling of being rememberd, being cared for, being important enough to spend 0,15-0'20 cents in a sms? Ha (sorry: Ja).

Not that I reminded anybody. True. Didn't even consider it, to be honest.

Difference being only that now I am right when I say I'm 19 (lately I said that right away and had to correct myself again and again).

"Things are not about how they start but about how they end" I was thinking at some point, looking either at my beer or the weird band playing. Guess I tried to give still a chance to my birthday-day. Then I thought "well, that's wrong, they're actually about what you learned of the experience when it comes to and end".

Learn that:

-life keeps going on.

-smiling still makes people happy (or a bit less sad)

-cats in Spain can shout as much as Musala's

-there's never enough time to give all you beloved what they deserve

-blabla

and that Godot didn't.

No.

He didn't come

yet.

IB surviver

Mis palabras no encuentran la cabeza adecuada.
Sí, así, tal cual.
Resuenan nombres de futuros anhelos: Edinburgh, educación, Candela, teatro, Georg, community, calles, actuaciones, alternativo, piso, independencia, experiencias, Tessa, uwc past and present…

"caminos nuevos hay para darle al teatro. Todo está en atreverse a caminar por ellos" Gran frase de Lorca con la que terminé mi Spanish Paper 2, comparando el final de tragedia y comedia en Bodas de Sangre y Luces de Bohemia.
Ya estoy libre, ya SOY libre.
Adiós IB, hola vida universitaria.

La cabeza me da vueltas.
Sin bien en el Old Man's Caffee no me sentía como si hubiera terminado, ahora todo parece colapsarse en un intento de econtrarle sentido a mis ebrios pensamientos.

Estoy sensorialmente atenta y, aunque parezca mentira, el calor de Mostar no me asfixia.
El cielo azul, no, azulísisisisimo, me saluda y me dice que hoy no, hoy no hace falta comprar una flor porque yo soy la flor en esencia.

En media hora seguiré esperando a Godot (ensayo!), como quien sigue esperando que el final sea lánguido y se alargue. Se alargue porque mis lágrimas no tienen segundos suficientes.
No sé si es la espuma de la cerveza, o que estoy más expuesta que de lo que viene a ser común.
Lloro de felicidad y pena.
Cada segundo es un segundo menos y un segundo más.
Pero las lágrimas, yo diría que esas nunca están de más.

Se acaba, para empezar.

No me lo puedo creer. Eso es lo único que resuena en mi cabeza. Sigo secándome las lágrimas para que éstas vuelvan a aparecer.
Y es que señores, no me lo puedo creer.

No voy a hacer ningún pésimo intento de explicarles lo que estos dos años han hecho con mi vida porque ningún kilometro infinito de vocablos me sería suficiente. Ni siquiera las lágrimas lo son.
Todo me gira, las fotos de mi pared, las notas, los post-its, los apuntes y objetos que van "passing down", las campananas y minaretes que retumban en los marcos de la vista de mi ventana. Los agujeros tapados y por tapar. Los cafés tomados y por tomar.Por tomar, tantos que quedarán por tomar.

Si de algo te das cuenta después de estos dos años es que nada es suficiente. El mundo se vuelve tan grande y tan pequeño a la una. Frustración y felicidad.
But "always look at the bright sight of life". Es, al fin y al cabo, lo más inteligente que se puede hacer.

Tengo diarrea mental y el alma revuelta.
No soy capaz de asumirlo.

Me parece que el tiempo se haya parado, simplemente porque no entiendo como puede seguir corriendo.

Nada es poco ni suficiente, me consuelo.

El principio del final finalmente llegó.
Señores, démosle la bienvenida. Más vale que se sienta cómodo y no nos haga pasar malos tragos.

Con los ojos aguados me despido.
Obvien y olviden esto, que no les llegue el cataclismo de mi mente, otherwise puede que les zarandee con demasiada fuerza.

Whose life's worth more?

Perhaps that's not the question.
Is there such a question, when there shouldn't be any answer?


A lot for an evening conversation.
And I must admit it would be a lot even for a whole life.
Lucky me.
Lucky most of us.

Però ens seguirem queixant...
[A lliure interpretació]

Consum responsable

Després d'un examen final de mates horrible i escandalosament absurd, casualment, els cinc que rondarem per Espanya a finals de Juny (Yan Kei, Cecilia, Simone, Yuval i jo) ens hem anat a fer unes cerveses/cafés/hot chocolates.
Cap al final de la conversa ha sortit el tema de la SGAE, els drets d'autor, el dret (o no) de que la cultura i l'art siguen lliures i exemptes de pagament i, per tant, de l'adquisició econòmica de la persona.
De camí a la cantina per a dinar, discutia amb Yuval sobre el sistema econòmic i com, personalment, considere ideal la idea bàsica de treballar i donar el que hom puga, i rebre el que hom necessita.
Però aleshores ell em tornava la bola amb un problema, de fet, molt intrínsec a la concepció del individualisme humà:
Com saber el que hom necessita? Realment, un humà només necessita aigua, menjar, llar i poca cosa més. La resta depén del que hom vol o desitja, i del punt en el que hom converteix el que desitja en fictícies (o reals, depén de la perspectiva) necessitats.

-La gent sempre voldrà més- deia Yuval.
-Això depén de si estan o no educats per a saber renunciar en el punt que el seu excessiu benestar estigue disminuint el benestar alié.

I no em parlat molt més, estava clar que no arribaríem a cap acord... a més, necessitavem les nostres boques i llengües per a engolir el menjar i acallar els crits de dos estòmecs una mica embriagats per la cervesa negra.

Però el meu cap, com sempre, seguia cavilant. I em capficava en el comentari que moltes vegades faig de que "qui diu ser solidari i mediambiental, i segueix amb el seu actual nivell de consum, generalment no diu més que una gran fal·làcia". I és que és cert, si cridem en manifestacions i en les nostres consciències adequadament morals, que volem justícia al món; això vol dir que ens agradaria que tot el món pogués gaudir del nostre nivell de vida i consum. Ara bé, tots sabem de sobra que si això esdevingués cert, el món explotaria "en menos que canta un gallo" [i tos aseguro que, els galls davant la finestra de la meua habitació, canten a totes hores, fins i tot a les 3, 4 i 5 de la matinada].
I jo, jo m'incloc evidentment en aquest sac de persones. Tot i que intento fer, de vegada en quan, un que altre esquinçó per veure si un dia en sóc capaç de sortir.

La gent es queixa de lo cares que són les coses de vegades, sense saber que, en realitat, si la gent cobrara un sou digne per viure, tota la seua roba, café, sucre i altres productes fabricats al nomenat tercer món, es multiplicarien per a saber jo que sé quan. I això perquè? Doncs perquè "we overconsume in developed countries". Si els productes que consumim inclogueren les "negative externalities" que realment poseeixen, consumiríem molt menys (ja que el poder adquisitiu seria menor), però, en definitiva, consumiríem el que realment hauríem de consumir.

Hauríem de viure en comunes collons. Com bé em deia un dia el meu amic Dionís, per a que necessita cada família tindre una cuberteria, llibreria, jocs per als crios, fonoteca, videoteca... completes? Quant s'estalviaria al món si ens organitzàrem de manera que tots poguèrem compartir aquestes coses eficientment!

Conclusió? Crec que seguisc sent la mateixa hipòcrita que sempre, però us deixo amb aquest link: http://www.la-tenda.org/. Una organització molt interesant que he trobat aquesta tarda.
Especialment interesant perquè, a banda de facilitar una tenda de comerç just, van més enllà i passen al plan actiu de taller per a xiquets, xerrades, fòrums i punt d'encontre.