de poemes que s'escriuen quan, a les 9 del matí, no es té forces per fer l'anàsis literari d'un text en anglés

i és això, el que m'ha eixit de l'ànima en eixe moment
en 2 o 3 retocs d'alguna paraula mal escrita
i poca cosa més






Palabras remendadas
Ante suspiros decadentes
[Te las tragaste por no quererlas imperfectas?
O ni siquiera sabías que existían?]

Vuelve a empezar
Otra vez
Otra cosa.
Sabes que acabarla será un suplicio
Sabes que necesitas hacerla
(por ti, más que nada)
Pero
No sabes si tendrás la fuerza suficiente

Coraje, valentía…
¿Quien se inventó esa sarta de meniras?




Vomita, vomita lo que puedas
En un remolino que quizás te desequilibre más de lo previsto
Más de lo soportable
Pero aguanta, resiste… segueix sempre de peu

Que no hi ha frontera que no pugues esborrar amb la força del somriure
Amb la vida que et naix dels ulls
Com un torrent d’energia disposat a encaixar-ho tot.
Que no queden dies sino anys
I el lonely desapareix quan li arriba l’hora
I la llengua se’t deslligarà
Ja ho veuràs

I plora, si et fa falta
Que la vida no es un continu don’t worry be happy
Ni tu has d’alegrar-li-la als demés com a professió
(sino com a quelcom que t’agrada fer quan tens temps)

Dóna un gir a l’inrevés
Fes-te a tu mateixa com en negatiu
Deixa ja d’enviar tanta energia
Que tu també en necessites
Que tu també tens problemes que et fan mal
Però no per això els has d’amagar

Amagar és amarg
I la llimona només fa falta per la paella i la Coronita.

Ara ja saps que no sempre et replenes
Quan et buides de sal
Però no per això ho has de deixar de fer
I perdre l’oportunitat d’ensopegar en altres formes de veure el món
Per molt tristes que siguen.

Al cap i a la fi
La felicitat no és un estat
Sinò un continu fluxe d’experiències
D’anar i vindre
De vindre i anar
De conquerir objectius i crear-ne de nous i pulir-ne d’antics

Anar Vindre Anar

Créixer.
Conéixer.
Un pas ací i un enllà.
Aprendre que rectificar no és rebaixar-se
Ni de covards
Sinò d’intel·ligents

La vida gira i s’ha d’apendre a rodar
Tot i que la carretera estiga plena de bonys
(mira herbers, els ports… i com t’ho estimes!)

L’optimisme és la millor ferramenta
Sempre que es sàpiga gastar
No la forces, se’t pot trencar
O pitjor encara
Pots trencar allò que estaves reparant.

El pesimisme és natural.
No el negues.
O t’anirà al darrere,
Cercant-te fins a dins de les pedres
Que el cel et tira al damunt.

Canta, canta’t.
I si plou, millor.

No pergues les bones costums
Encara que no et donen bons resultats
Que et vigilo!
Llegeix, escriu, composa.
Fes esport (tot i que sabem,
Que això mai ha sigut una costum).

Observa com, si vius
(el que tu realment entens per viure)
al final t’és imposible evitar el somriure
i el vore la vida com quelcom meravellós
per moltes cabòries que et vinguen a rondar.
Que al final te les estimes, poc o menys,
Perquè si no no et rondaria ningú
Tot i que tampoc et fa falta que ho facen.
Mai t’ho ha fet, per molt que vulgueres pensar que si.

[Que fàcil ens enganyem
I desviem els problemes
Per a poder consolar-nos millor.]




I més coses que et diria
Però això de que sempre apareix la llum
Quan més feina tens
És realment tocapilotes.
Pero al cap i a la fi
Deu ser el teu mecanisme per tornar a intentar a començar
Ara amb més força, energia, perspectiva.
Però què passa si ja no tens temps?
Res bonica, a gitar-se tard fent feina
Que eixa, encara que no és bona
És una de les teues més grans costums.



[I ben certa, la costum.
Ací em teniu, a les once i mitja de la nit, que encara em queden els deures de castellà (m'ocuparan una hora aproximadament)... i perquè no faré lo de física i passaré d'estudiar economia.]