Vamos que nos vamos!

L'internet de Susac no em deixa entrar al fotolog, aixina que supose que aniré fent entrades fotologueres a n'aquest blog de moment.

Ahir vaig arribar a Mostar sobre les 7 de la tarda. Després d'haver aterrar a Dubrovnik, patir perquè a la nostra família ens tenen mania i m'anaven a perdre la maleta, alegrar-me al vore-la, trobar-me a Sònia (la professora de castellà) amb sa germana i unes amigues, fer cabre el meu maleton i totes les motxilles al seu cotxe, que anàvem que pareixiem "sardinas enlatadas".

És curiós com pareix que no hage passat quasi el temps. Senc que és com si aquest estiu l'hagués passat a una altra realitat i que a Mostar, mentrestant, el temps no hagués passat.

Bé, passat ha passat, Jacqueline (from Rwanda) té el monyo més llarg i en rastetes menudes, Salam (muslim from Israel) té veu d'home ja, Yuval (jew from Israel) s'ha tallat el pèl... però molta gent pareix no haver canviat, i jo, si no fos pel piercing al llavi, m'incloc. És curiós les ganes que tenia de tornar ací, i després d'una nit només, ja tinc la sensació d'haver-hi estat durant dies.

Encara em queda, però, fer una deguda volteta pels llocs habituals, traslladar tots els meus trastos i a mi mateixa a la meua residència real (estic a l'altra perquè encara no havien ficat els mobles a la nova).

Això sí, una pateix les conseqüències de no haver fet tant com calia durant l'estiu. La setmana que ve hi ha que entregar TOK essay i EE (el treball de correfocs que estic fent, però només un first draft), i per sort, no sóc l'única que ho deixa tot pel fina, així que puc compartir aquesta mena d'estrés col·lectiu.

Però bé, no m'arrepentisc d'haver-m'ho deixat pel final, perquè he passat un estiu com pocs. Volia desconectar completament per a recarregar piles i tornar amb més força que mai. I això he fet =).

Ara només ens queda a mi i a Ruth solventar canvis d'habitacions, a vore si tenim sort i podem ser roommies.

Foto de dalt: farà poc menys d'un any, al pati d'una mesquita

Foto de baix: aquest matí intentant treballar

Una abraçada per tothom!

The shock doctrine

Individu desinformat
fàcilment manipulat.

De cor fluix.

"In 1989, I was working in Londond on a story when suddenly I heard the news that the Russians were planning to make Berlin an open city. So I got on a plane. When I arrived in Berlin many people, young and old, were attacking the Wall with stones. The woman in the photo was shouting, 'I hate it, I hate it'."
Harry Benson

I m'han entrat ganes de plorar.
I hate it too.
I hate everything that hurts people's hearts, everything that breaks the world's soul, everything that divides us instead of uniting us, everything that generates the illness of ignorance.


També m'ha caigut una llàgrima després de parlar de l'educació en ma mare.
I després de conéixer a Toni Valesa, un antic amic de mon pare.

Dimecres, després de llegir-li a Cabedo dos contes de Jergovic, també. Pensant que massa a sovint ens oblidem del món, que a la comoditat de les nostres vides diàries no hi caben les desgràcies.

I dijous, pensant en el moment de tornar a Bòsnia... Si no hi tinguera tantes ganes, l'enyor se m'hagués menjat ja, fins i tot abans d'hora.


I aixina és, que jo acostumo a emocionar-me per tot, que sóc de cor fluix.
Fluix però fort.