First song

Ahir vaig acabar la meua primera cançó en anglés.
Ací la teniu:

There are no more clouds left to hug

there are no stars to dream about

there is no moon to sleep tonight

the light of your eyes is getting dark

and your soul is breaking down

there is no sunlight to light up

the shadows of your walk

stand up, wake up

don't you see this is not the way?

stand up, wake up

I wanna see you smile again

stand up, wake up
don't you see this is not the way?

when you think there's no solution

for your fears or for your loves

when you feel there's no-one there

to find you again if you get lost

I know you hope things to get better

but belive me they won't do

if you don't change your stupid manners

come on, it's all about you

stand up, wake up
don't you see this is not the way?
stand up, wake up

I wanna see your smile again

stand up, wake up
don't you see this is not the way?

Amistat

És una paraula forta per a mi.
Forta en el sentit de profunda.

Jo tinc una amiga.
Es diu Tijana.
I ahir parlàrem fins les 2:30 del matí. Una mica de tot, però sobretot dels problemes amorosos que tenia. I que ara seguisco tenint, només que ja no són problemes.
I l'altre dia, va baixar en bombons i un globus amb caretes somrients i les paraules don't worry be happy.
I sap abraçar!!



Després tinc "amics" i "amigues" és clar. No es pot estar en un uwc sense tindre amics en el sentit que pràcticament tothom és agradable i disposat a ajudar.
Però els amics, amics, costen de trobar.

"Can I touch you?"

Aquesta entrada està en castellà, perquè és un extract d'una carta que quan tinga temps enviaré cap al corresponent destinatari.
Li he demanat permís a la persona en concret per a posar-ho ací, i supose que no tindrá cap problema.
Abans que res, demane perdó a ma mare i a mon pare, per no contar-lis-ho el mateix dia que va passar, i que ho hagen de llegir en el blog.
Ho sento, espere que comprengau la meua falta de temps. És que no us hi podeu fer ni una mínima idea!!
Ací ho teniu. Però no se m'asusteu. Tot controlat.

""Madre, no sabes lo que me está pasando. No lo sabes bien. Dios mío.
.
.
Vale. Tranquilidad. Serenidad.
Respira honfo.
Subiendo al colegio me he encontrado a Georg por las escaleras y se lo he
explicado lo mejor que he podido en inglés. Pero la cosa es que ni yo misma me
lo explico. Espero que no te importe que este trozo de carta lo ponga en el blog
luego o lo copie en mi diario. No me gusta hacer eso, porque las cartas son como
un pequeño trocito de ti, que regalas. Pero supongo que cuando vayas leyendo,
comprenderás que quiera conservarlo, por tener las emociones a flor de piel
cuando lo escribo.
Empiezo.
Como ya te había diho, estaba sentada en un banco delante del colegio,
escribiéndote la carta. Entonces un chico, de aspecto bastante dejado, que
llevaba un libro en la mano, se ha acercado y me a preguntado algo.
-......
-Sorry, I don't speak bosnian.
-Can I sit?
-Oh! Yes, sure! This is not mine!
Y se ha sentado.
-What are you doing? - Su inglés ha temblado un poco.
-Just writing a letter.
-I disturb?
-Of course not!
Luego hemos intercambiado nombres, edad y lugar de procedencia. Ha dicho
tener la misma edad que yo. Sin embargo, después de todo lo que ha pasado (o
mejor dicho: todo lo que ha dicho/preguntado) ya no se si mentía o no.
En ese momento, la verdad es que no me imaginaba por dónde dirigiría la
conversación. No creo que nadie se lo hubiera imaginado. Yo sólo esperaba una
pequeña conversación con un mostareño desconocido.
Pero voy a dejarme de palabrerías y seguiré reproduciendo la conversación.
Aunque quizá el shock me ha hecho olvidar algunas palabras.
-You're so beautiful
-xD Thanks
(pequeña pausa)
-You're vert pretty
-Thanks again
Y ahora, la pregunta clave, a partir de la cual ya he ...


Ya ves, lo que tiene un cmu. Hasta ahora no he podido continuar la carta.
porque me fui con Vlaimir para contárselo y quitarme toda la... tensión, por
decirlo de alguna manera.
[...]
Pero bueno, sigamos con lo de ayer.
-Do you have a boyfriend?
Lo que no se, es como fui tan gilipollas de no decir que sí. Me limité a un
psee, kinf of... Porque el no, no lo pensaba decir.
-Do you want to be with me?
La verdad es que me gustaría ver la cara que se me quedó.
-Oh... no, thanks. Really
-But you can try. We can meet
-No, really. You know, I don't have time at all. Always studying and doing
things. And I already have someone who I like a bit...
-I have never been with a girl
-But why me?
-You are really beautiful
-But there are lots of beautiful girls here in Mostar!
-No, no
...[silencio]
-Can I touch you?
-Of course not! - Y le miré con cara incrédula. Ese fue otro momento en el
que mi cara, más que una cara, debió ser una caricatura.
En ese momento, si antes ya no estaban claras sus intenciones, tomé
clara conciencia de la situación en la que estaba. Quizás te preguntes, ¿por qué
no te levantastes y te fuistes dentro del colegio y punto? Sinceramente, creo
que fue simple y llana curiosidad. No sení miedo ni sensación de peligro. Aquel
chico era tan poca cosa que con una hostia mía lo hubiera podido mandar a la
otra punta de la plaza. Además, estoy prácticamente segura de que iba
drogado.
Parece absurdo, pero en aquel momento sentí pena. Mucha pena. Por él.
Pena por un chico que posiblemente haya crecido sin amor, desamparado
en las garras de un país como Bosnia, mendigando cariño y placer sexual por las
esquinas, calles, plazas... En aquel momento también sentí pena por el mundo.
Qué degradada sociedad la nuestra. O dicho de otra forma... qué degradados
principios los de aquellos que todo tienen.
Me pregunté si en algún momento iba a ser capaz de alargar el brazo y
intentar tocarme. No lo hizo.
Después de otro silencio comenzó a preguntarme algo parecido a: "Do you
have ____ between your legs?" Lo entendí en el primer momento, pero me hice la
tonta. La palabra que falta no la recuerdo. Tampoco la entendí. No sé si porque
la decía en bosnio, decía algo incorrecto, o porque la traducción de clítoris no
se parece a la palabra en Español. Tampoco la he buscado al diccionario desde
ayer, la cuestión es que al final acabó preguntando, haciendo gestos también:
"Do you cut... it?
-Oh, my god! Nooo!!! - Mi cara ahí ya hubiera podido ganar un premio.

Otra vez lo mismo... sin tiempo para nada!! Ahora te escribo después de la
presentación de lo que serán los project weeks y la primera clase de Japonés. Un
sábado a las 12 en el laboratorio de física (no tengo clase).
A ver si te lo acabo de contar de una vez por todas.
Entonces dijo algo como: "I don't want to violate you cause you are so
pretty and I want to be with you"
Ya no me acuerdo de lo que dije, o lo que dijo. Sólo sé que le iba dando
largas educadamente.
Al final me levanté con la excusa de que tenía que ir a clase.
A eso le sigue cuando vi a Georg and that...
¿Sabes que es lo más curioso de todo? Que no se me va de la cabeza el
libro de tapa dura blanca y letras en cirílico (creo), que llevaba entre
las manos. Mi cabeza no para de darle vueltas a lo que estaría leyendo esa alma
en pena.
Aventuras increíbles, crudas realidades, historia, un cuento de
niños....??
O simplemente un libro que encontró por ahí, recogió, y planeó hacer algo
de dinero con él
para pagarse el pan que ayer no comió.
Ya nunca lo sabré.
O quizás sí. Mostar tampoco es tan grande.""

Després de tant i tant de temps sense escriure una nova entrada, ací em teniu.
Com que no tinc Internet, no coincideix l’hora que us apareix ací amb la que ara tinc: 0:54 diumenge ja.
Estan mirant una peli a la casa de la house mum, però com que a mi encara em costa prou entendre les pelis en anglès, que no tenia massa bona pinta, i que tenia molta feina, me n’he anat cap a la meua planta amb la intenció de fer l’anàlisi d’Edipo Rey per a castellà.
Però oh, sorpresa, m’he trobat Valon (Kosovo) a la common room, i hem estat mirant algunes fotos d’aquest curs, i algunes de l’any passat. Aixina que, ja que tenia l’ordinador encés, he decidit escriure aquest post.
Hui hem tingut una altra festa, a part de la comunista d’ahir (http://www.fotolog.com/adonat/35030818). Aquesta vegada dels anys 50. M’han planxat el monyo, m’han pintat, m’han dixat alguna roba i, com no, tacons. But in my opinion, it is really exausting to be so girly.
Vamos, que no n’hi ha ni punt de comparació entre com vaig arribar a casa divendres (foto a l’enllaç d’abans) i com anava hui! xD Feia temps que no escoltava música dels 50, me pareix que ara igual estaré una temporada escoltant-ho.
I ara, com a la presentació d’anglès que ens ha costat 4 hores de fer, us ficaré els últims events més importants en bullet points:
·Política: si bé he estat últimament una mica perduda o, més que perduda, fent-me tantes preguntes que no sabia contestar a res, ara tinc prou clar que sóc anarquista. Pot ser influència el fet que vaig estar llegint una mica l’altre dia per a la written task d’anglès d’aquest first term.
·Roma Neretva: el divendres després de classe vam començar ja amb els xiquets. Great, incredible, brilliant. En resumides comptes, vam representar l’obra dels tres porquets (jo era el mitjà, que es passava tot el dia tocant la guitarra i no fotia res, aixina que va montar una casa de cartolina), vam tocar algunes cançons a la gutiarra, i després els xiquets van eixir a cantar algunes cançons que se sabien.
Un home que hi havia, que crec que és el germà gran d’algun dels xiquets, no estic segura, va demanar-me permís per agarrar la guitarra, la va girar, i va començar a percutir i a cantar cançons d’estil aràbic. Ei, increïble. Més encara quan n’hi ha canalla al voltant corrent entre taules, i dues xiquetes ballant en Seijla la dança del ventre, o quelcom paregut. El pròxim dia, si ve, li demanaré que m’ensenye una mica.
I després anar-se’n. Eixir de Karasevic. Fosc i un vent que et fa trontollar. I els xiquets caminant en direcció contrària a la teua. I la llum dels seus ulls, que es mereix molt més que el que la societat els té preparat.
·Temps: si amics, el temps és el meu gran dilema. I perquè serà que el cap de setmana que més coses té (opertura roma neretva, festa comunista, festa dels 50, demà matí flea market (segona ma) i rugby; és el que més feina tinc???? Estudiar economia, enorme redacció de castellà, redacció de teatre, dos redaccions d’anglès, preparar les presentacions d’anglès, pensar en possible lazzis per al meu personatge en la obra de teatre, milions d’exercisis de matemàtiques i un physics report.
·Ja he penjat el poster que em vaig comprar a Sarajevo quan vam anar a vore Andersen’s dream (de la companyia nòrdica Odin Teatret) i el suro a la paret de l’habitació.
·Esta setmana vull començar a ser més sana en qüestions de menjar, que menjo molt a deshora, no cuido horaris alimentaris, i estic menjant massa xocolata. N’hi ha gent que es queixa que està engordant massa ací, que ja té lo mínim 3 mitxelins a la panxa. A mi me dóna igual, com que només n’estic criant un... però ai lo majo que és, no l’havia vist tan gran en ma vida!

I començo a trobar el meu lloc, almenys una miqueta més.
Les persones es van fent més properes i tangibles.
I la paraula amistat deixa de sonar extranya.
Per mi fa sol, tot i el mal temps.

Per cert, que boniques que es veuen les muntanyes nevades!




P.D. dilluns dues de la matinada
A què no sabeu que m’ha passat? Que com sempre ho deixo tot per última hora, estava fent feina ara a les tantes de la nit i…
No puc entrar a la meua planta perquè han rodat la clan i a mi se m’ha oblidat a l’habitació! Aixina que res, em tocarà dormir al sofà del ground floor.

Demà necessitaré un café.

Theatre workshop

Mentre escric aquestes línies estic a l’autobús.
Hui, suposadament, havíem de fer un workshop de teatre a Tuzla.
No ha vingut ningú. Mala organització. Però que havíem de fer, si la xica del cole que és d’aquesta ciutat, cada vegada que Danielle (la professora de teatre) li preguntava, contestava que tot anava bé, que vindria gent de totes parts de la ciutat.
Però bé, no disposats a perdre el matí, ni la sala-teatre que havíem llogat (500km =250€) ens hem posat a fer quelcom.
El primer exercici que hem fet, quan encara pensàvem que vindria gent, només que una hora més tard, ha sigut representar un conte en diferents escenes congelades.
Caputxeta vermella.
En algunes escenes ens demanava que férem caricatura dels personatges que hi havia, d’altres, per exemple, exagerar la personalitat perversa del llop quan aquest es fa passar per un amable animal del bosc.
Una vegada fet açò, hem tornat a reproduir les escenes una a una. I quin era l’objectiu? Un de molt bo!: alguna de les persones que no formava part de l’escena, donava una explicació del significat com si fora l’artista que l’haguera modelat. Hem tingut des de l’evolució de la maternitat des segles fa, fins hipocresies capitalistes i embolics amorosos. Realment interessant i sorprenent!
Després d’això, en vore que ja era més que evident que no anava a vindre ningú, ens hem posat a fer diferents exercicis de calentament i complicitat.
Per a la meua sorpresa, Danielle m’ha demanat si podia encendre el portàtil per gastar la traducció del poema que ahir a l’autobús em va ajudar a corregir. El poema en qüestió el podeu trobar en versió original ací al blog i també al fotolog, és l’espècie de carta-poema que em vaig escriure a mi mateixa.
I que n’heu fet, del poema? Segur que us pregunteu. Doncs bé, primer els l’ha fet llegir a la resta del grup, i apuntar en un paper el fragment en el que més s’havien quedat.

“At the end
Happiness is not a state
But a constant
flow of expiriences
Of going and coming
Of coming and going”

“Going, coming, going
To grow up
To know
One step here and another
there”

“Sing, sing yourself
Even better if it
rains”

“To hide is bitter”

A partir d’ahí, diferents escenes i exercicis que han anat establint vincles amb aquestes parts del poema. Assegudes a cadires observant el públic buit, canviant de postura cada cert nombre, després el mateix com si quelcom ens estaguera impedint els moviments durant un breu segon. Push. Pull. Go. Come.
Actuar com a xiquets, i després com a xiquets que es comporten com si foren grans, i després com a grans que es comporten com xiquets. I caminar damunt de cadires com si foren les roques d’un riu, mentres està plovent, i arribar a l’última cadira i veure el paisatge més meravellós que pugues imaginar, i saltar com si volares, i go go! I quan t’allunyes de l’eixida i arribes cap al final I’m coming! I Adela que va caminant cantant I’m singing in the rain i es para per a dir “Sing! Sing yourself, even better if it rains!” I Serena que quan puja a la primera cadira i es dóna compte que està plovent, diu porca miseria en eixe accent italià tan genial; i jo que dic mecason l’hòstia puta, i m’arromango els camals del pantaló mentres m’intento tapar amb la camiseta per no banyar-me tant.
I després del foc a la muntanya i jocs de xiquets entre grans, dir-li a Erna: “to hide is bitter” perquè s’ha estat amagant de nit al bosc, i estàvem totes preocupades. I que ella s’enfade, i començar una guerra de llimes on totes anem caent al terra, com aquelles persones que es cauen del tren de la vida pel pes de les amargors que van amagant amb el pas dels dies i dels anys.

Sentir-se més a gust amb el teatre dia a dia, i mentre caminem cap al centre per menjar quelcom abans de les llargues hores de viatge que ens esperen, anar cabilant de fer el mateix taller de teatre que es suposava que anàvem a fer ací, quan tornes a Castelló. Mirar algun espai i fer-lo algun dia, però també anar a Gransi o al penyagolosa i preguntar si els avellís fer alguna cosa aixina, encara que només siguen alguns exercisis durant una hora. I, si estan amb eixes de perdre hores de classe, proposar de fer-ho a l’hora d’anglés, per això de fer el taller en anglés.
Realment estic completament convençuda de que ho faré.

I ací us deixo per hui, que hem arribat a Sarajevo, a vore si arribem a temps per agarrar el tren en compte de l’autobús.

Demà... hiking!
I qui trobarà temps per llegir Edipo Rey una altra vegada, estudiar economia, contestar 2 cartes, fer el physics report, escriure al theatre journal, elegir el personatge que vull representar de comedia dell’arte, llegir texts d’anarquisme per al written task d’anglés, preparar les classes de spanish for beginners, socialitzar i, com no, ordenar l’habitació?
Mai ho sabrem!

aah! no tinc temps ni per pensar!

Crec que us dec a tot una actualització, que tampoc serà massa llarga, més que res, per falta de temps.
Ai, el temps!


És quelcom que sempre em passa, almenys des que vaig arribar ací. Quan porto molt de temps fent moltes coses, necessito, ni que sigue un dia, de completa tranquil·litat, d'anar vagant per la residència sense massa que fer, pensant en tot i res, escrivint al diari, contestant una carta, llegint alguna cosa, tocant la guitarra...
de vegades un random trip (cap de setmana passat) té el mateix efecte equilibrador.

Hui estic ja a punt d'explotar. Isn't it so demanding to deal with:
-theatre journal
-estudiar economia
-preparatius del conference day
-presentació de budaisme pa la setmana que ve
-6 cartes que contestar que me pesen a la consciència
-ganes d'escriure
-no tocar la guitarra en molt de temps
-physics report
-english writen task
-resta de cas activities que no m'avellís nombrar
-formar part, en dos persones més, del enterteinment comitee en custo house
-spanish for beginners, i encara més, si va i la loca de mi, a sabentes de que és només ella la que portarà les susodites classes, perquè a Alberto això no li va, a sabentes d'això, va i monta no un, no! sinó 3 grups a la setmana (una hora cada). i apart de ixes 3 hores, lo que coste preparar les classes.


i a això, suma-li que des de les 7:30 d'aquest matí fins diumenge tarda/nit no tornaré a casa més que per a dormir de dissabte a diumenge.
però bé, encara que parega mentida, tinc ganes de les 10 hores o més en total d'autobús que haurem de fer per a anar i tornar a Tuzla (on anem a fer un workshop de teatre, basat en teatre del oprimit, sease, teatre com una ferramenta social)
com que no es pot fer massa a l'autobus, serà temps que tindré per pensar i interioritzar, per recarregar energia.
realment em fa falta

bé, no m'agrada gens el post, molt caòtic, sense explicar res bé, sense expressar-me com m'agradaria
però les preses i tot... aaah!

el pròxim en condicions
promesa!

Oriol's blog

"En resum, que el nou papa té tantes ganes de fer sants com l'anterior. I a més no se n'amaga en absolut, ni amaga les seues inclinacions ni les seues mostres de voler dur a l'església més enrere que fa 50 anys. El setge que des de la santa seu es fa a cada intent de progrés siga on siga no deixa pensar, per enlloc, que algun dia es puguen posar d'acord aquests religiosos amb la gent del carrer.

Llavors em pregunto, quin dret té a decidir aquella gent que mai ha tingut el perill d'agafar la SIDA (bé, uns pocs potser si, però normalment els nens no la tenen) que ningú pot utilitzar preservatiu? Quin dret té a decidir una persona que mai ha tingut fills que ningu pot avortar, encara que la vida que li espere a aquest fill siga un martiri? Quin dret té algu que ha reprimit els seus instints de manera totalment antinatural a dir que el que faci una parella d'homosexuals és antinatural?

...

Aquest cop ho han fet en forma de beatificació massiva. Ja fa temps crec recordar que en van fer una de massiva de set persones, ara en son 498 i crec que té alguna intenció. I també em fa pensar quines són les raons que porten a pensar que alguna persona és santa. Ells diuen que l'amor a Déu, més concretament el martiri per amor a Déu. No pretenc defensar el que van fer els republicans cremant esglésies a tort i a dret, però si amor a Déu és agafar un fusil i posar-se al costat dels nacionals, i martiri és morir després d'atacar, no crec que aquesta gent siga santa. A més, si la intenció del Vaticà no fóra lloar l'actuació feixista d'aquells capellans, hagueren inclòs els martiris de capellans republicans, que també existien (el clàssic cura rojo) i ho hagueren escampat als quatre vents. Però no, en comptes daixò posen a gran quantitat de morts a mans de republicans, cosa que al cap i a la fi només fa que pensar que els sants són els que s'oposen al comunisme, anarquisme o qualsevol avenç social."

http://criticainformativa.blogspot.com/2007/10/sants.html

Perquè penso que us pot agradar.
Sempre he pensat que és una persona en les idees molt clares.
Mai em cansaria de parlar en ell, tot i que he d'admetre que, per òbvies circumstàncies (carència de temps, qui llegiu ací i al fotolog ja ho sabreu), fa temps que no ho faig com caldria!


P.D. pareix mentira que la spanish room puga arribar a ser un lloc tranquil.