dimecres, 29 d’abril del 2009

Javier Ortiz, un gran diablo a seguir.

La incineración será hoy miércoles 29 a las 14:30 en el Cementerio de la Almudena.




El Diablo sólo está dormido


Lo más hermoso de toda la leyenda de Satán, Lucifer, el Diablo, el Maligno, Luzbel o como quiera llamársele, es su origen: fue -según el tradicional relato de la Iglesia católica- un ángel que se alzó en armas contra Dios.
No concibo rebelión más bella: enfrentarse a alguien que, siendo la perfección absoluta -que San Anselmo me asista-, jamás habría podido salir derrotado, y menos todavía perecer.
No hay rebelión más noble que la que nada espera del combate. El Diablo fue el legítimo predecesor de Prometeo, de Espartaco, de los Federados de la Comuna de París, de los amotinados del Potemkin, de todos cuantos en esta vida -o en el más allá, tanto hace al caso- no se han lanzado a la liza por la ambición de lo conseguible, sino por el radical rechazo, por la repugnancia hacia lo existente. En aquella desigual pelea, Dios jugó con ventaja. Nunca me han gustado los ventajistas.
Afirma el papa Karol Wojtyla que el Diablo ha sido derrotado definitivamente. Me parece que se basa en datos contingentes: Rusia se ha convertido, es verdad -aunque lo cierto es que nunca fue realmente atea-, y el comunismo ha fenecido en medio de espasmos agónicos que vienen a confirmar que en efecto era «intrínsecamente perverso», como decía mi libro de Religión.
Pero la Historia da muchas vueltas. Lentas, si se miran con la lupa del propio presente, pero enormes, si se observan con el catalejo de los siglos.
La observación de los constantes meandros de la Humanidad me hace sospechar -entre otras cosas, porque me gusta sospecharlo- que el espíritu del Diablo, el Maligno, Satán, Luzbel o como quiera llamársele, y el de Prometeo, y el de Espartaco, y el de los Federados de la Comuna, y el de los amotinados del Potemkin, y el de todos cuantos en un momento u otro se han rebelado contra el Poder sin la menor esperanza, pero con toda la rabia, en esta vida o en el más allá -que tanto me da, a estos efectos-, no muere ni puede morir jamás, porque ese espíritu de rebeldía está anclado en lo más recóndito del alma humana. Quizá no en el de todas las almas, si almas hay, pero sí en el de algunas, que seguro que las hay.
Se equivoca Juan Pablo II: Satán no ha muerto. Sólo duerme, como Ulises, el de Itaca, fascinado por el canto de algunas sirenas.
Despertará.

Javier Ortiz


__________________________
(5 de septiembre de 1999)

dijous, 23 d’abril del 2009

El petó màgic

Ella surt de l'habitació plena de gent xerraire.
Sent que ell també va dient bona nit a la gent… aixina que s'amaga.
S'amaga darrere la porta del corredor cap a la seua habitació, esperant que ell s'hi encamine també i, aleshores, sorprendre'l amb un dolç i tendre petó.
Amb l'ànsia que una té quan no pot guardar més temps una sorpresa, ella espera darrere la paret, intentant ser invisible, intentant silenciar els seus batecs.
No sap perquè però de sobte besar-li pareix l'única cosa coherent que es pot fer al món.

S'obre finalment la porta.
Ella no el veu, és clar, perquè està amagada rere la paret, però sí que sent la veu d'ell…
I els seus pasos…
Fins i tot sent el so de la roba a la pell…

Que s'allunyen.

Se'n van, no a l'habitació d'ella sinò a la d'ell.
Adéu a aquell petó màgic que pareixia que haguera pogut curar tots els mals haguts i per haver.
Ella es queda quieta, respirant no sap el què.
Decepció? Pena?
Ella comença a caminar cap a l'habitació d'ell, però es para a mig camí. En mig del corredor per uns minuts, pensant, què fer.
Adéu a aquell petò màgic que ara només seria benvingut com una greu injúria al pèsim intent de concentrar-se.

Així que torna cap a la seua habitació, passant per davant d'aquella habitació que segueix encara igual de xerraire, aliena a la desgràcia menudïua que ocorregué uns instants abans.
Li pareix que ha passat una eternitat.

Una vegada a l'habitació, ella pensa què fer. Sembla que estudiar només acabaria en un intent frustrat.
Com el petó.

Aixina que ella es senta i comença a escriure açò.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Educar



"Educar es lo mismoque poner motor a una barca…
hay que medir,
pesar,
equilibrar……
y poner todo en marcha.
Pero para eso,uno tiene que llevar en el alma un poco de
marino…

un poco de pirata…
un poco de poeta…
y un kilo y medio de paciencia concentrada.

Pero es consolador soñar mientras uno trabaja,que ese barco, ese niño
irá muy lejos por el agua. Soñar que ese navío llevará nuestra carga de palabras
hacia puertos distantes, hacia islas lejanas. Soñar que cuando un día esté
durmiendo nuestra propia barca, en barcos nuevos, seguirá nuestra bandera
enarbolada.
"


Gabriel Celaya

dimecres, 15 d’abril del 2009

"Happines only real when shared"

"Into the wild" is a movie that reminded me on the importance of sharing.
Putting aside all wishes for real human truth, the only thing that comes along as a realization is the need for people.
People to love, people to be loved by, people to take care of you and to be taken care of...
People that can smile back at you, scratch your back and make you tea.
People to hug, to kiss, to do everything you wish
from hiking mountains to sharing a fork in Musala cantine.

And forgive,
forgive because there's no sense in living with hatred. Not if you hope for happiness. And I'm not underminding here how difficoult it is to forgive... but it must be done, now or later... and then God, the FSM, nature, or simply the bottom of your heart, will open up the sky a bit more for you.

And family
Familia.
La de sang o de campament
la d'un uwc o d'amistats.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Tornant als inicis

Em senc com una xiqueta menuda de nou.
L'alegria d'aprendre a escriure el meu nom:

Neus Giner Garcia:

נאוס ג'ינר גארסיה

I la encara més gran satisfacció de demostar-li als meus amics que també sóc capaç d'escriure els seus.
Yuval Fisher:

יובל פישר
Niva Alush:
ניבה אלוש

אהבה שלי

dilluns, 6 d’abril del 2009

I am scared, frightened, anxious...

250 words never frightened me so much.
And they are supposed to judge who is going to be the best candidate for the graduation speech out of these 250 words.
I wish I could even be able to put myself into a million of them.

I am incredibly happy that somebody thought of me as a valid representative, as a shaking smile with legs that could be reading, on a graduation ceremony, a speech that should represent each one of us, UWCiM '09 generation.

Nevertheless, or perhaps right because of that, I am so bloody scared.
I doubt whether I can make it, I seriously doubt whether anyone could make it. And still, it has to be done so… why not give it a try?
The feeling of partial truth terrifies me though. And if I am not even able to talk for myself, how would I be for everybody?
Plus, I know I won't be taking everyone in, for my energy and happiness will perhaps forget about those who silently cry waiting the day to leave this place. Perhaps those shouldn't be taken anyway…
Oh, what an ignominy. Everyone counts in here, everyone makes this place what it is, everyone has a presence that cannot be denied.
And I would be lying if I neglected those who lost the faith in this, since they are the ones that make mine stronger.

I don't think I should be writing this. It confuses me, and I am confused enough. Sleepy, too.
Always leaving important things for the last moment.
I have too many things to say for 250 words, for 250 words written late at night, when eyes start turning off by themselves.

I am afraid of not saying nor putting into words the best of myself. However… who can? There is always something else to improve. There is always something else to learn. There is always something else to make you considering shutting down your eyes forever; as well as there is always something else that keeps them awake, longing for new smiles.