El petó màgic

Ella surt de l'habitació plena de gent xerraire.
Sent que ell també va dient bona nit a la gent… aixina que s'amaga.
S'amaga darrere la porta del corredor cap a la seua habitació, esperant que ell s'hi encamine també i, aleshores, sorprendre'l amb un dolç i tendre petó.
Amb l'ànsia que una té quan no pot guardar més temps una sorpresa, ella espera darrere la paret, intentant ser invisible, intentant silenciar els seus batecs.
No sap perquè però de sobte besar-li pareix l'única cosa coherent que es pot fer al món.

S'obre finalment la porta.
Ella no el veu, és clar, perquè està amagada rere la paret, però sí que sent la veu d'ell…
I els seus pasos…
Fins i tot sent el so de la roba a la pell…

Que s'allunyen.

Se'n van, no a l'habitació d'ella sinò a la d'ell.
Adéu a aquell petó màgic que pareixia que haguera pogut curar tots els mals haguts i per haver.
Ella es queda quieta, respirant no sap el què.
Decepció? Pena?
Ella comença a caminar cap a l'habitació d'ell, però es para a mig camí. En mig del corredor per uns minuts, pensant, què fer.
Adéu a aquell petò màgic que ara només seria benvingut com una greu injúria al pèsim intent de concentrar-se.

Així que torna cap a la seua habitació, passant per davant d'aquella habitació que segueix encara igual de xerraire, aliena a la desgràcia menudïua que ocorregué uns instants abans.
Li pareix que ha passat una eternitat.

Una vegada a l'habitació, ella pensa què fer. Sembla que estudiar només acabaria en un intent frustrat.
Com el petó.

Aixina que ella es senta i comença a escriure açò.