Hui ha sigut la primera vegada a la meua vida que m'he ficat crema hidratant per tot el cos.
Bona música de fons, encens de la tenda índia i el sol acaronant la pell a través de la finestra.
Un sol que, després de dies i setmanes sense ensenyar la poteta, ha decidit a saludar ni que siga per un breu moment.
I bé, resulta que mentres em ficava la crema m'he re.donat compte de la meravella del nostre cos. I de com de sencilla pot ser, en realitat, la felicitat.
A n'aquesta vida, igual que al teatre, no ens fa falta res més que la nostra pròpia presència, les nostres ganes de riure, les nostres ganes de viure.
Massa a sovint m'oblide de que, al cap i a la fi, no estic vivint aquesta vida ni estic a n'aquest col·legi per traure un 100% del Batxiller Internacional.
Jo aquesta vida la visc per somriure i ser feliç; però també per fer que altra gent somriga i siga feliç. I és justament aquest desig el que em porta a ser més revolucionària que mai.
Perquè quin sistema és aquest que, utilitzant el sofriment d'alguns, substancia l'excés desmesurat de gent que no sap somriure des del cor?
El capitalisme i la democragògia.
