Pa fuera el estré

Así andamos,
no de cabeza al río
sino de cabeza al degolladero con nombre de deadline.

Pero, como siempre, unas buenas risas le quitan peso al asunto.
De nuevo, es increíble el poder de una buena sonrisa...
y de una buena carcajada!

Que la vida es de colores
y no vale la pena perder el tiempo buscando el matiz grisáceo adecuado.
No vale la pena perderse en lamentaciones ni autocompasiones si aquello por lo que nos compadecemos tiene tan fácil solución como esbozar una sonrisa.

Pero basta de "no"s.
Sí vale la pena sonreir, y intentar ser positiva aunque a veces parezca un trabajo no apto di para una deidad.
Que, como dice Felipe el amigo de Mafalda, es muy fácil ser luchador incansable de declaradas ideas, pero lo difícil es estar cansado y seguir luchando.

Yo...
SIGO!

Que la vida seguisca sent tan meravellosa

5 shooting stars.
A les primeres no sabia que demanar, passaven massa ràpid, i no volia perdre el fil de les converses que estàvem tenint.
Sentades a un balcó de casa Jasmina, en Jajce, miràvem les estreles entre converses de quasi mitjanit.

Hi ha algú allà dalt? "There must be…"
Is it God though?
But what is God?
Jasmina, que feia dos anys duia el vel, creu que les religions són estúpides, que Déu no s'anomenaria a si mateixa Déu, i menys s'otorgaria un gènere masculí. Yan Kei és catòlica, però una mala catòlica segons ella, diu que li fan iuiu les esglèsies, que no li agrada sentir-se obligada a anar-hi, que ella troba a Déu everywhere.
Aixina que Déu no és allà dalt, li he preguntat, perquè segons tu està a tot arreu…
"Exactly!" A cada roca, a cada abre, a cada flor.
Jo… jo no sé que pensar-hi. Últimament estic agnòstica perduda. No sóc suficientment racional per negar-hi l'existència, però envejo qui té la capacitat de creure-hi. De vegades es troba a faltar eixa sensació de que al cap i a la fi algú vetlla per tu, de vegades és difícil encarar-se a soles amb la vida.

I jo seguia sense saber quin desig demanar.
Sempre m'ha costat molt decidir-me. Són tantes coses les que volem a la vida! Però, de totes formes, tampoc m'agradaria que aquestes m'arrivaren per qualsevol altre mitjà que no fos jo mateixa.
Tots sabem que les coses impossibles segueixen sent impossibles fins i tot per a les estreles fugaces. I si la resta de les coses estan a les nostres mans… quin dret tenim a demanar que ens ho donen fet? A més, quina felicitat és aquella que no es construeix una mateixa? Quan és que dura eixa felicitat si no hem aprés a cuidar-la?
Clare (Yan Kei) diu que ella de menuda demanava ser feliç i rica. Però no rica en el sentit més ampli de la paraula.
Per a ella ser rica és tindre prou diners per fer les coses que li agraden i per a no tindre que preocupar-se de que li'n puguen faltar en algun moment. Clare i Jasmina estan d'acord en què els diners no donen la felicitat, però que sense tampoc es pot ser feliç.
Jo per dins no hi estava massa d'acord. Però ei, en la nostra posició privilegiada on no ens falte cap necessitat bàsica, tendim a romantitzar aquesta idea i dir que podríem ser feliços sense diners.
Jasmina ho té molt clar. El seu objectiu, diu, és fer moltes coses, anar a una bona universitat, triomfar a la vida laboral, i asseguar-se la vida. Diu que no vol passar per el que han passat els seus pares.
Quan son pare va aconseguir un treball a Itàlia se'n van anar tots cap allà. La guerra de Bòsnia no va ser el motiu del trasllat, però de bon tros no fou un motiu per replantejaments. Allà estaren bé.
Tanmateix, quan van tornar, van trobar la casa destrossada, i a son pare li costava molt trobar treball. Van estar dos anys sense comprar cap peça nova de roba, ni comprar fruta perquè no s'ho podien permetre. Va nàixer el germà menut, i fins al cap d'uns anys, Jasmina ens ha estat contant que el germà menut no sabia el que era un plàtan.

M'ha fet pensar en com el passat modela la visió que tenim del futur. Jasmina, després d'haver viscut la pobresa d'una postguerra i d'un país destrossat, somnia en tindre un sou mitjanament alt (entre altres moltes coses, evidentment).
Jo, després d'una vida sense cap gran problema econòmic, no tinc al cap més preocupacions monetàries que les que la prudència de ma mare intenta embotir-hi.

I seguim parlant de mil coses, de Clare i sa mare (no mai m'he atrevit a preguntar-li per son pare), de si a tots els llocs es veu el mateix cel…

"Ahhh!! Another one! ANOTHER ONE!! I saw it!!!"
I colló quin ensut que em pega la xina. Llàstima que aquesta no l'he vista.

Tanmateix, a l'estona n'apareixen dues més. I aquestes ben clares i brillants.
Curiosament, un desig ben senzill em surt de l'anima, i em surt ràpid com un raig, abans que s'apague la cua de l'estrela:
Que la vida seguisca sent tan meravellosa.

Perquè ho és. La meua vida és meravellosa. Per moltes penes que em cree i per molt d'estrés que em tire a sobre. Desitjar que ho seguisca sent, d'una manera tan espontànea, sense pensar-hi, m'ha fet adonar-me'n que ja ho és.
De nou, em proposo somriure més i ser més positiva. Agarrar més la guitarra. Seguir el consell de la mamà de centar-me en el que faig enlloc de fer mil coses alhora. Eixir a prendre més cafés amb la gent. Obrir més els ulls. Tancar menys el cor… Que m'ho guarde tot.
I em sorprén que la gent es sorprenga quan els dic que sóc introvertida.

I bé. Diuen que els desitjos no es conten. Però jo aquest el volia compartir.
De totes formes, hagueren passat o no les estreles, la vida haguera continuat sent igual de meravellosa.
Ho és tant com nosaltres estiguem disposats a fer l'esforç perquè ho siga.

I jo n'estic, i tant!

foto: google