Aún quedan muchas nubes sobre las que andar

Aún.

Aún porque la vida sigue.

Sigue a pesar de montones vestidos de trabajo y estrés,

a pesar de contracturas,

de contratos a interés fijo con el tiempo para dormir.

Y, además, hoy es año nuevo judío

SHANA TOVA!

además de los demases, terminó el ramadán.

Todo el mundo de viaje o en casita, somos pocos los que quedamos en la residencia. Pero, hey! Que yo también voy de viaje, y sin mapa interior! (Se supone que uno de los planes para el Bajram era hacerlo...)

Intento que el estrés no me capture, pero no siempre gano la batalla.

Al menos mañana la locura tomará las riendas... concierto the Iggy Pop a Sarajevo, y pasar la noche en vela hasta que salga el primer autobús!

Had a nice meal!!!

Hui Ruth i jo hem anat a dinar a una terrassa amb vistes al Stari Most.
Perquè sí, perquè teníem ganes.

Perquè fer coses aixina fa falta de vegada en quan.

I ara comença el Bajram Break. Una setmana sense classes, que no de festa, perquè hi ha molta feina acumulada per fer.

Això sí, al ritmet i sense estrés que valga.

Dinant a un costat del pont.


Prenent café a l'altre.

Genteta, a vore si vos entren ganetes i em veniu a visitar!

=)

Pena de guitarra

Extracte del diari, farà setmana i pico:

Ahir vaig anar a replegar les guitarres a casa Namal. A la residència em vaig posar a tocar una mica… i és depriment. He perdut mogolló, i és com si la tinta amb la que abans escrivia les cançons s’hagués secat.
És horrible. La guitarra ja no em reconforta ni m’allibera. Més bé el contrari: m’encongeix, em mata, em recorda que no la meresc, que l’únic que hi toco són els ecos de tres o quatre cançons esborrades a la memòria, que ni sonen com sonaven abans.
I ploro. Ploro perquè la guitarra m’abandona. Supose que com a conseqüència de jo haver-la abandonat.
Les meues mans ja no es mouen, ara s’arrastren. Fan mediocre quelcom que deurie ser una màgica sonorització de mi mateixa.
On s’han quedat els acords i les síl·labes que acaronaven l’aire? On està aquella cosa inexplicable que em naixia al pit, a l’ànima, i que com una papallona, transformava la meua crisàlide de penes i alegries en cançons i cançoners?
No vull abandonar. De vegada en quan em force. Però res. Només articulo paraules vàries i versos pomposos i/o buits.
He perdut eixa cosa,
aquella cosa...

I ara...

ara l'he tornat a trobar.
Si més no, això pareix.

Agarre quatre acords, que pot ser sonen una mica repetitius, però improviso la lletra. Yuval the jew diu que li agrada, Georg the german agrees. No saben el que dic, però tant és! Millor, perquè dic el que em dona la gana, i quan no queda bé m'invento les paraules.

I, paset a paset, anirem fent feina, anirem agarrant d'ací i d'allà el que vam anar perdent allà i ací.

Georg diu que li parle, que aleshores em voldrà més. Pareix que la meua vida es va plenant de personatges: Paca i Suissane, Margarita i Zelenko... i ara la guitarra! Però com a personatge!

D'on anem i on venim.

¿Por qué tenemos que crecer, Alberto?

Això és el que volia haver-li preguntat mentres anàvem cap a classe. No he obert la boca, però. No volia fer la pregunta que tantes vegades m'ha paregut estúpida a mi mateixa.

Crisis.

No saber, de sobte, què fer en la meua vida.

El canvi d'asignatures que feia temps que em plantejava, se m'ha posat al davant com una paret contra la que m'avento a cada segon, perquè divendres hi ha que donar el paper per a la inscripció dels exàmens finals, i aleshores ja no hi haurà canvi possible.

M'he passat la classe de teatre i d'anglés en ganes de plorar. Ho he fet abans de dinar. Me n'he anat al parque de darrere l'escola, al gronxador on també vaig plorar fa uns mesos.

Plorant estava, donant-li voltes a la meua tràgedia personal, quan una xiqueta s'ha sentat al gronxador del costat. El que faltava, metàfora al canto.

El gronxador com a vida. I ella, que a més tenia un petit toll d'aigua als peus, jugava amb ganes i sense por. Jo, amb els peus anclats al terra, sense cap aigua on poder caure i banyar-me, sentia un vertigen estúpid per la meua vida, per no saber on anirà a caure, per por a banyar-me sense pensar que després l'únic que cal és posar-se roba seca.

Una estona més tard, la xiqueta ha començat a donar-se més impuls. Les cadenes colpejaven el metal fent tac-tac-tac. Com el tic-tac del rellotge, dient-me que el temps passava, que el temps passava i jo estava allí plorant sense aprofitar-lo, que el temps passava i després d'haver passat mesos ara si ara no, cavilant sobre què estudiar, seguia sense tindre-ho clar.

La mateixa història meua de sempre. El temps. Aprofitar-lo o no.

I la xiqueta perd l'impuls i el tac-tac-tac desapareix. Com una senyal de que pare, que pare de pensar-hi. Que no hi ha demà si no hi ha avuí. No pot haver-hi un després de l'ara si l'ara no existeix. Carpe diem, que es sol dir.

Que jo, com Baroja, tinc excessiva sensibilitat.

Y, segun Sonia (professora de castellà), las personas con excesiva sensibilidad sufren más: se cuestionan todo, constante duda de quien soy/de donde vengo/a donde voy, otra forma de mirar el mundo, el modo de externalizar las angustias personales...

I kind of agree.

Però bé, tot torna a marxar més o menys.

Quan Sonia ha comentat unes coses que hauria de llegir de la Institución libre de enseñanza, o una cosa aixina m'han tornat a entrar moltes ganes d'estudiar "education". I mirar la carrera de "community education" a la universitat de Edinburgh m'enamora.

Ara pareix que de Harvard nadená (probarem igualment, que no siga per provar)... serà Edinburgh?

Carril... ja s'anirà veient.

Abrašević???

Que quin és el motiu dels signes d'interrogació?
Ben fàcil.



Hui s'ha desfet completament la imatge que tenia d'aquest centre autogestionat suposadament cultural i juvenil.
És normal i perfectament comprensible que ens cobren per utilitzar les instal·lacions i el material que tenen per a fer el Variety Show for first years. És, de fet, necessari: sent una entitat sense ànim de lucre, necessiten traure una mica de diners de diferents llocs per a poder mantindre altres activitats gratuïtes que ofereixen.
El que a mi no em pareix normal és que ens hagen demanat 700 maraques (=350€ aprox.).
Però seran desgraciats? Quina ingent barbaritat és això, si només anem a gastar l'escenari, una mica de llums i un equip de so que tampoc necessita de massa qualitat? Considerant, a més, que hi anirà un mínim de 100 persones i que el més probable és que totes compren al menys una consumició?
Tinc la sensació que pensen que com som una escola internacional poden apretar i apretar i traure'n profit.
No es suposa que són una youth organization, i que deurien facilitar espais per a gent jove?
Igual que quan vam fer Yerma. Que és que damunt és un acte cultural (colló, una obra de teatre!), obert per a tothom!! I la professora de teatre va pagar 200 maraques de la seua butxaca... Que bé, dins del que cap és més raonable.

I encara hi ha més coses! La de festes que fem allà durant tot l'any, la de diners que es trauran per festa amb les cerveses, vi i cubates... i tenen la caradura de demanar 700 marks?? Anda i que lis peten.

Al final han anat a parlar-hi i la cosa ha quedat en 300. Però jo estava disposada a fer un boikot total, encara que em pessara, pel que quedava de curs.


(demà afegiré una foto d'abrasevic, ara no ne tinc)

Soy una hipócrita

Todos vivimos con una tremenda hipocresía.
"Presumimos", por así decirlo, de ser revolucionarios o revolucionarios a medias, de querer una sociedad diferente, un mundo más justo, un consumo sostenible de los pocos recursos que ya nos quedan... y, sin embargo, nuestras acciones no solo no reafirman lo que decimos o pensamos, si no que no concuerdan.
Y me pongo a mí como primer ejemplo.

Hoy iba de camino al colegio, debían ser las 9 menos algo de la mañana, y al lado de un contenedor había una niña, seguramente "roma" (gitana), que rebuscaba en la basura esperando encontrar algo.
Y yo, señores, iba escuchando "la primavera trompetera" en mi Ipod.

¿Hasta cuánto seríamos capaces de renunciar para que otros ganasen?
Un mundo sostenible nunca será posible sin que nosotros, ciudadanos primermundistas, reduzcamos notablemente nuestro nivel de consumo.
Pero escuchen, ¿quien de nosotros está dispuesto a perder la suma comodidad en que vive?
A mí, sinceramente, me costaría/costará muchísimo.

Y sé, sé que darle mi Ipod, que reducir mi nivel de vida, o cualquiera otra cosa que se nos pueda ocurrir, no cambiaría nada. Lo sé. Que sin un cambio social colectivo las cosas siguen igual.
Pero oigan, el mundo a veces me puede.
Y sin el pesimismo demasiado latente, que conste.