D'on anem i on venim.

¿Por qué tenemos que crecer, Alberto?

Això és el que volia haver-li preguntat mentres anàvem cap a classe. No he obert la boca, però. No volia fer la pregunta que tantes vegades m'ha paregut estúpida a mi mateixa.

Crisis.

No saber, de sobte, què fer en la meua vida.

El canvi d'asignatures que feia temps que em plantejava, se m'ha posat al davant com una paret contra la que m'avento a cada segon, perquè divendres hi ha que donar el paper per a la inscripció dels exàmens finals, i aleshores ja no hi haurà canvi possible.

M'he passat la classe de teatre i d'anglés en ganes de plorar. Ho he fet abans de dinar. Me n'he anat al parque de darrere l'escola, al gronxador on també vaig plorar fa uns mesos.

Plorant estava, donant-li voltes a la meua tràgedia personal, quan una xiqueta s'ha sentat al gronxador del costat. El que faltava, metàfora al canto.

El gronxador com a vida. I ella, que a més tenia un petit toll d'aigua als peus, jugava amb ganes i sense por. Jo, amb els peus anclats al terra, sense cap aigua on poder caure i banyar-me, sentia un vertigen estúpid per la meua vida, per no saber on anirà a caure, per por a banyar-me sense pensar que després l'únic que cal és posar-se roba seca.

Una estona més tard, la xiqueta ha començat a donar-se més impuls. Les cadenes colpejaven el metal fent tac-tac-tac. Com el tic-tac del rellotge, dient-me que el temps passava, que el temps passava i jo estava allí plorant sense aprofitar-lo, que el temps passava i després d'haver passat mesos ara si ara no, cavilant sobre què estudiar, seguia sense tindre-ho clar.

La mateixa història meua de sempre. El temps. Aprofitar-lo o no.

I la xiqueta perd l'impuls i el tac-tac-tac desapareix. Com una senyal de que pare, que pare de pensar-hi. Que no hi ha demà si no hi ha avuí. No pot haver-hi un després de l'ara si l'ara no existeix. Carpe diem, que es sol dir.

Que jo, com Baroja, tinc excessiva sensibilitat.

Y, segun Sonia (professora de castellà), las personas con excesiva sensibilidad sufren más: se cuestionan todo, constante duda de quien soy/de donde vengo/a donde voy, otra forma de mirar el mundo, el modo de externalizar las angustias personales...

I kind of agree.

Però bé, tot torna a marxar més o menys.

Quan Sonia ha comentat unes coses que hauria de llegir de la Institución libre de enseñanza, o una cosa aixina m'han tornat a entrar moltes ganes d'estudiar "education". I mirar la carrera de "community education" a la universitat de Edinburgh m'enamora.

Ara pareix que de Harvard nadená (probarem igualment, que no siga per provar)... serà Edinburgh?

Carril... ja s'anirà veient.