Mines antipersona

Sí, mines antipersona.
No recordo les mines que queden per desenterrar però es desconeix la situació d'un 40% d'elles, i un 30% estan encara actives.

No tinc paraules per expressar el que es sent quan, un dilluns després de dinar, en una sessió del Global Awareness, un home t'explica els diferents tipus de mines que existeixen i els seus efectes.
És tan irreal, i a la vegada tan tangible.
Quasi mil persones hauran mort a Bosnia, després dela guerra, per xafar una mina.

I imatges, per si l'home no era prou explícit.



L'any passat uns xiquets van estar jugant amb una mina que te forma de bat de beisbol, ara no recorde el nom, davant de sons pares, d'altra gent... ningú la reconegué. Al cap d'un mes, els xiquets varen passar a ser pols a l'aire.
Pum! Suddenly disappeared.

Fa un temps, unes xiquetes jugaven, i una, valenta com ella sola, els volia demostrar com encara que saltaren damunt d'una mina anti-tancs, no passava res.
Aire esmeralda
mort sense cos i sense silenci a l'ànima.

Fa uns anys una dona morí a l'aixafar una mina quan anava pel camp amb el ramat.
Passà el dia.
I al matí següent...
el seu oncle reseguia el mateix camí, com era de costum.
Li preguntaren si no tenia por...
"he de donar de menjar a les meues ovelles, això és tot".

Així de senzill
així de cruel.
Això és tot, en algunes parts del món.


No us preocupeu per mi, seguiré atentament les instruccions:
-No anar per carreteres ni camins que fa anys que no es transiten
-No traspassar terrenys acotats amb la senyal "mines"
-No arrimar-se a cases abandonades ni edificis ruinosos
-No agarrar res de terra que no se t'hage caigut a tu
-No intentar desactivar-les
-No tocar-les, baix cap concepte
-No pensar, no em passarà a mi
...

En cas de trobar-te en un camp minat
-No moure's
-No tocar res
-Que no cundisca el pànic.
-Cridar demanant auxili.




I m'ha fet recordar l'últim hiking, mentre baixàvem una pendent, quan Velid dia: "No se n'aneu del camí, tenim mines al voltant" o, a dalt d'una muntanya: "espera, no entres a ixe bosc, sé que en el que hi ha prop de la casa rural no n'hi ha, però no estic segur d'aquest".

I pensar que per una tonteria
per una estúpida broma
pots acabar sent pols del món.
Què no està malament, tots ho acabem sent en el seu dia
però no corre presa
almenys de moment.


No sé si en això hauré pogut transmetre, ni que siga minimament, el que es pot arribar a sentir trobant-te, de sobte, en la spanish room, escoltant això. Sabent que no és només una xarrada a un institut o una ONG, que no és una broma, que no és quelcom que analitzar en una presentació d'afers humanitaris...
és la seguretat de la teua pròpia vida. És prestar atenció, no perquè ho trobes interessant i de coneixement general sobre afers de pau i guerra, sinó perquè ho tens al costat de casa. Quan decideixes apuntar-te a alguna activitat d'outdoors o anar d'excursió per qualsevol motiu.

Carta del Subcomandante Marcos a Eduardo Galeano

2 de mayo de 1995

"Me enseñó el Viejo Antonio que uno es tan grande como el enemigo que escoge para luchar, y que uno es tan pequeño como grande el miedo que se tenga. "Elige un enemigo grande y esto te obligará a crecer para poder enfrentarlo. Achica tu miedo porque, si él crece, tú te harás pequeño", me dijo el Viejo Antonio una tarde de mayo y lluvia, en esa hora en que reinan el tabaco y la palabra.
El gobierno le teme al pueblo de México, por eso tiene tantos soldados y policías. Tiene un miedo muy grande. En consecuencia, es muy pequeño. Nosotros le tenemos miedo al olvido, al que hemos ido achicando a fuerza de dolor y sangre. Somos, por tanto, grandes.
Cuéntelo usted en algún escrito. Ponga que se lo contó el Viejo Antonio. Todos hemos tenido, alguna vez, un Viejo Antonio. Pero si usted no lo tuvo, yo le presto el mío por esta vez.
Cuente usted que los indígenas de sureste mexicano achican su miedo para hacerse grandes, y escogen enemigos descomunales para obligarse a crecer y ser mejores.
Esa es la idea, estoy seguro que usted encontrará mejores palabras para contarlo. Escoja usted una noche de lluvia, relámpagos y viento. Verá cómo el cuento sale así nomás, como un dibujito que se pone a bailar y a dar calor a los corazones que para eso son los bailes y los corazones.
Vale. Salud y un muñequito sonriente, como ésos con los que firma.

Desde las montañas del Sureste Mexicano."

Subcomandante Insurgente Marcos

Carta completa: http://sololiteratura.com/gal/cartamarcos2mayo95.htm

De res i de tot.

He estat a Montenegro pel Bajram. A Budva.
Massa turística, al casc antic cada porta era una tenda, però un mar i una muntanya... quant de verd!
I a que no sabeu que? Em vaig trobar una toalla amb el burro català i la quatribarrada a les puntes... me va fer tanta gràcia que me la vaig comprar! A més em feia falta una toalla que no fora la d'aseo.
El dissabte vaig anar a una discoteca. Deu meu, no dic que d'eixa aigua no veuré, perquè se que per algun motiu o un altre tornaré a entrar en una, però odie les discoteques.
No se que li troba la gent de divertit estar-se fumant i beven vi o cervesa (que damunt te peguen la clavà, on estiga la cervesa d'Abrasevic) de peu, al voltant d'unes tauletes redones cutres, mirant el dj o en el seu defecte, la dona que se va posar a cantar cançons impossibles de diferenciar.
No us perdeu res de no escoltar el turbofolk que escolten ací, és realment horrorós. Com un tipo de màquina, però damunt s'atrevixen a dir que te algo de folk.
L'únic moment que va valdre la pena és quan Ruth i jo ens vam posar a gravar-nos fent passes de ball estúpides (demà que tinc hores lliures intentare pujar-ho al youtube).
Anit em vaig gitar a les 4, sense fer res en realitat. M'he alçat a les 9 i algo perquè volia aprofitar el dia. He intentat fer quelcom de deures, només he aconseguit fer matemàtiques (que damunt són deures pa l'última classe abans del cap de setmana, a la que no vaig anar pq me pensava que el professor no estava, conque crec que ja hem començat en logaritmes i jo no m'enrecorde de res del que vaig donar!).
Però ha estat un mot bon matí. Tot i haver dormit només 5 hores, rebosava energia, aixina que he agarrat la guitarra de Niva i m'he posat a saltar en un llit de l'habitació de Yan Keim cantant bamba bamba! y guantanamera! i saltant més, i fent crits extranys. I poca cosa més.
A l'arribar a casa (perquè estava en la residència gran), m'he posat a ordenar una mica l'habitació i encara no he acabat. He posat la llavadora, ben plena, com m'agrada a mi. Que ací la gent molta boca, però fiquen la llavadora en només 4 camisetes. No tots, és clar.
I el de sempre, intentar fer feina, però res de profit.
Demà segurament en el house meeting començarem amb el entertainment comitee. Us preguntareu què és, doncs bé, un grup de persones que ens dedicarem a organitzar festes, events, dies de cuina internacional, nits poètiques, o el que se'ns passe pel cap; perquè ja està bé que diguen que a la Custo house no passa res interessant, ja voran ja!!
Avore si va enserio, perquè fa tres setmanes que haviem de fer una barbacoa... xD
Demà tinc test de física, i encara no he estudiat. Si bé és cert que ho he donat tot, estic fins els collons de problemes de velocitat.
.
.
On tinc el cap, acabe de tornar de doblegar la roba, que l'havia tret de la secadora i havia deixat el cabàs damunt del llit, o millor dit, damunt de la funda del portàtil i del xampu i de l'estoig i de la motxilla i de la toalla i d'uns llibres i del coixi i d'un poster que encara no he penjat...
Aquest post és una mica caòtic, però era per mantindre-vos una mica informats.
Estic bé
L'anglés millora.
Prompte escomençarem ja amb les CAS, tot i que això voldrà dir tindre encara moltíssim temps menys. Però realment les necessito ja!!
Ostres, també tinc examen de castellà...
De comentari poètic, i encara no acabe d'entendre massa cap dels dos poemes.
Aixina que després de dir de tot i de res (perquè només us he contat fets, no sentiments, i pq tot el que escriga serà res comparat en tot el que significa la vida ací), em despedisc amb una forta abraçada!


[Trequem els cristalls
a cops de puny si cal]

de poemes que s'escriuen quan, a les 9 del matí, no es té forces per fer l'anàsis literari d'un text en anglés

i és això, el que m'ha eixit de l'ànima en eixe moment
en 2 o 3 retocs d'alguna paraula mal escrita
i poca cosa més






Palabras remendadas
Ante suspiros decadentes
[Te las tragaste por no quererlas imperfectas?
O ni siquiera sabías que existían?]

Vuelve a empezar
Otra vez
Otra cosa.
Sabes que acabarla será un suplicio
Sabes que necesitas hacerla
(por ti, más que nada)
Pero
No sabes si tendrás la fuerza suficiente

Coraje, valentía…
¿Quien se inventó esa sarta de meniras?




Vomita, vomita lo que puedas
En un remolino que quizás te desequilibre más de lo previsto
Más de lo soportable
Pero aguanta, resiste… segueix sempre de peu

Que no hi ha frontera que no pugues esborrar amb la força del somriure
Amb la vida que et naix dels ulls
Com un torrent d’energia disposat a encaixar-ho tot.
Que no queden dies sino anys
I el lonely desapareix quan li arriba l’hora
I la llengua se’t deslligarà
Ja ho veuràs

I plora, si et fa falta
Que la vida no es un continu don’t worry be happy
Ni tu has d’alegrar-li-la als demés com a professió
(sino com a quelcom que t’agrada fer quan tens temps)

Dóna un gir a l’inrevés
Fes-te a tu mateixa com en negatiu
Deixa ja d’enviar tanta energia
Que tu també en necessites
Que tu també tens problemes que et fan mal
Però no per això els has d’amagar

Amagar és amarg
I la llimona només fa falta per la paella i la Coronita.

Ara ja saps que no sempre et replenes
Quan et buides de sal
Però no per això ho has de deixar de fer
I perdre l’oportunitat d’ensopegar en altres formes de veure el món
Per molt tristes que siguen.

Al cap i a la fi
La felicitat no és un estat
Sinò un continu fluxe d’experiències
D’anar i vindre
De vindre i anar
De conquerir objectius i crear-ne de nous i pulir-ne d’antics

Anar Vindre Anar

Créixer.
Conéixer.
Un pas ací i un enllà.
Aprendre que rectificar no és rebaixar-se
Ni de covards
Sinò d’intel·ligents

La vida gira i s’ha d’apendre a rodar
Tot i que la carretera estiga plena de bonys
(mira herbers, els ports… i com t’ho estimes!)

L’optimisme és la millor ferramenta
Sempre que es sàpiga gastar
No la forces, se’t pot trencar
O pitjor encara
Pots trencar allò que estaves reparant.

El pesimisme és natural.
No el negues.
O t’anirà al darrere,
Cercant-te fins a dins de les pedres
Que el cel et tira al damunt.

Canta, canta’t.
I si plou, millor.

No pergues les bones costums
Encara que no et donen bons resultats
Que et vigilo!
Llegeix, escriu, composa.
Fes esport (tot i que sabem,
Que això mai ha sigut una costum).

Observa com, si vius
(el que tu realment entens per viure)
al final t’és imposible evitar el somriure
i el vore la vida com quelcom meravellós
per moltes cabòries que et vinguen a rondar.
Que al final te les estimes, poc o menys,
Perquè si no no et rondaria ningú
Tot i que tampoc et fa falta que ho facen.
Mai t’ho ha fet, per molt que vulgueres pensar que si.

[Que fàcil ens enganyem
I desviem els problemes
Per a poder consolar-nos millor.]




I més coses que et diria
Però això de que sempre apareix la llum
Quan més feina tens
És realment tocapilotes.
Pero al cap i a la fi
Deu ser el teu mecanisme per tornar a intentar a començar
Ara amb més força, energia, perspectiva.
Però què passa si ja no tens temps?
Res bonica, a gitar-se tard fent feina
Que eixa, encara que no és bona
És una de les teues més grans costums.



[I ben certa, la costum.
Ací em teniu, a les once i mitja de la nit, que encara em queden els deures de castellà (m'ocuparan una hora aproximadament)... i perquè no faré lo de física i passaré d'estudiar economia.]

ç! àéèíóòú

Pot ser us pareix un títol absurd i sense cap mena de sentit.
Però és què, després de 4 setmanes, puc tornar a aferrar amb força els accents, però sobretot...
la ç trencada!!
Ja tenia por de començar a acostumar-me a escriure malament.


Un pare que ha arribat a les 6 i algo de la tarde. Un soparet complet, gelat i te per la ciutat vella.
Diuen que alegra una mica el dia!
Tot i que la maleta gran, en la majoria de les coses, l'hagen perduda pel camí. Espere que arribe.


Aquest dijous me'n vaig a Montenegro a casa de Jelena en Ruth (UK). I dissabte o diumenge igual anem cap a Sarajevo perquè molta gent fa intenció d'anar cap allí, i pot estar molt però que molt bé. Ja vorem al ritme dels dies.


Tinc dies tristos ultimament. Pot ser ser és això que diuen que explota quan te guardes massa amargors a dins.
Però ahir
a la fi
vaig plorar davant de gent
i em van abraçar com quan necessito que m'abracen quan ploro.
Això d'abraçar-se a soles... al cap del temps perd l'efecte.

Not alone, but still lonely.



I anglés A2, senzillament, m'està matant.
I a economia, l'altre dia, no em vaig enterar de res. Deu ser que això de pegar cabotaes no va massa bé quan tens classe.







Cartes!
A somriures i llàgrimes.
(oriol, on collons vas enviar la teua?)



[A friend come to see me in a dream. From far away. And I asked in the dream: "Did you come by photograph or train?" All photographs are a form of transport and an expression of absence.]

Welcome to Bosnia

Passen coses que fan que alteres l'ordre dels fets.
En aquesta entrada us contare el dia d'ahir.
Quan torne a tindre temps, ja us explicare el hiking del cap de setmana, que va ser, genial!



6:30 M'also, com puc. Les agulletes me maten, i baixar 10 graons d'una escala em costa mig minut (hui tambe).
7:30 Arribo al cole, i... no apareix la professora de local lenguage, total, que haguera pogut dormir mes. Pero tant es, pq Yan Keim i jo pirem a la spanish room a vore fotos i videos guitarreros i no tan guitarreros del cap de setmana.
Classes i aixo.
Alberto i jo coneixem a la professora de castella.
Degut a aixo arribem tard al restaurant i ens toca mennjar sobres d'aci i d'alla.
Torne al cole pq he de canviar asignatures. No ho aconseguisc fins 2 hores mes tard. Al final no agarro antropologia per consell del coordinador, i he canviat l'angles B per A2.
Arribo a casa a les 5.
6:30 Torno a estar al cole per a un meeting del servei social Roma Neretva (gent del carrer). Interesant. M'apunto. Espere que no coincidisca en el camp de refugiats, i si ho fa, deixare el camp. Necessiten gent ja que no es un servei atractiu. Pero trobo que es molt mes interessant que un estupid parbulari on els xiquets no necessiten res pq ja tenen pares, educacio, germans, joguets...
No vull tornar sola a casa, aixina que me quedo vagant parlant en gent. I vaig a vore el meeting de United World Religions per no estar sense fer res. Adivineu... m'apunto tambe. Junt amb el World Today (political discussions) ja tinc dos creativity.

Tornant a casa, i es el fet mes important del dia, Allan, Djana i jo ens trobem la casa mig ruinosa dels Roma People de davant de l'estacio d'autobusos (5 min. de la resi) en flames.
Tot cremava meys el ciment.
Un cotxe de policia passa pel costat.
Res

La gent, indiferent.

I jo, ara ho veig fredament, pero deu ser un shock mes gran del que ara em puga pensar.
Welcome to Bosnia.
(Que es el que em va dir Minela quan, tornant de un meeting de World Today a les 8 de la nit, un xiquet d'un grapat de Roma People que estaven a la spanish square, ens va tirar damunt el pixum que havia plenat en una botella. Sort i llastima.
Sort perque era menut, i no em va arribar massa, a mes que estava una mica lluny. Llastima perque tant menut, i ja eixa rabia negativa envers la resta del mon. Pero per aixo encara tinc mes ganes de comensar el servei de Roma People.)



P.D. Pocavergonyes, nomes dos persones m'han enviat carta (que encara no ha arribat). A que espereu la resta? La direccio esta mes avall!!
No me importaria comensar, pero aixo voldria dir que hauria de comensar carta per a tots. I, ara per ara, m'es impossible.