Sí, mines antipersona.
No recordo les mines que queden per desenterrar però es desconeix la situació d'un 40% d'elles, i un 30% estan encara actives.
No tinc paraules per expressar el que es sent quan, un dilluns després de dinar, en una sessió del Global Awareness, un home t'explica els diferents tipus de mines que existeixen i els seus efectes.
És tan irreal, i a la vegada tan tangible.
Quasi mil persones hauran mort a Bosnia, després dela guerra, per xafar una mina.
I imatges, per si l'home no era prou explícit.
L'any passat uns xiquets van estar jugant amb una mina que te forma de bat de beisbol, ara no recorde el nom, davant de sons pares, d'altra gent... ningú la reconegué. Al cap d'un mes, els xiquets varen passar a ser pols a l'aire.
Pum! Suddenly disappeared.
Fa un temps, unes xiquetes jugaven, i una, valenta com ella sola, els volia demostrar com encara que saltaren damunt d'una mina anti-tancs, no passava res.
Aire esmeralda
mort sense cos i sense silenci a l'ànima.
Fa uns anys una dona morí a l'aixafar una mina quan anava pel camp amb el ramat.
Passà el dia.
I al matí següent...
el seu oncle reseguia el mateix camí, com era de costum.
Li preguntaren si no tenia por...
"he de donar de menjar a les meues ovelles, això és tot".
Així de senzill
així de cruel.
Això és tot, en algunes parts del món.
No us preocupeu per mi, seguiré atentament les instruccions:
-No anar per carreteres ni camins que fa anys que no es transiten
-No traspassar terrenys acotats amb la senyal "mines"
-No arrimar-se a cases abandonades ni edificis ruinosos
-No agarrar res de terra que no se t'hage caigut a tu
-No intentar desactivar-les
-No tocar-les, baix cap concepte
-No pensar, no em passarà a mi
...
En cas de trobar-te en un camp minat
-No moure's
-No tocar res
-Que no cundisca el pànic.
-Cridar demanant auxili.
I m'ha fet recordar l'últim hiking, mentre baixàvem una pendent, quan Velid dia: "No se n'aneu del camí, tenim mines al voltant" o, a dalt d'una muntanya: "espera, no entres a ixe bosc, sé que en el que hi ha prop de la casa rural no n'hi ha, però no estic segur d'aquest".
I pensar que per una tonteria
per una estúpida broma
pots acabar sent pols del món.
Què no està malament, tots ho acabem sent en el seu dia
però no corre presa
almenys de moment.
No sé si en això hauré pogut transmetre, ni que siga minimament, el que es pot arribar a sentir trobant-te, de sobte, en la spanish room, escoltant això. Sabent que no és només una xarrada a un institut o una ONG, que no és una broma, que no és quelcom que analitzar en una presentació d'afers humanitaris...
és la seguretat de la teua pròpia vida. És prestar atenció, no perquè ho trobes interessant i de coneixement general sobre afers de pau i guerra, sinó perquè ho tens al costat de casa. Quan decideixes apuntar-te a alguna activitat d'outdoors o anar d'excursió per qualsevol motiu.
No recordo les mines que queden per desenterrar però es desconeix la situació d'un 40% d'elles, i un 30% estan encara actives.
No tinc paraules per expressar el que es sent quan, un dilluns després de dinar, en una sessió del Global Awareness, un home t'explica els diferents tipus de mines que existeixen i els seus efectes.
És tan irreal, i a la vegada tan tangible.
Quasi mil persones hauran mort a Bosnia, després dela guerra, per xafar una mina.
I imatges, per si l'home no era prou explícit.
L'any passat uns xiquets van estar jugant amb una mina que te forma de bat de beisbol, ara no recorde el nom, davant de sons pares, d'altra gent... ningú la reconegué. Al cap d'un mes, els xiquets varen passar a ser pols a l'aire.
Pum! Suddenly disappeared.
Fa un temps, unes xiquetes jugaven, i una, valenta com ella sola, els volia demostrar com encara que saltaren damunt d'una mina anti-tancs, no passava res.
Aire esmeralda
mort sense cos i sense silenci a l'ànima.
Fa uns anys una dona morí a l'aixafar una mina quan anava pel camp amb el ramat.
Passà el dia.
I al matí següent...
el seu oncle reseguia el mateix camí, com era de costum.
Li preguntaren si no tenia por...
"he de donar de menjar a les meues ovelles, això és tot".
Així de senzill
així de cruel.
Això és tot, en algunes parts del món.
No us preocupeu per mi, seguiré atentament les instruccions:
-No anar per carreteres ni camins que fa anys que no es transiten
-No traspassar terrenys acotats amb la senyal "mines"
-No arrimar-se a cases abandonades ni edificis ruinosos
-No agarrar res de terra que no se t'hage caigut a tu
-No intentar desactivar-les
-No tocar-les, baix cap concepte
-No pensar, no em passarà a mi
...
En cas de trobar-te en un camp minat
-No moure's
-No tocar res
-Que no cundisca el pànic.
-Cridar demanant auxili.
I m'ha fet recordar l'últim hiking, mentre baixàvem una pendent, quan Velid dia: "No se n'aneu del camí, tenim mines al voltant" o, a dalt d'una muntanya: "espera, no entres a ixe bosc, sé que en el que hi ha prop de la casa rural no n'hi ha, però no estic segur d'aquest".
I pensar que per una tonteria
per una estúpida broma
pots acabar sent pols del món.
Què no està malament, tots ho acabem sent en el seu dia
però no corre presa
almenys de moment.
No sé si en això hauré pogut transmetre, ni que siga minimament, el que es pot arribar a sentir trobant-te, de sobte, en la spanish room, escoltant això. Sabent que no és només una xarrada a un institut o una ONG, que no és una broma, que no és quelcom que analitzar en una presentació d'afers humanitaris...
és la seguretat de la teua pròpia vida. És prestar atenció, no perquè ho trobes interessant i de coneixement general sobre afers de pau i guerra, sinó perquè ho tens al costat de casa. Quan decideixes apuntar-te a alguna activitat d'outdoors o anar d'excursió per qualsevol motiu.
7 comentaris:
Encara estic esgarrifada! Per qué no ajuden a llevar-les? Per qué no varem fer res a Europa, per qué? Per qué? Per qué? .... Tinc vergonya ....., encara hi ha mines, encara hi ha gent en perill i continue tenint vergonya!
Marsala
perquè tot depén del presupost
ací a Bòsnia els diners no abunden
i descontaminar només un camp ja necessita molts recursos economics
per això
pels diners
Fa estona q he tornat d classe. He agafat l'autobus i he creuat el pinar cantant When I'm Sixty-four. I ara m'he ficat ací, la música ben forta, aprofitant q no hi ha ningú a casa... i vaig empalmant cançons dels Beatles, perq no sé escoltar només una.
Però clar, mentres t'anava llegint he tingut q baixar el volum, com si m'estigueres parlant fluixet. Clara pero concisa.
Gràcies per compartir-lo.
I cuida't.
sense paraules... com pot el món estar així? neus bonica, no saps com t'admire, com a vegades m'encantaria estar ahi en tu i que m'ensenyares totes i cadascuna de les coses que estàs aprenent i descobrint.
tot açò de les mines, les bales a la façana del teu cole, la foto de la casa destruída...no és per ser una sàdica ni res, però és real, i no podem fer com si no existira.
perquè està ahí,en les nostres vides, i no tant lluny com creem. tu millor que ningú o saps...
te vull barbaritats bonica...tinc ganes d'anar a la jaima i que me contes mooooltes moooltes coses...
ja queda menys
A
T
E
N
C
I
Ó
Confirmat!. El dissabte vaig a Sarajevo. De dissabte 27 fins dissabte 3 de Novembre. L'unic que necesite es que hem digues quan puc anar a voret!. i Sobre toto, si necesites que et duga algo! Enviam un correu!. ok?
Una besaeta!. Dew
els pels d punta...
bonica, no et desanimes, saps de sobres q eres capaç d fer tot el q et proposes i més!
besets d'una amiga q t'estima :P
Nenaa.. hop, x fi un lloc on puc escriure't... riu-te de mi tot el que vulguis... (i espero que no massa gent llegeixi ara això) però he viatjat x fotologs i no m'aclarixo de res.. volia deixar-te un missatge d'ànim i res... no hi ha manera de localitzar el maleït lloc per deixar-te els comentaris que tots et deixen. B, almenys això del blog és més "normal"... a vre si Jordi em fa cursets accelerats d'informàtica xk em sento com una analfabeta...
T'estimo molt, i ànims en tot moment que tot el que t'està tocant i tocarà viure té un sentit així que endavant!!!
Publica un comentari a l'entrada