Mis palabras no encuentran la cabeza adecuada.
Sí, así, tal cual.
Resuenan nombres de futuros anhelos: Edinburgh, educación, Candela, teatro, Georg, community, calles, actuaciones, alternativo, piso, independencia, experiencias, Tessa, uwc past and present…
"caminos nuevos hay para darle al teatro. Todo está en atreverse a caminar por ellos" Gran frase de Lorca con la que terminé mi Spanish Paper 2, comparando el final de tragedia y comedia en Bodas de Sangre y Luces de Bohemia.
Ya estoy libre, ya SOY libre.
Adiós IB, hola vida universitaria.
La cabeza me da vueltas.
Sin bien en el Old Man's Caffee no me sentía como si hubiera terminado, ahora todo parece colapsarse en un intento de econtrarle sentido a mis ebrios pensamientos.
Estoy sensorialmente atenta y, aunque parezca mentira, el calor de Mostar no me asfixia.
El cielo azul, no, azulísisisisimo, me saluda y me dice que hoy no, hoy no hace falta comprar una flor porque yo soy la flor en esencia.
En media hora seguiré esperando a Godot (ensayo!), como quien sigue esperando que el final sea lánguido y se alargue. Se alargue porque mis lágrimas no tienen segundos suficientes.
No sé si es la espuma de la cerveza, o que estoy más expuesta que de lo que viene a ser común.
Lloro de felicidad y pena.
Cada segundo es un segundo menos y un segundo más.
Pero las lágrimas, yo diría que esas nunca están de más.
Se acaba, para empezar.
No me lo puedo creer. Eso es lo único que resuena en mi cabeza. Sigo secándome las lágrimas para que éstas vuelvan a aparecer.
Y es que señores, no me lo puedo creer.
No voy a hacer ningún pésimo intento de explicarles lo que estos dos años han hecho con mi vida porque ningún kilometro infinito de vocablos me sería suficiente. Ni siquiera las lágrimas lo son.
Todo me gira, las fotos de mi pared, las notas, los post-its, los apuntes y objetos que van "passing down", las campananas y minaretes que retumban en los marcos de la vista de mi ventana. Los agujeros tapados y por tapar. Los cafés tomados y por tomar.Por tomar, tantos que quedarán por tomar.
Si de algo te das cuenta después de estos dos años es que nada es suficiente. El mundo se vuelve tan grande y tan pequeño a la una. Frustración y felicidad.
But "always look at the bright sight of life". Es, al fin y al cabo, lo más inteligente que se puede hacer.
Tengo diarrea mental y el alma revuelta.
No soy capaz de asumirlo.
Me parece que el tiempo se haya parado, simplemente porque no entiendo como puede seguir corriendo.
Nada es poco ni suficiente, me consuelo.
El principio del final finalmente llegó.
Señores, démosle la bienvenida. Más vale que se sienta cómodo y no nos haga pasar malos tragos.
Con los ojos aguados me despido.
Obvien y olviden esto, que no les llegue el cataclismo de mi mente, otherwise puede que les zarandee con demasiada fuerza.
dilluns, 18 de maig del 2009
dissabte, 16 de maig del 2009
Whose life's worth more?
Perhaps that's not the question.
Is there such a question, when there shouldn't be any answer?
A lot for an evening conversation.
And I must admit it would be a lot even for a whole life.
Lucky me.
Lucky most of us.
Però ens seguirem queixant...
[A lliure interpretació]
Is there such a question, when there shouldn't be any answer?
A lot for an evening conversation.
And I must admit it would be a lot even for a whole life.
Lucky me.
Lucky most of us.
Però ens seguirem queixant...
[A lliure interpretació]
divendres, 8 de maig del 2009
Consum responsable
Després d'un examen final de mates horrible i escandalosament absurd, casualment, els cinc que rondarem per Espanya a finals de Juny (Yan Kei, Cecilia, Simone, Yuval i jo) ens hem anat a fer unes cerveses/cafés/hot chocolates.
Cap al final de la conversa ha sortit el tema de la SGAE, els drets d'autor, el dret (o no) de que la cultura i l'art siguen lliures i exemptes de pagament i, per tant, de l'adquisició econòmica de la persona.
De camí a la cantina per a dinar, discutia amb Yuval sobre el sistema econòmic i com, personalment, considere ideal la idea bàsica de treballar i donar el que hom puga, i rebre el que hom necessita.
Però aleshores ell em tornava la bola amb un problema, de fet, molt intrínsec a la concepció del individualisme humà:
Com saber el que hom necessita? Realment, un humà només necessita aigua, menjar, llar i poca cosa més. La resta depén del que hom vol o desitja, i del punt en el que hom converteix el que desitja en fictícies (o reals, depén de la perspectiva) necessitats.
-La gent sempre voldrà més- deia Yuval.
-Això depén de si estan o no educats per a saber renunciar en el punt que el seu excessiu benestar estigue disminuint el benestar alié.
I no em parlat molt més, estava clar que no arribaríem a cap acord... a més, necessitavem les nostres boques i llengües per a engolir el menjar i acallar els crits de dos estòmecs una mica embriagats per la cervesa negra.
Però el meu cap, com sempre, seguia cavilant. I em capficava en el comentari que moltes vegades faig de que "qui diu ser solidari i mediambiental, i segueix amb el seu actual nivell de consum, generalment no diu més que una gran fal·làcia". I és que és cert, si cridem en manifestacions i en les nostres consciències adequadament morals, que volem justícia al món; això vol dir que ens agradaria que tot el món pogués gaudir del nostre nivell de vida i consum. Ara bé, tots sabem de sobra que si això esdevingués cert, el món explotaria "en menos que canta un gallo" [i tos aseguro que, els galls davant la finestra de la meua habitació, canten a totes hores, fins i tot a les 3, 4 i 5 de la matinada].
I jo, jo m'incloc evidentment en aquest sac de persones. Tot i que intento fer, de vegada en quan, un que altre esquinçó per veure si un dia en sóc capaç de sortir.
La gent es queixa de lo cares que són les coses de vegades, sense saber que, en realitat, si la gent cobrara un sou digne per viure, tota la seua roba, café, sucre i altres productes fabricats al nomenat tercer món, es multiplicarien per a saber jo que sé quan. I això perquè? Doncs perquè "we overconsume in developed countries". Si els productes que consumim inclogueren les "negative externalities" que realment poseeixen, consumiríem molt menys (ja que el poder adquisitiu seria menor), però, en definitiva, consumiríem el que realment hauríem de consumir.
Hauríem de viure en comunes collons. Com bé em deia un dia el meu amic Dionís, per a que necessita cada família tindre una cuberteria, llibreria, jocs per als crios, fonoteca, videoteca... completes? Quant s'estalviaria al món si ens organitzàrem de manera que tots poguèrem compartir aquestes coses eficientment!
Conclusió? Crec que seguisc sent la mateixa hipòcrita que sempre, però us deixo amb aquest link: http://www.la-tenda.org/. Una organització molt interesant que he trobat aquesta tarda.
Especialment interesant perquè, a banda de facilitar una tenda de comerç just, van més enllà i passen al plan actiu de taller per a xiquets, xerrades, fòrums i punt d'encontre.
Cap al final de la conversa ha sortit el tema de la SGAE, els drets d'autor, el dret (o no) de que la cultura i l'art siguen lliures i exemptes de pagament i, per tant, de l'adquisició econòmica de la persona.
De camí a la cantina per a dinar, discutia amb Yuval sobre el sistema econòmic i com, personalment, considere ideal la idea bàsica de treballar i donar el que hom puga, i rebre el que hom necessita.
Però aleshores ell em tornava la bola amb un problema, de fet, molt intrínsec a la concepció del individualisme humà:
Com saber el que hom necessita? Realment, un humà només necessita aigua, menjar, llar i poca cosa més. La resta depén del que hom vol o desitja, i del punt en el que hom converteix el que desitja en fictícies (o reals, depén de la perspectiva) necessitats.
-La gent sempre voldrà més- deia Yuval.
-Això depén de si estan o no educats per a saber renunciar en el punt que el seu excessiu benestar estigue disminuint el benestar alié.
I no em parlat molt més, estava clar que no arribaríem a cap acord... a més, necessitavem les nostres boques i llengües per a engolir el menjar i acallar els crits de dos estòmecs una mica embriagats per la cervesa negra.
Però el meu cap, com sempre, seguia cavilant. I em capficava en el comentari que moltes vegades faig de que "qui diu ser solidari i mediambiental, i segueix amb el seu actual nivell de consum, generalment no diu més que una gran fal·làcia". I és que és cert, si cridem en manifestacions i en les nostres consciències adequadament morals, que volem justícia al món; això vol dir que ens agradaria que tot el món pogués gaudir del nostre nivell de vida i consum. Ara bé, tots sabem de sobra que si això esdevingués cert, el món explotaria "en menos que canta un gallo" [i tos aseguro que, els galls davant la finestra de la meua habitació, canten a totes hores, fins i tot a les 3, 4 i 5 de la matinada].
I jo, jo m'incloc evidentment en aquest sac de persones. Tot i que intento fer, de vegada en quan, un que altre esquinçó per veure si un dia en sóc capaç de sortir.
La gent es queixa de lo cares que són les coses de vegades, sense saber que, en realitat, si la gent cobrara un sou digne per viure, tota la seua roba, café, sucre i altres productes fabricats al nomenat tercer món, es multiplicarien per a saber jo que sé quan. I això perquè? Doncs perquè "we overconsume in developed countries". Si els productes que consumim inclogueren les "negative externalities" que realment poseeixen, consumiríem molt menys (ja que el poder adquisitiu seria menor), però, en definitiva, consumiríem el que realment hauríem de consumir.
Hauríem de viure en comunes collons. Com bé em deia un dia el meu amic Dionís, per a que necessita cada família tindre una cuberteria, llibreria, jocs per als crios, fonoteca, videoteca... completes? Quant s'estalviaria al món si ens organitzàrem de manera que tots poguèrem compartir aquestes coses eficientment!
Conclusió? Crec que seguisc sent la mateixa hipòcrita que sempre, però us deixo amb aquest link: http://www.la-tenda.org/. Una organització molt interesant que he trobat aquesta tarda.
Especialment interesant perquè, a banda de facilitar una tenda de comerç just, van més enllà i passen al plan actiu de taller per a xiquets, xerrades, fòrums i punt d'encontre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
