Després d'un examen final de mates horrible i escandalosament absurd, casualment, els cinc que rondarem per Espanya a finals de Juny (Yan Kei, Cecilia, Simone, Yuval i jo) ens hem anat a fer unes cerveses/cafés/hot chocolates.
Cap al final de la conversa ha sortit el tema de la SGAE, els drets d'autor, el dret (o no) de que la cultura i l'art siguen lliures i exemptes de pagament i, per tant, de l'adquisició econòmica de la persona.
De camí a la cantina per a dinar, discutia amb Yuval sobre el sistema econòmic i com, personalment, considere ideal la idea bàsica de treballar i donar el que hom puga, i rebre el que hom necessita.
Però aleshores ell em tornava la bola amb un problema, de fet, molt intrínsec a la concepció del individualisme humà:
Com saber el que hom necessita? Realment, un humà només necessita aigua, menjar, llar i poca cosa més. La resta depén del que hom vol o desitja, i del punt en el que hom converteix el que desitja en fictícies (o reals, depén de la perspectiva) necessitats.
-La gent sempre voldrà més- deia Yuval.
-Això depén de si estan o no educats per a saber renunciar en el punt que el seu excessiu benestar estigue disminuint el benestar alié.
I no em parlat molt més, estava clar que no arribaríem a cap acord... a més, necessitavem les nostres boques i llengües per a engolir el menjar i acallar els crits de dos estòmecs una mica embriagats per la cervesa negra.
Però el meu cap, com sempre, seguia cavilant. I em capficava en el comentari que moltes vegades faig de que "qui diu ser solidari i mediambiental, i segueix amb el seu actual nivell de consum, generalment no diu més que una gran fal·làcia". I és que és cert, si cridem en manifestacions i en les nostres consciències adequadament morals, que volem justícia al món; això vol dir que ens agradaria que tot el món pogués gaudir del nostre nivell de vida i consum. Ara bé, tots sabem de sobra que si això esdevingués cert, el món explotaria "en menos que canta un gallo" [i tos aseguro que, els galls davant la finestra de la meua habitació, canten a totes hores, fins i tot a les 3, 4 i 5 de la matinada].
I jo, jo m'incloc evidentment en aquest sac de persones. Tot i que intento fer, de vegada en quan, un que altre esquinçó per veure si un dia en sóc capaç de sortir.
La gent es queixa de lo cares que són les coses de vegades, sense saber que, en realitat, si la gent cobrara un sou digne per viure, tota la seua roba, café, sucre i altres productes fabricats al nomenat tercer món, es multiplicarien per a saber jo que sé quan. I això perquè? Doncs perquè "we overconsume in developed countries". Si els productes que consumim inclogueren les "negative externalities" que realment poseeixen, consumiríem molt menys (ja que el poder adquisitiu seria menor), però, en definitiva, consumiríem el que realment hauríem de consumir.
Hauríem de viure en comunes collons. Com bé em deia un dia el meu amic Dionís, per a que necessita cada família tindre una cuberteria, llibreria, jocs per als crios, fonoteca, videoteca... completes? Quant s'estalviaria al món si ens organitzàrem de manera que tots poguèrem compartir aquestes coses eficientment!
Conclusió? Crec que seguisc sent la mateixa hipòcrita que sempre, però us deixo amb aquest link: http://www.la-tenda.org/. Una organització molt interesant que he trobat aquesta tarda.
Especialment interesant perquè, a banda de facilitar una tenda de comerç just, van més enllà i passen al plan actiu de taller per a xiquets, xerrades, fòrums i punt d'encontre.
Cap al final de la conversa ha sortit el tema de la SGAE, els drets d'autor, el dret (o no) de que la cultura i l'art siguen lliures i exemptes de pagament i, per tant, de l'adquisició econòmica de la persona.
De camí a la cantina per a dinar, discutia amb Yuval sobre el sistema econòmic i com, personalment, considere ideal la idea bàsica de treballar i donar el que hom puga, i rebre el que hom necessita.
Però aleshores ell em tornava la bola amb un problema, de fet, molt intrínsec a la concepció del individualisme humà:
Com saber el que hom necessita? Realment, un humà només necessita aigua, menjar, llar i poca cosa més. La resta depén del que hom vol o desitja, i del punt en el que hom converteix el que desitja en fictícies (o reals, depén de la perspectiva) necessitats.
-La gent sempre voldrà més- deia Yuval.
-Això depén de si estan o no educats per a saber renunciar en el punt que el seu excessiu benestar estigue disminuint el benestar alié.
I no em parlat molt més, estava clar que no arribaríem a cap acord... a més, necessitavem les nostres boques i llengües per a engolir el menjar i acallar els crits de dos estòmecs una mica embriagats per la cervesa negra.
Però el meu cap, com sempre, seguia cavilant. I em capficava en el comentari que moltes vegades faig de que "qui diu ser solidari i mediambiental, i segueix amb el seu actual nivell de consum, generalment no diu més que una gran fal·làcia". I és que és cert, si cridem en manifestacions i en les nostres consciències adequadament morals, que volem justícia al món; això vol dir que ens agradaria que tot el món pogués gaudir del nostre nivell de vida i consum. Ara bé, tots sabem de sobra que si això esdevingués cert, el món explotaria "en menos que canta un gallo" [i tos aseguro que, els galls davant la finestra de la meua habitació, canten a totes hores, fins i tot a les 3, 4 i 5 de la matinada].
I jo, jo m'incloc evidentment en aquest sac de persones. Tot i que intento fer, de vegada en quan, un que altre esquinçó per veure si un dia en sóc capaç de sortir.
La gent es queixa de lo cares que són les coses de vegades, sense saber que, en realitat, si la gent cobrara un sou digne per viure, tota la seua roba, café, sucre i altres productes fabricats al nomenat tercer món, es multiplicarien per a saber jo que sé quan. I això perquè? Doncs perquè "we overconsume in developed countries". Si els productes que consumim inclogueren les "negative externalities" que realment poseeixen, consumiríem molt menys (ja que el poder adquisitiu seria menor), però, en definitiva, consumiríem el que realment hauríem de consumir.
Hauríem de viure en comunes collons. Com bé em deia un dia el meu amic Dionís, per a que necessita cada família tindre una cuberteria, llibreria, jocs per als crios, fonoteca, videoteca... completes? Quant s'estalviaria al món si ens organitzàrem de manera que tots poguèrem compartir aquestes coses eficientment!
Conclusió? Crec que seguisc sent la mateixa hipòcrita que sempre, però us deixo amb aquest link: http://www.la-tenda.org/. Una organització molt interesant que he trobat aquesta tarda.
Especialment interesant perquè, a banda de facilitar una tenda de comerç just, van més enllà i passen al plan actiu de taller per a xiquets, xerrades, fòrums i punt d'encontre.
9 comentaris:
Respecte perfectament la teva opinió.
Encara que, com es podrà comprovar al meu bloc, jo crec que només podrem mantenir l'unitat de la llengua amb la independència, lliurant-nos de l'Estat opressor, en aquest cas l'Espanyol.
En quant al sentiment revolucionari i socialista, sí, ho sóc. Per això vaig amb el bloc de l'EI, amb Maulets, que és on milite.
Vinga, salut!
Jo crec el mateix, n'hi han veritats que no les volem creure, pero es aixi, Hauriem de viure en comunes! l'educacio no es fara de la forma per mentalisar i la gent no canviara les costums, ni els productes del tercer mon seran mes cars per a que ells puguen viure millor, i esta mal, pero no se si aquest mon canviara a una realitat tan bona.
Que fer?
L'Estat Espanyol no farà res per afavorir les llengües minoritàries i està comprovat.
Cada vegada hi ha més insults a la nostra llengua, i principalment a l'euskera, amb l'odi que fan sentir els espanyols contra els catalans i els vascs. I amb uns partits com els que governen a l'Estat, no és possible.
Un altre exemple, és el blaverisme. Com no vols que vulguem sentir-nos un poble en lluita per la independència?
Respecte la teva opinió perquè pense que cadascú és lliure de pensar com li vinga en gana, però és evident que discrepem.
Espere que em comentes, allò del conflicte Israel-Palestina, seria interessant saber la teva opinió i la del teu novio. En l'escrit, hi han dues parts, la primera d'informe tal com van passar les coses d'història i, la segona la meva opinió.
L'he penjat però això realment era un treball de l'assignatura.
x)
En fi, ja m'informaré sobre aquesta obra que m'has dit.
I que vagi bé.
Au, salut!
Ah!
PD: Pense que viure en comunes, seria la "societat ideal" per dir-ho d'alguna manera, però tenint en compte com han i hem crescut tots, en l'educació que ha regit la societat de "sempre" fins ara, crec que és utòpic.
Ja que, no crec que totes les persones del món estigueren d'acord en fer-ho i per tal de dur-ho terme s'haurien d'imposar lleis severes, i llavors pareixeria una dictadura, per tant, espere que algú trobe la solució a aquest problema pronte, perquè sinó a la millor les conseqüències després són més greus.
PD2: Perdona les Faltes com l'estructura de les oracions, a vegades em costa moltíssim.
Doncs res xica, veig que ens podriem passar un dia debatint sobre aquests temes xD Però bé, a mi també m'agrada això.
I contestant, jo també crec que potser arribe a haver un govern a l'Estat Espanyol que defensare els drets de la llengua, l'autoderminació etc, però això no arriba i mentre els partits, els capitalistes, i els feixistes van descollonant-se de l' independentisme, del català i de la classe treballadora/estudiantil no anem quedar-nos de braços creuats.
Com tu dius, pot ser un dia el govern no sigui així, però amb la situació actual, no hi veig un altre remei..
De Castelló ciutat, i tu? :)
Sí, estaria bé xD
Jo me'n portaria al meu amic Pere. No és el meu novio però sap xDDD
Sóc amic de Miquel i això però no sóc de la colla de Barricada. Són amics meus però no hi formo part de la CREW xD
Vinga, salut!!
Per lo que deies del odi al meu blog te contestare.
Dic revolucionaris per tota la gent que diu ser el que no es, no es critica als revolucionaris de veres, isos no fan el que jo criticave,ere com anomenarlos d'una manera que ells s'anomenen pero que no son.
Per lo de la rabia, crec que tindre rabia no es bo al interior, no crec que ajude, no crec que sigue bo estar amargat odiant a lo que sigue.
Neus!!!!
Qué tal? Espere que super be x alla!
1er - Agrair-te el teu extens comentari (sense comentaris com eixe el blog s keda molt poca cosa).
2on - Tens tota la rao, ho se. Pero es molt dificil haver estat anys i anys esperant tindre la edat i la maduresa com x a poder presentar-me i ara, despres d k l primera vegada t kedes a les ports i t creen les expectatives k a mi m van crear, t diguen k no a la preseleccio i ni tan sols t donen la oportunitat d mostrar com has canviat durant l'any que ha passat. I es eixa frustracio la k m'invadix, a part de pensar como haguera sigut la meua vida als cmu i veure k definitivament no vas a poder anar.
3er - Com t vaig a odiar? T'envege, si. Pero enveje a tots les persones k ara mateix estan on tu estas. I no x aixo els odie. I a Maite tampoc, ni molt menys. Es mes, m'alegre x ella xk des de k l'he coneguda millor he descobert k s increible.
4t - Se k l meu futur estara dirigit cap a on jo vulga(dins de les meues posibilitats) i, es mes, ara mateix estic mirant alternatives. Se k la meua formacio no acaba ara, ni molt menys i, a mes, pense k l fet de no haver passat suposara una experiencia molt important de la meua vida k podre aprofitar sempre i x sempre. I ja arribara el moment de volar, xk stic segur d k arribara
Bueno, no res mes. K stigues super be i k moltes gracies x el comentari i x ajudarme l'any passat. K a vore si continuem en contacte.
Una abraçada fortíssima,
GUILLEM
Publica un comentari a l'entrada