dilluns, 31 de març del 2008

Els herois de veritat


Els herois de veritat són aquells del dia a dia.


Són aquells qui, com Suliman, obliden l'odi que porten arrelat a les venes des que nasqueren.
Tot i que els israelís el varen tancar a la presó als 16 anys, per més de deu anys
tot i que als 19 anys li van fer sofrir d'inanició per 17 dies
tot i que haurà vist i seguirá veient gent morint a mans d'armes estúpides
tot i que el seu poble ha de lluitar dia rere dia per un dret tan innegable com és la llibertat...
tot i això lluita activa i pacíficament, de la mà d'israelís, per a solucionar el conflicte Israel-Palestina enlloc de llençar-lo a l'oblit.
Perquè ell, i el company d'israel que han fet la xerrada, són dels herois que es donen compte que els canvis han de vindre de la gent del poble, que no hi ha temps per a esperar que els polítics fagen alguna cosa.
"Hay hombres que luchan un dia y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años y son muy buenos. Pero hay los que luchan toda la vida: esos son los imprescindibles."
Bertolt Brecht

diumenge, 30 de març del 2008

El opio del pueblo

No tenia massa ganes d'eixir, però Tijana celebrava amb retràs el seu natalici. Aixina que al mig acabar l'assaig de castellà m'he dirigit cap al pub en qüestió. Després d'estar uns tres quarts d'hora sense fer massa més que estar sentada i parlar amb Kirila, he decidit anar cap a casa, because there was no point in staying there if I was not in the mood at all. Això sí, bebent aigua de la font del costat de la mesquita, que la set ja no es podia soportar.
De camí a casa, en el carrer del Tito's bridge una massa de sers humans del sexe masculí ha passat davant meu corrent i cridant a saber què i llençant pedres.
Als 5 segons la mateixa massa seguia fent el mateix però en direcció contrària, i aquesta vegada, al vore'ls passar, estaven tirant pedres i tot el que tenien a mà a un autobús. Portaven una ràbia damunt que pareixia que l'autobús hagués atropellat ves a saber qui.
5 segond més tard, i seguien fent el mateix, aquesta vegada amb la direcció original.

M'he quedat parada, mirant, pensant... "uo tio, però què passa?"
No negaré que tenia ganes d'anar i averiguar... però hi ha un canal que jo ací a Bòsnia veig molt, i que tiren per hotmail i skype. No el coneixeu? Fàcil: "Consejos que dan las madres". Aixina que, tot i ser una persona molt cabuda per a segons que coses (no s'hereten només les finques), he decidit que el més sensat era fer camí.
Segons m'han dit més tard era probablement només un partit de fútbol.
El opio del pueblo.

Que poc de sentit que li trobe als hooligans. Voge moi!




P.D. d'ací una setmana 3 obres de teatre!
-diumenge: Yerma --> Dolores
-dilluns: The poison of theatre (el verí del teatre) --> servant/marquis
-dimarts: Blood Wedding (bodas de sangre) --> death/first youth


"Servant (deeply moved) An actor... the most despised and yet most envied profession in the world. Everybody feels the need to act once in a while... I mean, in real life; offstage... (After a short pause, as if deciding to make a great cofession) I myself..."

dilluns, 24 de març del 2008

De nit, a la ciutat, la llum no arriba everywhere.

Caminava amb pas erràtic.
Aleshores ho vegué: allí, a la cantonada que feia la tenda de souvenirs amb la cafeteria. Ambdues estaven ja tancades a aquelles hores de la nit, quan l'única gent que hi rondava eren aquells que s'havien oblidat de l'hora, parlant de tot i res en warm coffee shops.
S'hi arrimà i amb el peu volgué comprobar si havia tingut sort...
Però no: moll de la plutja.

Pareix ser que aquella nit no tindria cartró per dormir.

dimarts, 18 de març del 2008

Para ser feliz

We do not need much for that
they just want us to believe we do.

Unhappiness of material needs.


Dos hermanos.
No más de seis o siete años.

El niño jugaba con un carro de bebé corroído y destrozado por el tiempo, de aquellos a los que solo les queda la estructura metálica y las ruedas chirriantes.
Lo agarraba fuerte y comenzaba la carrera.
Una vez alcanzada la velocidad de la luz, y con cara de rayo, daba un salto digno de aquellos que están en forma para sobrevivir ante cualquier peligro. Después del esfuerzo disfrutaba de los pocos segundos de inercia y, antes de decepcionarse por baja velocidad, pisaba los frenos y derrapaba ante el nulo asombro de los que estaban demasiados concentrados en la pelota de fútbol.
Y vuelta a empezar.

La niña lo observaba todo con ojos abiertos, de esos en los que te parece que podrían caber todas las estrellas. Habidas... y por haber.
La ropa manchada, como su hermano, y el pelo enmarañado en trenzas que posiblemente el viento y paso del tiempo se entretuvieron en hacer.
Estaba alejada de todos y rehuía de cualquiera que quisiese jugar.

'Molt bé' me dije. 'Vorem ara com sí que saps somriure i espurnejar'
Pensado y hecho.
Estrategia a tomar: esconderse detrás de lo que sea + actuar como que no queremos que nos vea + cara de susto y de timidez cuando, evidentmente, lo hace + caras estrambóticas y graciosas.
La única cosa útil resultó ser un árbol bastante cercano: hierbas y piedrecitas no sirven, y el edificio medio derruido no me pareicó una buena opción.
Resultado: el esperado. Mis niños gitanos saben sacarle provecho hasta a un árbol combinado con mis maniobras sonriseras.

'Neus!!'
'Šta?'
'Pass me the ball please!'
'Sure!'
Y a la que me giro, y mi niña ya no está. La busco impaciente con la mirada... pero es el sonido lo que me llama la atención: su calzado resuena a plástico duro.
Me fijo.
Tacones menudos, que probablemente le sobraron a una de esas muñecas de un metro de largo, acomodadas en la habitación de niñas que a veces se quejan por tenerse que lavar los dientes por la mañana.

Y me quedé pensando, o quizás solo escuchando el plástico sobre la piedra.
Su sencillez sobre mi, y entonces lo entiendo, vanidoso estrés cotidiano.
Su vuelta a allá donde quizás no hay ni luz, sobre mis lamentos por no haberme acordado de la cámara digital.

Y es que, verdaderamente, hacen falta pocas cosas para ser feliz.


Foto (tomada en noviembre 2007): donde todo aconteció el viernes pasado. A la derecha, el edificio medio derruido. A la izquiera el camino de la carrera y derrapes. El tercer árbol empezando desde el final es el de las sonrisas.

divendres, 14 de març del 2008

Els tres somriures vergonyosos

Somriures vergonyosos que s'amaguen als cors fets d'ensurts.
Ensurts de no saber si hi haurà pa demà, ensurts per l'hostilitat d'aquells qui, tot i tampoc tindre res o no tindre massa, no es compadeixen de tres criatures que encendrien el món amb la seua rialla.
Que si furten... Doncs és clar.
Furta o pateix fred, o pateix fam, o pateix de qualsevol altra cosa de la que careixes perquè altres són tan covards de girar cara.

Tres criatures que s'han enrecordat de riure. Que m'han ensenyat com es diu pedra, fusta, herba i gos.
Amb xiquets l'única llengua comú que fa falta és la joia.

Que després no tota la canalla és increïble. N'hi ha que li pega una patada al gos de les meues criatures. Però aleshores jo me les emporte de nou al costat de "l'escola", i deixo als futboleros i la porteria que m'havien asignat en més bones mans. Que ningú pot parar pilotes davant d'una porteria quan hi ha coses més importants que fer... dibuixar somriures i aprendre bosnio són alguns exemples.

S'acaba la nostra tarda junts amb pixipixà, sesecora i patapata.
I els meus tres somriures, i tota l'altra canalla, s'entornen allà on ningú vol ficar ni el nas ni els ulls.

Però, com cada divendres, me'n vaig amb l'esperança d'haver-lis transmés una mica de vida, l'esperança de que no acaben odiant el món que els destroça.

Foto: una de les tres criatures, farà un més.