Bon viatge he tingut jo, sí senyor!
Vaig eixir de l'aeroport de València a les 3.40. Només vaig tindre 20 minuts per a canviar d'avió a Münich. A l'arribada a Viena només tenia 20 minuts més o menys per a agarrar l'avió cap a Sarajevo, jo ja estava preparada per a córrer no més vore la "gate" però resulta que en els panells no hi havia cap, i a més, ficava Ausfall al vol de Sarajevo. Jo no sabia exactament el que volia dir, però ja m'imaginava que seria que estava cancel·lat. I efectivament.
Després de les cridades oportunes a ma mare i que el de l'agència de viatges m'explicara tot el que havia de fer, i els tràmits corresponents (inclòs el d'esperar a la maleta, i que no apareguera, i passant-me estona pensant en Paca, la pobra, allà dintre mig ofegada), vaig acabar en un taxi anant cap a un hotel amb la companyia d'una sueca i un noruec. Els dos són jutges a Sarajevo.
Em vaig sorprendre molt a mi mateixa, de no perdre la calma en tot el dia excepte el posar-me nerviosa i preocupar-me per el canvi de vol a la terminal de Münich. Ja ho deia ma mare, ja: la vida, en calma, millor (o era ma iaia?).
Lo que correspon a Viena ja ho aniré postejant, perquè Viena m'ha donat per a unes poques reflexions.
Així que hui de matí, a la terminal, resulta que va i em trobo a Fernando el de Rescate (ong espanyola a Bòsnia) a la dona i la filla (que per la meua reconeguda mala memòria per als noms encara no m'enrecordo com es diuen, tinc la memòria en mal estat...), i a un altre espanyol que viu a Mostar i que no coneixia encara. A Alberto ja sabia que me'l trobaria, igual que a Radka i Christina del col·legi. Però la sopresa encara ha sigut més gran quan ha arribat Sònia la professora de castellà en un home que s'ha trobat a l'aeroport de Barcelona i que resulta que ara estarà en Sarajevo treballant. I ha sigut més graciós encara el fet que jo en principi ahir em quedava a casa Sonia a Sarajevo, i va i resulta que les dues vam dormir al mateix hotel i ni ens hem vist!
No hem volat cap a Sarajevo per la boira. Aixina que el que han fet és fer aterrar el avió a Dubrovnik i d'allí han fletat un autobús cap a Sarajevo, que ha vingut genial perquè Mostar està de camí i ens han deixat allí. Com no, les fronteres ací es tarden mil·lenis de passar. Però bé, hem arribat sans i estalvis tots.
Un altre detall, no carent d'importància, és que han perdut la meua maleta. Estic arribant a la conclusió que en Dubrovnik ens tenen mania als Rodetes, perquè a mon pare quan va vindre a vòrem també li la pergueren.
I, com que he tingut la poca consciència de ficar el menjar que ens han donat a l'avió per a l'autobús en la motxilla, se m'ha empastrat tot i m'he estat mig hora netejant-la, i netejant la calculadora i el collar que Sanahuja ens va portar de Istanbul. Però la calma m'està venint molt bé, i enlloc d'enfadar-me amb mi mateixa he pensat que encara haguere pogut ser pitjor si haguera tingut allí tots els carregadors i els cables.
La foto de dalt és de la interminable espera. Evidentment, han anat surgint bromes al respecte, per passar l'estona.
P.D. Viena donarà per a molt!
(al fotolog l'estat de la meua habitació)
