Mentre escric aquestes línies estic a l’autobús.
Hui, suposadament, havíem de fer un workshop de teatre a Tuzla.
No ha vingut ningú. Mala organització. Però que havíem de fer, si la xica del cole que és d’aquesta ciutat, cada vegada que Danielle (la professora de teatre) li preguntava, contestava que tot anava bé, que vindria gent de totes parts de la ciutat.
Però bé, no disposats a perdre el matí, ni la sala-teatre que havíem llogat (500km =250€) ens hem posat a fer quelcom.
El primer exercici que hem fet, quan encara pensàvem que vindria gent, només que una hora més tard, ha sigut representar un conte en diferents escenes congelades.
Caputxeta vermella.
En algunes escenes ens demanava que férem caricatura dels personatges que hi havia, d’altres, per exemple, exagerar la personalitat perversa del llop quan aquest es fa passar per un amable animal del bosc.
Una vegada fet açò, hem tornat a reproduir les escenes una a una. I quin era l’objectiu? Un de molt bo!: alguna de les persones que no formava part de l’escena, donava una explicació del significat com si fora l’artista que l’haguera modelat. Hem tingut des de l’evolució de la maternitat des segles fa, fins hipocresies capitalistes i embolics amorosos. Realment interessant i sorprenent!
Després d’això, en vore que ja era més que evident que no anava a vindre ningú, ens hem posat a fer diferents exercicis de calentament i complicitat.
Per a la meua sorpresa, Danielle m’ha demanat si podia encendre el portàtil per gastar la traducció del poema que ahir a l’autobús em va ajudar a corregir. El poema en qüestió el podeu trobar en versió original ací al blog i també al fotolog, és l’espècie de carta-poema que em vaig escriure a mi mateixa.
I que n’heu fet, del poema? Segur que us pregunteu. Doncs bé, primer els l’ha fet llegir a la resta del grup, i apuntar en un paper el fragment en el que més s’havien quedat.
A partir d’ahí, diferents escenes i exercicis que han anat establint vincles amb aquestes parts del poema. Assegudes a cadires observant el públic buit, canviant de postura cada cert nombre, després el mateix com si quelcom ens estaguera impedint els moviments durant un breu segon. Push. Pull. Go. Come.
Actuar com a xiquets, i després com a xiquets que es comporten com si foren grans, i després com a grans que es comporten com xiquets. I caminar damunt de cadires com si foren les roques d’un riu, mentres està plovent, i arribar a l’última cadira i veure el paisatge més meravellós que pugues imaginar, i saltar com si volares, i go go! I quan t’allunyes de l’eixida i arribes cap al final I’m coming! I Adela que va caminant cantant I’m singing in the rain i es para per a dir “Sing! Sing yourself, even better if it rains!” I Serena que quan puja a la primera cadira i es dóna compte que està plovent, diu porca miseria en eixe accent italià tan genial; i jo que dic mecason l’hòstia puta, i m’arromango els camals del pantaló mentres m’intento tapar amb la camiseta per no banyar-me tant.
I després del foc a la muntanya i jocs de xiquets entre grans, dir-li a Erna: “to hide is bitter” perquè s’ha estat amagant de nit al bosc, i estàvem totes preocupades. I que ella s’enfade, i començar una guerra de llimes on totes anem caent al terra, com aquelles persones que es cauen del tren de la vida pel pes de les amargors que van amagant amb el pas dels dies i dels anys.
Sentir-se més a gust amb el teatre dia a dia, i mentre caminem cap al centre per menjar quelcom abans de les llargues hores de viatge que ens esperen, anar cabilant de fer el mateix taller de teatre que es suposava que anàvem a fer ací, quan tornes a Castelló. Mirar algun espai i fer-lo algun dia, però també anar a Gransi o al penyagolosa i preguntar si els avellís fer alguna cosa aixina, encara que només siguen alguns exercisis durant una hora. I, si estan amb eixes de perdre hores de classe, proposar de fer-ho a l’hora d’anglés, per això de fer el taller en anglés.
Realment estic completament convençuda de que ho faré.
I ací us deixo per hui, que hem arribat a Sarajevo, a vore si arribem a temps per agarrar el tren en compte de l’autobús.
Demà... hiking!
I qui trobarà temps per llegir Edipo Rey una altra vegada, estudiar economia, contestar 2 cartes, fer el physics report, escriure al theatre journal, elegir el personatge que vull representar de comedia dell’arte, llegir texts d’anarquisme per al written task d’anglés, preparar les classes de spanish for beginners, socialitzar i, com no, ordenar l’habitació?
Mai ho sabrem!
Hui, suposadament, havíem de fer un workshop de teatre a Tuzla.
No ha vingut ningú. Mala organització. Però que havíem de fer, si la xica del cole que és d’aquesta ciutat, cada vegada que Danielle (la professora de teatre) li preguntava, contestava que tot anava bé, que vindria gent de totes parts de la ciutat.
Però bé, no disposats a perdre el matí, ni la sala-teatre que havíem llogat (500km =250€) ens hem posat a fer quelcom.
El primer exercici que hem fet, quan encara pensàvem que vindria gent, només que una hora més tard, ha sigut representar un conte en diferents escenes congelades.
Caputxeta vermella.
En algunes escenes ens demanava que férem caricatura dels personatges que hi havia, d’altres, per exemple, exagerar la personalitat perversa del llop quan aquest es fa passar per un amable animal del bosc.
Una vegada fet açò, hem tornat a reproduir les escenes una a una. I quin era l’objectiu? Un de molt bo!: alguna de les persones que no formava part de l’escena, donava una explicació del significat com si fora l’artista que l’haguera modelat. Hem tingut des de l’evolució de la maternitat des segles fa, fins hipocresies capitalistes i embolics amorosos. Realment interessant i sorprenent!
Després d’això, en vore que ja era més que evident que no anava a vindre ningú, ens hem posat a fer diferents exercicis de calentament i complicitat.
Per a la meua sorpresa, Danielle m’ha demanat si podia encendre el portàtil per gastar la traducció del poema que ahir a l’autobús em va ajudar a corregir. El poema en qüestió el podeu trobar en versió original ací al blog i també al fotolog, és l’espècie de carta-poema que em vaig escriure a mi mateixa.
I que n’heu fet, del poema? Segur que us pregunteu. Doncs bé, primer els l’ha fet llegir a la resta del grup, i apuntar en un paper el fragment en el que més s’havien quedat.
“At the end
Happiness is not a state
But a constant
flow of expiriences
Of going and coming
Of coming and going”
“Going, coming, going
To grow up
To know
One step here and another
there”
“Sing, sing yourself
Even better if it
rains”
“To hide is bitter”
A partir d’ahí, diferents escenes i exercicis que han anat establint vincles amb aquestes parts del poema. Assegudes a cadires observant el públic buit, canviant de postura cada cert nombre, després el mateix com si quelcom ens estaguera impedint els moviments durant un breu segon. Push. Pull. Go. Come.
Actuar com a xiquets, i després com a xiquets que es comporten com si foren grans, i després com a grans que es comporten com xiquets. I caminar damunt de cadires com si foren les roques d’un riu, mentres està plovent, i arribar a l’última cadira i veure el paisatge més meravellós que pugues imaginar, i saltar com si volares, i go go! I quan t’allunyes de l’eixida i arribes cap al final I’m coming! I Adela que va caminant cantant I’m singing in the rain i es para per a dir “Sing! Sing yourself, even better if it rains!” I Serena que quan puja a la primera cadira i es dóna compte que està plovent, diu porca miseria en eixe accent italià tan genial; i jo que dic mecason l’hòstia puta, i m’arromango els camals del pantaló mentres m’intento tapar amb la camiseta per no banyar-me tant.
I després del foc a la muntanya i jocs de xiquets entre grans, dir-li a Erna: “to hide is bitter” perquè s’ha estat amagant de nit al bosc, i estàvem totes preocupades. I que ella s’enfade, i començar una guerra de llimes on totes anem caent al terra, com aquelles persones que es cauen del tren de la vida pel pes de les amargors que van amagant amb el pas dels dies i dels anys.
Sentir-se més a gust amb el teatre dia a dia, i mentre caminem cap al centre per menjar quelcom abans de les llargues hores de viatge que ens esperen, anar cabilant de fer el mateix taller de teatre que es suposava que anàvem a fer ací, quan tornes a Castelló. Mirar algun espai i fer-lo algun dia, però també anar a Gransi o al penyagolosa i preguntar si els avellís fer alguna cosa aixina, encara que només siguen alguns exercisis durant una hora. I, si estan amb eixes de perdre hores de classe, proposar de fer-ho a l’hora d’anglés, per això de fer el taller en anglés.
Realment estic completament convençuda de que ho faré.
I ací us deixo per hui, que hem arribat a Sarajevo, a vore si arribem a temps per agarrar el tren en compte de l’autobús.
Demà... hiking!
I qui trobarà temps per llegir Edipo Rey una altra vegada, estudiar economia, contestar 2 cartes, fer el physics report, escriure al theatre journal, elegir el personatge que vull representar de comedia dell’arte, llegir texts d’anarquisme per al written task d’anglés, preparar les classes de spanish for beginners, socialitzar i, com no, ordenar l’habitació?
Mai ho sabrem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada