I, me, myself i jo.

Bottom: depressed Neus. A qui quasi no li queden forces per aferrar-se a res, que està a punt de caure a l'abisme, que està mig difuminada, que té un inmens pes a sobre.

Right: over.reflexive Neus. Qui de tant pensar perd l'equil·libri i corre el perill de caure. Qui es fa menuda fins el punt que de vegades pareix que ningú la pot vore. Who alienates herself so much that it seems she forgot what it was to laugh.

Left: relaxed Neus. Qui es pren la vida tranquil·lament, sense preses... però sense pauses. Qui comprén que no val la pena exasperar-se per estupideses, somriu a cada moment i només "busca lo más vital".

Up: happy and cheerful Neus. Qui és increïblement feliç. Qui es perd en el seu món i vola entre els núvols. Per això de vegades la gent només li pot vore els peus, i encara gràcies!

Pa fuera el estré

Así andamos,
no de cabeza al río
sino de cabeza al degolladero con nombre de deadline.

Pero, como siempre, unas buenas risas le quitan peso al asunto.
De nuevo, es increíble el poder de una buena sonrisa...
y de una buena carcajada!

Que la vida es de colores
y no vale la pena perder el tiempo buscando el matiz grisáceo adecuado.
No vale la pena perderse en lamentaciones ni autocompasiones si aquello por lo que nos compadecemos tiene tan fácil solución como esbozar una sonrisa.

Pero basta de "no"s.
Sí vale la pena sonreir, y intentar ser positiva aunque a veces parezca un trabajo no apto di para una deidad.
Que, como dice Felipe el amigo de Mafalda, es muy fácil ser luchador incansable de declaradas ideas, pero lo difícil es estar cansado y seguir luchando.

Yo...
SIGO!

Que la vida seguisca sent tan meravellosa

5 shooting stars.
A les primeres no sabia que demanar, passaven massa ràpid, i no volia perdre el fil de les converses que estàvem tenint.
Sentades a un balcó de casa Jasmina, en Jajce, miràvem les estreles entre converses de quasi mitjanit.

Hi ha algú allà dalt? "There must be…"
Is it God though?
But what is God?
Jasmina, que feia dos anys duia el vel, creu que les religions són estúpides, que Déu no s'anomenaria a si mateixa Déu, i menys s'otorgaria un gènere masculí. Yan Kei és catòlica, però una mala catòlica segons ella, diu que li fan iuiu les esglèsies, que no li agrada sentir-se obligada a anar-hi, que ella troba a Déu everywhere.
Aixina que Déu no és allà dalt, li he preguntat, perquè segons tu està a tot arreu…
"Exactly!" A cada roca, a cada abre, a cada flor.
Jo… jo no sé que pensar-hi. Últimament estic agnòstica perduda. No sóc suficientment racional per negar-hi l'existència, però envejo qui té la capacitat de creure-hi. De vegades es troba a faltar eixa sensació de que al cap i a la fi algú vetlla per tu, de vegades és difícil encarar-se a soles amb la vida.

I jo seguia sense saber quin desig demanar.
Sempre m'ha costat molt decidir-me. Són tantes coses les que volem a la vida! Però, de totes formes, tampoc m'agradaria que aquestes m'arrivaren per qualsevol altre mitjà que no fos jo mateixa.
Tots sabem que les coses impossibles segueixen sent impossibles fins i tot per a les estreles fugaces. I si la resta de les coses estan a les nostres mans… quin dret tenim a demanar que ens ho donen fet? A més, quina felicitat és aquella que no es construeix una mateixa? Quan és que dura eixa felicitat si no hem aprés a cuidar-la?
Clare (Yan Kei) diu que ella de menuda demanava ser feliç i rica. Però no rica en el sentit més ampli de la paraula.
Per a ella ser rica és tindre prou diners per fer les coses que li agraden i per a no tindre que preocupar-se de que li'n puguen faltar en algun moment. Clare i Jasmina estan d'acord en què els diners no donen la felicitat, però que sense tampoc es pot ser feliç.
Jo per dins no hi estava massa d'acord. Però ei, en la nostra posició privilegiada on no ens falte cap necessitat bàsica, tendim a romantitzar aquesta idea i dir que podríem ser feliços sense diners.
Jasmina ho té molt clar. El seu objectiu, diu, és fer moltes coses, anar a una bona universitat, triomfar a la vida laboral, i asseguar-se la vida. Diu que no vol passar per el que han passat els seus pares.
Quan son pare va aconseguir un treball a Itàlia se'n van anar tots cap allà. La guerra de Bòsnia no va ser el motiu del trasllat, però de bon tros no fou un motiu per replantejaments. Allà estaren bé.
Tanmateix, quan van tornar, van trobar la casa destrossada, i a son pare li costava molt trobar treball. Van estar dos anys sense comprar cap peça nova de roba, ni comprar fruta perquè no s'ho podien permetre. Va nàixer el germà menut, i fins al cap d'uns anys, Jasmina ens ha estat contant que el germà menut no sabia el que era un plàtan.

M'ha fet pensar en com el passat modela la visió que tenim del futur. Jasmina, després d'haver viscut la pobresa d'una postguerra i d'un país destrossat, somnia en tindre un sou mitjanament alt (entre altres moltes coses, evidentment).
Jo, després d'una vida sense cap gran problema econòmic, no tinc al cap més preocupacions monetàries que les que la prudència de ma mare intenta embotir-hi.

I seguim parlant de mil coses, de Clare i sa mare (no mai m'he atrevit a preguntar-li per son pare), de si a tots els llocs es veu el mateix cel…

"Ahhh!! Another one! ANOTHER ONE!! I saw it!!!"
I colló quin ensut que em pega la xina. Llàstima que aquesta no l'he vista.

Tanmateix, a l'estona n'apareixen dues més. I aquestes ben clares i brillants.
Curiosament, un desig ben senzill em surt de l'anima, i em surt ràpid com un raig, abans que s'apague la cua de l'estrela:
Que la vida seguisca sent tan meravellosa.

Perquè ho és. La meua vida és meravellosa. Per moltes penes que em cree i per molt d'estrés que em tire a sobre. Desitjar que ho seguisca sent, d'una manera tan espontànea, sense pensar-hi, m'ha fet adonar-me'n que ja ho és.
De nou, em proposo somriure més i ser més positiva. Agarrar més la guitarra. Seguir el consell de la mamà de centar-me en el que faig enlloc de fer mil coses alhora. Eixir a prendre més cafés amb la gent. Obrir més els ulls. Tancar menys el cor… Que m'ho guarde tot.
I em sorprén que la gent es sorprenga quan els dic que sóc introvertida.

I bé. Diuen que els desitjos no es conten. Però jo aquest el volia compartir.
De totes formes, hagueren passat o no les estreles, la vida haguera continuat sent igual de meravellosa.
Ho és tant com nosaltres estiguem disposats a fer l'esforç perquè ho siga.

I jo n'estic, i tant!

foto: google

I'm getting indignant again

"A falta de investigaciones completas en algunas provincias, el balance es estremecedor: 129.472 personas murieron a manos de los fieles al dictador (entre 1936 y 1939 y durante la posguerra), mientras que 38.563 fueron asesinados en la retaguardia republicana. "

from: http://www.publico.es/espana/actualidad/168709/memoriahistorica/garzon/guerracivil

As fore me, it is not a question of who killed more people, who is more to blame due to the lives they distroyed...

this was about some bastards destroying the path we started to walk towards a better country.

Freedom, equality, respect, tolerance... tot a pastar fang.

Sometimes I tend to believe that people that still support the coup cannot have a propper brain. I imagine it full of worms having a party.

Problema físico-matemático.

Una mosca se estampa contra un tren en movimiento.
Según las leyes físicas, si la mosca volaba hacia delante y luego es arrastrada hacia detrás, momentáneamente su velocidad tiene que ser cero.


Sin embargo, la mosca está completamente en contacto con el tren en el momento en que la velocidad es cero. Esto significa que, si la velocidad de la mosca es momentáneamente cero, durante una fracción ínfima de segundo el tren se ha tenido que parar.

Curious, isn't it?

Fuente de información: Mr. Ashboure, professor de matemàtiques.
Mejores fuentes de información, con discusiones y razonamientos includios: google (mosca, tren).

A ver si aprendemos a escuchar...

Hoy hemos tenido un residence meeting a las 8 de la tarde.
La gente sin escucharse, murmullo general siempre de fondo, haciendo comentarios que no venían al cuento y bromas estúpidas que no hacían más que alargar la cosa, aplaudiendo sin sentido alguno…

Para que luego la gente se pregunte porqué el mundo está tan mal, si alrededor de unas 80 personas (elegidas entre lo mejor de la juventud de cada país) no han sido capaces de tener una reunión tranquila, eficaz y, sobretodo, útil.

A mi ritmo, colega!

Que

aunque lo parezca

los árboles desnudos ya no se me caen encima.

Y las hojas,

como minutos,

van cayendo poco a poco

[o mucho a mucho].

Pero yo, tranquila

tranquila y cantando

caminando a mi pasito.

Dice Ruth que allá donde vive ella, se dice que da buena suerte coger las hojas que caen de los árboles.

Y yo así cojo los minutos

con una suave sonrisa

y una caricia en la palma de la mano

dejando que caigan al suelo

y que se vayan amontonando en aquello que solemos llamar experiencias.

Aún quedan muchas nubes sobre las que andar

Aún.

Aún porque la vida sigue.

Sigue a pesar de montones vestidos de trabajo y estrés,

a pesar de contracturas,

de contratos a interés fijo con el tiempo para dormir.

Y, además, hoy es año nuevo judío

SHANA TOVA!

además de los demases, terminó el ramadán.

Todo el mundo de viaje o en casita, somos pocos los que quedamos en la residencia. Pero, hey! Que yo también voy de viaje, y sin mapa interior! (Se supone que uno de los planes para el Bajram era hacerlo...)

Intento que el estrés no me capture, pero no siempre gano la batalla.

Al menos mañana la locura tomará las riendas... concierto the Iggy Pop a Sarajevo, y pasar la noche en vela hasta que salga el primer autobús!

Had a nice meal!!!

Hui Ruth i jo hem anat a dinar a una terrassa amb vistes al Stari Most.
Perquè sí, perquè teníem ganes.

Perquè fer coses aixina fa falta de vegada en quan.

I ara comença el Bajram Break. Una setmana sense classes, que no de festa, perquè hi ha molta feina acumulada per fer.

Això sí, al ritmet i sense estrés que valga.

Dinant a un costat del pont.


Prenent café a l'altre.

Genteta, a vore si vos entren ganetes i em veniu a visitar!

=)

Pena de guitarra

Extracte del diari, farà setmana i pico:

Ahir vaig anar a replegar les guitarres a casa Namal. A la residència em vaig posar a tocar una mica… i és depriment. He perdut mogolló, i és com si la tinta amb la que abans escrivia les cançons s’hagués secat.
És horrible. La guitarra ja no em reconforta ni m’allibera. Més bé el contrari: m’encongeix, em mata, em recorda que no la meresc, que l’únic que hi toco són els ecos de tres o quatre cançons esborrades a la memòria, que ni sonen com sonaven abans.
I ploro. Ploro perquè la guitarra m’abandona. Supose que com a conseqüència de jo haver-la abandonat.
Les meues mans ja no es mouen, ara s’arrastren. Fan mediocre quelcom que deurie ser una màgica sonorització de mi mateixa.
On s’han quedat els acords i les síl·labes que acaronaven l’aire? On està aquella cosa inexplicable que em naixia al pit, a l’ànima, i que com una papallona, transformava la meua crisàlide de penes i alegries en cançons i cançoners?
No vull abandonar. De vegada en quan em force. Però res. Només articulo paraules vàries i versos pomposos i/o buits.
He perdut eixa cosa,
aquella cosa...

I ara...

ara l'he tornat a trobar.
Si més no, això pareix.

Agarre quatre acords, que pot ser sonen una mica repetitius, però improviso la lletra. Yuval the jew diu que li agrada, Georg the german agrees. No saben el que dic, però tant és! Millor, perquè dic el que em dona la gana, i quan no queda bé m'invento les paraules.

I, paset a paset, anirem fent feina, anirem agarrant d'ací i d'allà el que vam anar perdent allà i ací.

Georg diu que li parle, que aleshores em voldrà més. Pareix que la meua vida es va plenant de personatges: Paca i Suissane, Margarita i Zelenko... i ara la guitarra! Però com a personatge!

D'on anem i on venim.

¿Por qué tenemos que crecer, Alberto?

Això és el que volia haver-li preguntat mentres anàvem cap a classe. No he obert la boca, però. No volia fer la pregunta que tantes vegades m'ha paregut estúpida a mi mateixa.

Crisis.

No saber, de sobte, què fer en la meua vida.

El canvi d'asignatures que feia temps que em plantejava, se m'ha posat al davant com una paret contra la que m'avento a cada segon, perquè divendres hi ha que donar el paper per a la inscripció dels exàmens finals, i aleshores ja no hi haurà canvi possible.

M'he passat la classe de teatre i d'anglés en ganes de plorar. Ho he fet abans de dinar. Me n'he anat al parque de darrere l'escola, al gronxador on també vaig plorar fa uns mesos.

Plorant estava, donant-li voltes a la meua tràgedia personal, quan una xiqueta s'ha sentat al gronxador del costat. El que faltava, metàfora al canto.

El gronxador com a vida. I ella, que a més tenia un petit toll d'aigua als peus, jugava amb ganes i sense por. Jo, amb els peus anclats al terra, sense cap aigua on poder caure i banyar-me, sentia un vertigen estúpid per la meua vida, per no saber on anirà a caure, per por a banyar-me sense pensar que després l'únic que cal és posar-se roba seca.

Una estona més tard, la xiqueta ha començat a donar-se més impuls. Les cadenes colpejaven el metal fent tac-tac-tac. Com el tic-tac del rellotge, dient-me que el temps passava, que el temps passava i jo estava allí plorant sense aprofitar-lo, que el temps passava i després d'haver passat mesos ara si ara no, cavilant sobre què estudiar, seguia sense tindre-ho clar.

La mateixa història meua de sempre. El temps. Aprofitar-lo o no.

I la xiqueta perd l'impuls i el tac-tac-tac desapareix. Com una senyal de que pare, que pare de pensar-hi. Que no hi ha demà si no hi ha avuí. No pot haver-hi un després de l'ara si l'ara no existeix. Carpe diem, que es sol dir.

Que jo, com Baroja, tinc excessiva sensibilitat.

Y, segun Sonia (professora de castellà), las personas con excesiva sensibilidad sufren más: se cuestionan todo, constante duda de quien soy/de donde vengo/a donde voy, otra forma de mirar el mundo, el modo de externalizar las angustias personales...

I kind of agree.

Però bé, tot torna a marxar més o menys.

Quan Sonia ha comentat unes coses que hauria de llegir de la Institución libre de enseñanza, o una cosa aixina m'han tornat a entrar moltes ganes d'estudiar "education". I mirar la carrera de "community education" a la universitat de Edinburgh m'enamora.

Ara pareix que de Harvard nadená (probarem igualment, que no siga per provar)... serà Edinburgh?

Carril... ja s'anirà veient.

Abrašević???

Que quin és el motiu dels signes d'interrogació?
Ben fàcil.



Hui s'ha desfet completament la imatge que tenia d'aquest centre autogestionat suposadament cultural i juvenil.
És normal i perfectament comprensible que ens cobren per utilitzar les instal·lacions i el material que tenen per a fer el Variety Show for first years. És, de fet, necessari: sent una entitat sense ànim de lucre, necessiten traure una mica de diners de diferents llocs per a poder mantindre altres activitats gratuïtes que ofereixen.
El que a mi no em pareix normal és que ens hagen demanat 700 maraques (=350€ aprox.).
Però seran desgraciats? Quina ingent barbaritat és això, si només anem a gastar l'escenari, una mica de llums i un equip de so que tampoc necessita de massa qualitat? Considerant, a més, que hi anirà un mínim de 100 persones i que el més probable és que totes compren al menys una consumició?
Tinc la sensació que pensen que com som una escola internacional poden apretar i apretar i traure'n profit.
No es suposa que són una youth organization, i que deurien facilitar espais per a gent jove?
Igual que quan vam fer Yerma. Que és que damunt és un acte cultural (colló, una obra de teatre!), obert per a tothom!! I la professora de teatre va pagar 200 maraques de la seua butxaca... Que bé, dins del que cap és més raonable.

I encara hi ha més coses! La de festes que fem allà durant tot l'any, la de diners que es trauran per festa amb les cerveses, vi i cubates... i tenen la caradura de demanar 700 marks?? Anda i que lis peten.

Al final han anat a parlar-hi i la cosa ha quedat en 300. Però jo estava disposada a fer un boikot total, encara que em pessara, pel que quedava de curs.


(demà afegiré una foto d'abrasevic, ara no ne tinc)

Soy una hipócrita

Todos vivimos con una tremenda hipocresía.
"Presumimos", por así decirlo, de ser revolucionarios o revolucionarios a medias, de querer una sociedad diferente, un mundo más justo, un consumo sostenible de los pocos recursos que ya nos quedan... y, sin embargo, nuestras acciones no solo no reafirman lo que decimos o pensamos, si no que no concuerdan.
Y me pongo a mí como primer ejemplo.

Hoy iba de camino al colegio, debían ser las 9 menos algo de la mañana, y al lado de un contenedor había una niña, seguramente "roma" (gitana), que rebuscaba en la basura esperando encontrar algo.
Y yo, señores, iba escuchando "la primavera trompetera" en mi Ipod.

¿Hasta cuánto seríamos capaces de renunciar para que otros ganasen?
Un mundo sostenible nunca será posible sin que nosotros, ciudadanos primermundistas, reduzcamos notablemente nuestro nivel de consumo.
Pero escuchen, ¿quien de nosotros está dispuesto a perder la suma comodidad en que vive?
A mí, sinceramente, me costaría/costará muchísimo.

Y sé, sé que darle mi Ipod, que reducir mi nivel de vida, o cualquiera otra cosa que se nos pueda ocurrir, no cambiaría nada. Lo sé. Que sin un cambio social colectivo las cosas siguen igual.
Pero oigan, el mundo a veces me puede.
Y sin el pesimismo demasiado latente, que conste.

Vamos que nos vamos!

L'internet de Susac no em deixa entrar al fotolog, aixina que supose que aniré fent entrades fotologueres a n'aquest blog de moment.

Ahir vaig arribar a Mostar sobre les 7 de la tarda. Després d'haver aterrar a Dubrovnik, patir perquè a la nostra família ens tenen mania i m'anaven a perdre la maleta, alegrar-me al vore-la, trobar-me a Sònia (la professora de castellà) amb sa germana i unes amigues, fer cabre el meu maleton i totes les motxilles al seu cotxe, que anàvem que pareixiem "sardinas enlatadas".

És curiós com pareix que no hage passat quasi el temps. Senc que és com si aquest estiu l'hagués passat a una altra realitat i que a Mostar, mentrestant, el temps no hagués passat.

Bé, passat ha passat, Jacqueline (from Rwanda) té el monyo més llarg i en rastetes menudes, Salam (muslim from Israel) té veu d'home ja, Yuval (jew from Israel) s'ha tallat el pèl... però molta gent pareix no haver canviat, i jo, si no fos pel piercing al llavi, m'incloc. És curiós les ganes que tenia de tornar ací, i després d'una nit només, ja tinc la sensació d'haver-hi estat durant dies.

Encara em queda, però, fer una deguda volteta pels llocs habituals, traslladar tots els meus trastos i a mi mateixa a la meua residència real (estic a l'altra perquè encara no havien ficat els mobles a la nova).

Això sí, una pateix les conseqüències de no haver fet tant com calia durant l'estiu. La setmana que ve hi ha que entregar TOK essay i EE (el treball de correfocs que estic fent, però només un first draft), i per sort, no sóc l'única que ho deixa tot pel fina, així que puc compartir aquesta mena d'estrés col·lectiu.

Però bé, no m'arrepentisc d'haver-m'ho deixat pel final, perquè he passat un estiu com pocs. Volia desconectar completament per a recarregar piles i tornar amb més força que mai. I això he fet =).

Ara només ens queda a mi i a Ruth solventar canvis d'habitacions, a vore si tenim sort i podem ser roommies.

Foto de dalt: farà poc menys d'un any, al pati d'una mesquita

Foto de baix: aquest matí intentant treballar

Una abraçada per tothom!

The shock doctrine

Individu desinformat
fàcilment manipulat.

De cor fluix.

"In 1989, I was working in Londond on a story when suddenly I heard the news that the Russians were planning to make Berlin an open city. So I got on a plane. When I arrived in Berlin many people, young and old, were attacking the Wall with stones. The woman in the photo was shouting, 'I hate it, I hate it'."
Harry Benson

I m'han entrat ganes de plorar.
I hate it too.
I hate everything that hurts people's hearts, everything that breaks the world's soul, everything that divides us instead of uniting us, everything that generates the illness of ignorance.


També m'ha caigut una llàgrima després de parlar de l'educació en ma mare.
I després de conéixer a Toni Valesa, un antic amic de mon pare.

Dimecres, després de llegir-li a Cabedo dos contes de Jergovic, també. Pensant que massa a sovint ens oblidem del món, que a la comoditat de les nostres vides diàries no hi caben les desgràcies.

I dijous, pensant en el moment de tornar a Bòsnia... Si no hi tinguera tantes ganes, l'enyor se m'hagués menjat ja, fins i tot abans d'hora.


I aixina és, que jo acostumo a emocionar-me per tot, que sóc de cor fluix.
Fluix però fort.

Cicle?

I aixina és com va començar la aventura. Aquesta és la primera foto d’un viatge que ja mai té que acabar.
I ara es tanca el cicle. En dos hores estaré agarrant un autobús cap a Sarajevo.

Molt d’international understanding i tota la pesca, però del que no avisen és de com se’t trenca el cor a cada abraçada, mentres penses: I si no la/el torne a vore en la vida?
I jo, que feia unes setmanes parlava d’aquest fet com qui parla d’anar a collir cebes, he soltat més llàgrimes de les que em pensava que tenia.
Diu el dit: “Tot s’acaba, i a l’acabar comença.”
I açò, senyors, s’ha acabat, però al setembre a començar de nou, i a començar en nova gent.



Però bé, jo sóc de les que diuen que de adéus nanai, que el que s’ha de dir és fins després.

El baúl de los recuerdos

Y es así, como las cosas que llegan no se van, que se guardan.
Se guardan en el baúl de los recuerdos.
Pero no os penséis que todos los baúles de los recuerdos tienen que ser pomposos como el de la canción. No, para nada: todo eso son patrañas.

Mi baúl de los recuerdos no es de aquellos que se podrían decir rutinarios. El mío no es un baúl persé, ni una cajita, ni un cajón ni un armario… Yo, digamos, que tengo trozos de baúl esparcidos aquí y allá. Tengo mi guitarra, sus notas y nuestras canciones. Tengo mi diario, sus páginas y nuestras emociones. Tengo mi blog y fotolog, sus fotos y palabras… y nuestras experiencias. También tengo mi agenda con conversaciones y dibujos que se aburrían, cositas por las paredes, cafés y cervezas en los bares e imágenes clandestinas.
Tengo cicatrices de piel y alma.
I have myself porque yo, ‘toa’ enterita, soy como un baúl de los recuerdos. Todos lo somos, sin darnos cuenta, lo que luego queremos tener un baúl como Dios manda, para tener algún sitio donde buscar.


"Vive siempre con ilusión
si cada día tiene diferente color"

Luego también está la forma de cerrar el baúl...

Hay quienes lo cierran a cal y canto para que no se escape nada.

Hay quienes lo dejan entreabierto para mirar de vez en cuando.

Y luego los hay que lo dejan abierto, para que corra el aire y se refresque, para que se ponga moreno, para que se llueva...

para que los recuerdos vengan y vayan a su entero antojo.

De esas soy yo.

Don't forget

Mai m’havia parat a pensar-ho, però aquestes pedres de la ciutat vella estan escrites en anglès.
Em recorda a l’última part de El jardinero de Sarajevo que s’anomena “Who will be the witness”. Apelant indirectament a la comunitat internacional que no va fer res per parar realment aquesta barbàrie.
Perquè en part pense que a qui més falta li fa és a d’ells, per a no tornar a començar cap estúpida guerra, i llavors deuria estar en “dobro” (Bosni,Serbi,Croat). Però bé, no crec que cap ciutadà de BiH ho puga oblidar de totes formes. No crec que els fage falta llegir “don’t forget” cada vegada que passen per la ciutat vella per a no oblidar-se.
Però nosaltres... ah! Nosaltres i tant que ens oblidem. Nosaltres ho oblidem tot, açò i Rwanda, açò i Vietnam, açò i Xile, açò i tota Amèrica llatina, i espanya fa pocs anys, i Palestina, i el Sàhara, i el quart món... i tot el que fage falta per viure feliços en la nostra ignorància.
Però no, no anem a ser pessimistes, anem a canviar el món. I ara ho veig clar. Res de matemàtiques. Al món podríem sobreviure sense que s’inventare res nou, però jo no sé si vull sobreviure per a que el món no siga res més que un reflexe de morals cada cop més deteriorades. Que sí, que pedagogia (o pot ser teatre), que el que fa falta és educar, arrencar d’arrel tanta tonteria, tant de consum sense sentit, el que fa falta és tolerància i respecte i disposició de donar i treballar pels qui ho necessiten.
Que sí, que ara ho tinc més clar que mai. M’ixen fins i tot les llàgrimes. Bé, jo sempre he sigut molt (massa?) emocional.
Ui, ara se’m fa molt gran el món, sobretot en pensar que de vegades no puc ni controlar als meus xiquets de Roma Neretva, però bé, encara som joves, encara hem d’aprendre molt i molt, i els gitanos (sense cap to de menyspreu) juntats amb una llengua tan diferent a la meua com el dobro no són una combinació fàcil.
Sí, ara tinc una mica més clar el meu futur, tot i que no descarte que torne a virar 180º, a n’estes altures ja n’estic acostumada.

Let the green sky hope for our inner destroyed buildings

You know? Sometimes it comes to happen that…
Well whatever it happens, the fact is that it happens, and you didn’t expect it though you desperately wished for it.
So what now?
Now, as Valon says, take it easy. Take it easy because as Kolores stated time ago and now you go spreading around: “don’t cry because it ended, smile because it happened”.
Exams are coming, and the situation is not exactly the best one to stare in front of the screen all day long, waiting for this little window to clink, notifying that you just received an e-mail.
Take it easy. Take it easy.
It is not about oppressing yourself as you were doing (and still may be doing)… but thinking too much, at least for you, isn’t good either.
Is it worth? Time will say. What you have to do now is just to hang around (and study). Days will pass so fast, and this is coming to an end. You yourself realized a week ago that you didn’t fully live your time here…
…so don’t let it happen again!

Paga el govern!

Ahir Alberto i jo vam anar a dinar al restaurant del club de tenis amb el LOT dels soldats espanyols a Mostar.

Els dos pensàvem en tots els diners que es gasta l'estat espanyol per a pagar-los als soldats menjar de restaurant tots els dies de la setmana.

Però bé, que paga el govern!!

Anyway, bona gent.

Bona gent perquè quan ens van invitar a que pujàrem a l'edifici on ells estan (a part de dir-nos que ens passàrem quan ens avellira o fera falta), quan ens van enenyar la terraça una de les primeres coses que em digueren és que allí davant vivia un home, una mica ja entrat en anys, que poc a poc anava refent-se la casa, i amb el que es comunicaven amb el poc dobro (local language) que sabien.

Que ja ho diuen, que són els detalls i les petites coses les que acaben contant al final.

Però això sí, el govern, a pagar.

A coger el cielo con las manos!

"Tu haces que la vida se me vuelva de colores"

Y es así, como después de tiempo y tiempo, parece que se puede coger el cielo con las manos.

O la luna, la luna lunera.

Hay primaveras que llegan y se van.

Hay otras que se quedan para siempre.

Y yo ni me quedo ni me voy, yo las dos cosas, porque soy así de chula. Porque siempre se está mejor en otra parte, pero como en casa no se está en ningún lugar.

Contradicción?

Bueno, lo que pasa es que los hay que tenemos casa en muchas partes, porque tenemos pedacitos de corazón en muchas partes.

Inés lo decía, también lo dijo Vladimir... y yo, yo yambién lo digo, y me lo cojo por bandera aunque a veces de tanto dar y regalar, una se siente como que se queda sin.

Que no me quejo, que todos sabéis que así soy yo, que no nací para quedarme con lo puesto.

Yo soy de ahora más, ahora menos. De aquí y allá.

Princesa ambulante que encuenta principitos en cabañas de madera.

Artesana de sonrisas repentinas y acordes por ahora inconsistentes.

"Pinturera" y "escribidora" frustrada que va cogiendo, pasito a pasito, esas plumas, lápices, pinceles, colores y colorines que había ido dejando de lado.

Jordi me dijo que para él la felicidad no era un estado, sino un proceso. Y yo nunca se lo discutí, pero ahora no podría estar más de acuerdo.

Que me crezco a cada poco, y a cada poco sonrío un poquito más.

Eso dicen... que hay algo en el aire!

Lo bueno y lo malo que tienen las manzanas.

Es como si ahora las palabras ya no me abrigaran. Yo quiero esa mano, no un lápiz o un teclado, tampoco quiero las cuerdas de la guitarra.

Y las "lines" de ayer suenan a hueco:

Me gustaría tener sed

y beber de los pétalos de una rosa

no contestar a los "porqués"

y pensar que la vida siempre es hermosa.

Cantar de cara a un papel

con una pluma en la mano

y olvidar que casi siempre

tanta tinta acaba siendo en vano."

Duele cerrar los ojos, por eso de que entonces se sueña... y se sueña con cómo las cosas hubieran... No, que ya dijimos que "hubiera" no existe.


Que es verdad, que yo no quiero subjuntivos. Yo quiero pasados bonitos, presentes alegres y futuros. Que los futuros me da igual como sean, ya me vale con que estén ahí y vengan a visitarme a cada vez que sonrío.

From Sri Lanka you can also see the Stari Most

Hui ha sigut la segona vegada que he estat a casa Namal.

No havia d'arreplegar o deixar cap catifa, però.

Hui la cita era un sopar amb ell, el novio (que se m'ha tornat a oblidar com es diu), Alberto i Georg.

Sopar: sopa tradicional de Sri Lanka/Índia, tortilla de pataca i escalibada a mitges i com s'ha pogut. Sense oblidar, per suposat, un fantàstic vi.

Tanmateix, el sopar només ha sigut el final: converses amb reggae del bo i música india de fons, intentar entendre italià o francés amb el novio, rebre unes arracades d'aro que no són del meu estil (per no dir cutres) que Namal s'ha trobat pel pis... però el més graciós de tot ha sigut mirar a les parets i vore les meues "Today's sentence" que penjo cada dia d'entre setmana a la "noticeboard" de les escales del col·legi.

Conque sí que era ell el lladre! Ahir ja em va dir que li agradaven tant que les furtava, però no m'imaginava que les penjara per les parets. Ara que sé que van a parar a un petit racó srilankés les buscaré a consciència!

I bé, aquest post és més fotologuero que altra cosa. Però el fotolog ha sigut ocupat per ous i assassins d'ous: http://www.fotolog.com/adonat/44007349

Fotos:

·tela que Namal té a una paret del saló.

·Alberto i el novio de Namal.

·jo amb les arracades i un pa gegant =)

On the cupboard of the common room.

"On the cupboard of the common room" is the place where you can find all the cloths you thought you had lost.

It happens from time to time that you remember that such a place exists.

Today it happened that I saw an empty plastic bottle on the sofa, that was there since last week, so I decided to finally throw it away. When I got close to the sofa, I saw on the floor one of my thousands of colourful lost socks (maybe that's why I buy new socks every time I see cool ones).

Suddenly, a bright light lightened up in my mind... and I looked up.

Surprise! A mountain of white sheets, jackets, lonely socks, t-shirts and even trousers was waiting there for some charitative soul to notice it.I climbed on the sofa to fish for things that could be mine and... Outcome (a part from the sock I found on the floor):

·White sheets I washed long time ago and I completelly forgot to take them away from the drying-place

·My loved black baggy trousers

·My loved big black cut t-shirt

·Another black t-shirt that was also mine.

Que llueva, que llueva!

Te gusta la lluvia.
Sobretodo cuando lees en la habitación, o te vas a dormir oyendo el suave ritmo de la ventana.
Pero lo que más te gusta es ese chirimiri de 7:30 a 8 de la mañana.
Porque sí, porque aunque siempre salgas de la residencia de menos veinte a menos cuarto, te gusta cuando empieza a media. Así las calles están mojadas. Así las calles no tienen demasiados charcos porque, en Bosnia, en vez de charcos a veces son pozos.
Además, resulta que no era solo tu hermana Irene la que un día llegaría a perder la cabeza. Tu ya aprendiste, antes de navidad, que perder seis paraguas es una señal para pasar definitivamente al chubasqueo; porque a ti te da igual ir por la calle de camello para que tus libros y papeles no se mojen. Además, que da igual las pintas que lleves mientras no falte el dobro jutro de los dos abuelos.
Al final, no llevar paraguas acaba siendo una ventaja: la lluvia te acaba de despertar, y más aún cuando alguna gota que bebió demasiado se cae de algún árbol o terraza.
Y sonríes, porque te das cuenta de que la lluvia tiene razón: ¡No se puede estudiar por el camino! Aix… ¿es que hace falta que se te empapen las hojas y se te emborrone la tinta para que te des cuenta? Los caminos matutinos son para viajar con bostezos, sonrisas y dobro jutros; y hasta que la economía no sirva para calcular las positive and negative externalities of trading smiles and glances, mejor la dejas para el bloque libre.
Y es que, aunque parezca mentira, cuando llueve en Mostar todo se vuelve un poco más gris menos el verde. El verde se vuelve incluso más verde que antes. Como tus ojos, que se vuelven a llenar con la esperanza de que haya llegado el día en que finalmente cambies el chip de estresarte hasta con el más mínimo detalle. Aunque ya sabes se sobra que la esperanza, sin empeño, no funciona demasiado a menudo.
Y los abuelos… esos nunca fallan. Llueva o haga viento, ellos siempre a pie de cañón con su café turco debajo del porche de una tienda que vende de todo y nada.
Ellos, y el intercambio dobrojutrero, es todo lo que necesitas para una mañana redonda.

Que los de los donuts son unos mentirosos.

Foto: un señor en la ciudad vieja, después de la cena familiar con Pili, Carlos José, Natxo, Óscar, Irene y Mamá, la calle inundada después de días y días de lluvia. Isn't it amazing?

Mamá, yo quiero ser vendedora de alfombras

Dia intens.

De 9:30 del matí a 10:30 de la nit amb assumptes teatreros.

Escenes en concret, run throughs, últims detalls de l'escenari, warm ups, algunes estones lliures que he dedicat a menjar, a llegir i a intentar acabar d'aprendre el guió per a l'obra de demà... i, per suposat, l'obra.

Yerma.

Tanmateix, no és en aquest post que us parlaré de Yerma, sino més bé de certs detalls del dia.

De bon matí algú havia d'anar a replegar una alfombra de casa Namal. Com que no tenia res que fer perquè el meu personatge surt només a una escena del final, i el meu treball com a "stage designer" ja estava concluit, m'he ofert voluntària.

De camí feia molt bon hora, i caminant pensava com de senzilla pot ser la vida, i com estúpidament me la complico jo. Així que res, positivisme en vena mentres respirava aire fresc primaveral... positivisme que deuria recordar ara mateix, quan totes les coses me venen al damunt.

A casa Namal, m'ha invitat també a prendre alguna cosa i a vore tota la casa. Una passada. Vistes al riu, inclús al Stari Most, céntric, prou gran, jardinet que ara només té gespeta però que dóna una tranquil·litat increïble... Una vegada concluïda la visita, i no fent cas a les exasperacions d'aquest professor de Sri Lanka, m'he col·locat l'alfombra a l'esquena (no pessava tant i tant), i camí de tornada cap a Abrasevic!

A mitant camí un home m'ha parat i m'ha preguntat quelcom en "local language", li he dit que no l'entenia i, aleshores, m'ha preguntat en anglés que si venia alfombres. Després que si l'havia comprada a algun lloc. I després que si en netejava.

Li hauré donat un despago al dir-li que no a tot, però ell a mi, mentres seguia el meu camí, m'ha donat què pensar. I he pensat que ningú s'enrecorda dels venedors d'alfombres. Aixina que en oda a d'ells, m'he fet del gremi durant els minuts que ha durat el meu trajecte.

I després de l'obra, com que ningú feia moltes intencions, m'he oferit voluntària de nou. I de camí, llàgrima amunt llàgrima avall.

Com sempre.

I curiosament sonava una cançó de Canteca de Macao al mp3:

"Y siempre la misma canción

siempre la misma canción

ay, sin solución"

"Y así es la vida del emigrante

siempre cruzando por tierra extraña..."

I he pensat que sóc una emigrant. Daquipallí dallipacá. Sempre trepitjant allò que encara no he tingut temps a conéixer... aprenent de les meues passes... aprenent d'aquests nous mons...

però sense casa fixa.

No és que no tinga res a què agarrar-me, perquè si que en tinc. Tinc moltes persones que podrien arribar a ser més que qualsevol amarra, tot i que de vegades se m'oblide. O pot ser no me'n vulga enrecordar degut a aquesta estúpida satisfacció, que pareix ser que la meua ment troba en sentir-se víctima d'ella mateixa.

Però generalment són això, persones. Punts verds que m'orienten en el camí erràtic que vaig dibuixant.

Però moltes vegades trobo a faltar sentir-me part d'un tot.

I això, reflexions de les inseguritats, de tindre mil feines de classe per a demà, a la mateixa volta que l'obra de teatre més important del que porte de vida, de tindre tot l'impossible juntat en els cinc dies vinents de la setmana.

Els herois de veritat

Els herois de veritat són aquells del dia a dia.

Són aquells qui, com Suliman, obliden l'odi que porten arrelat a les venes des que nasqueren.

Tot i que els israelís el varen tancar a la presó als 16 anys, per més de deu anys

tot i que als 19 anys li van fer sofrir d'inanició per 17 dies

tot i que haurà vist i seguirá veient gent morint a mans d'armes estúpides

tot i que el seu poble ha de lluitar dia rere dia per un dret tan innegable com és la llibertat...

tot i això lluita activa i pacíficament, de la mà d'israelís, per a solucionar el conflicte Israel-Palestina enlloc de llençar-lo a l'oblit.

Perquè ell, i el company d'israel que han fet la xerrada, són dels herois que es donen compte que els canvis han de vindre de la gent del poble, que no hi ha temps per a esperar que els polítics fagen alguna cosa.

"Hay hombres que luchan un dia y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años y son muy buenos. Pero hay los que luchan toda la vida: esos son los imprescindibles."

Bertolt Brecht

El opio del pueblo

No tenia massa ganes d'eixir, però Tijana celebrava amb retràs el seu natalici. Aixina que al mig acabar l'assaig de castellà m'he dirigit cap al pub en qüestió. Després d'estar uns tres quarts d'hora sense fer massa més que estar sentada i parlar amb Kirila, he decidit anar cap a casa, because there was no point in staying there if I was not in the mood at all. Això sí, bebent aigua de la font del costat de la mesquita, que la set ja no es podia soportar.
De camí a casa, en el carrer del Tito's bridge una massa de sers humans del sexe masculí ha passat davant meu corrent i cridant a saber què i llençant pedres.
Als 5 segons la mateixa massa seguia fent el mateix però en direcció contrària, i aquesta vegada, al vore'ls passar, estaven tirant pedres i tot el que tenien a mà a un autobús. Portaven una ràbia damunt que pareixia que l'autobús hagués atropellat ves a saber qui.
5 segond més tard, i seguien fent el mateix, aquesta vegada amb la direcció original.

M'he quedat parada, mirant, pensant... "uo tio, però què passa?"
No negaré que tenia ganes d'anar i averiguar... però hi ha un canal que jo ací a Bòsnia veig molt, i que tiren per hotmail i skype. No el coneixeu? Fàcil: "Consejos que dan las madres". Aixina que, tot i ser una persona molt cabuda per a segons que coses (no s'hereten només les finques), he decidit que el més sensat era fer camí.
Segons m'han dit més tard era probablement només un partit de fútbol.
El opio del pueblo.

Que poc de sentit que li trobe als hooligans. Voge moi!




P.D. d'ací una setmana 3 obres de teatre!
-diumenge: Yerma --> Dolores
-dilluns: The poison of theatre (el verí del teatre) --> servant/marquis
-dimarts: Blood Wedding (bodas de sangre) --> death/first youth


"Servant (deeply moved) An actor... the most despised and yet most envied profession in the world. Everybody feels the need to act once in a while... I mean, in real life; offstage... (After a short pause, as if deciding to make a great cofession) I myself..."

De nit, a la ciutat, la llum no arriba everywhere.

Caminava amb pas erràtic.
Aleshores ho vegué: allí, a la cantonada que feia la tenda de souvenirs amb la cafeteria. Ambdues estaven ja tancades a aquelles hores de la nit, quan l'única gent que hi rondava eren aquells que s'havien oblidat de l'hora, parlant de tot i res en warm coffee shops.
S'hi arrimà i amb el peu volgué comprobar si havia tingut sort...
Però no: moll de la plutja.

Pareix ser que aquella nit no tindria cartró per dormir.

Para ser feliz

We do not need much for that
they just want us to believe we do.

Unhappiness of material needs.


Dos hermanos.
No más de seis o siete años.

El niño jugaba con un carro de bebé corroído y destrozado por el tiempo, de aquellos a los que solo les queda la estructura metálica y las ruedas chirriantes.
Lo agarraba fuerte y comenzaba la carrera.
Una vez alcanzada la velocidad de la luz, y con cara de rayo, daba un salto digno de aquellos que están en forma para sobrevivir ante cualquier peligro. Después del esfuerzo disfrutaba de los pocos segundos de inercia y, antes de decepcionarse por baja velocidad, pisaba los frenos y derrapaba ante el nulo asombro de los que estaban demasiados concentrados en la pelota de fútbol.
Y vuelta a empezar.

La niña lo observaba todo con ojos abiertos, de esos en los que te parece que podrían caber todas las estrellas. Habidas... y por haber.
La ropa manchada, como su hermano, y el pelo enmarañado en trenzas que posiblemente el viento y paso del tiempo se entretuvieron en hacer.
Estaba alejada de todos y rehuía de cualquiera que quisiese jugar.

'Molt bé' me dije. 'Vorem ara com sí que saps somriure i espurnejar'
Pensado y hecho.
Estrategia a tomar: esconderse detrás de lo que sea + actuar como que no queremos que nos vea + cara de susto y de timidez cuando, evidentmente, lo hace + caras estrambóticas y graciosas.
La única cosa útil resultó ser un árbol bastante cercano: hierbas y piedrecitas no sirven, y el edificio medio derruido no me pareicó una buena opción.
Resultado: el esperado. Mis niños gitanos saben sacarle provecho hasta a un árbol combinado con mis maniobras sonriseras.

'Neus!!'
'Šta?'
'Pass me the ball please!'
'Sure!'
Y a la que me giro, y mi niña ya no está. La busco impaciente con la mirada... pero es el sonido lo que me llama la atención: su calzado resuena a plástico duro.
Me fijo.
Tacones menudos, que probablemente le sobraron a una de esas muñecas de un metro de largo, acomodadas en la habitación de niñas que a veces se quejan por tenerse que lavar los dientes por la mañana.

Y me quedé pensando, o quizás solo escuchando el plástico sobre la piedra.
Su sencillez sobre mi, y entonces lo entiendo, vanidoso estrés cotidiano.
Su vuelta a allá donde quizás no hay ni luz, sobre mis lamentos por no haberme acordado de la cámara digital.

Y es que, verdaderamente, hacen falta pocas cosas para ser feliz.


Foto (tomada en noviembre 2007): donde todo aconteció el viernes pasado. A la derecha, el edificio medio derruido. A la izquiera el camino de la carrera y derrapes. El tercer árbol empezando desde el final es el de las sonrisas.

Els tres somriures vergonyosos

Somriures vergonyosos que s'amaguen als cors fets d'ensurts.
Ensurts de no saber si hi haurà pa demà, ensurts per l'hostilitat d'aquells qui, tot i tampoc tindre res o no tindre massa, no es compadeixen de tres criatures que encendrien el món amb la seua rialla.
Que si furten... Doncs és clar.
Furta o pateix fred, o pateix fam, o pateix de qualsevol altra cosa de la que careixes perquè altres són tan covards de girar cara.

Tres criatures que s'han enrecordat de riure. Que m'han ensenyat com es diu pedra, fusta, herba i gos.
Amb xiquets l'única llengua comú que fa falta és la joia.

Que després no tota la canalla és increïble. N'hi ha que li pega una patada al gos de les meues criatures. Però aleshores jo me les emporte de nou al costat de "l'escola", i deixo als futboleros i la porteria que m'havien asignat en més bones mans. Que ningú pot parar pilotes davant d'una porteria quan hi ha coses més importants que fer... dibuixar somriures i aprendre bosnio són alguns exemples.

S'acaba la nostra tarda junts amb pixipixà, sesecora i patapata.
I els meus tres somriures, i tota l'altra canalla, s'entornen allà on ningú vol ficar ni el nas ni els ulls.

Però, com cada divendres, me'n vaig amb l'esperança d'haver-lis transmés una mica de vida, l'esperança de que no acaben odiant el món que els destroça.

Foto: una de les tres criatures, farà un més.

It should come the day...

It should come the day when it will be enough.

Enough of beating myself up

enough of not feeling self-confident at all

enough of comparing myself too much with others

enough of thinking people don't have reasons to love me

enough of getting better and then fall again in the same old story...

"There's nothing to lose, but our chains"

But what if we are not strong enough?

Even worse: what if we suddenly lost the strenght?

Life is not easy when you feel like crying almost every single day. When you're always tired, with lots of work to do. When you're kind of losing your social life, spending too much time alone in your room. The good part of not having full-time roomates is that you can have your own (and bigger) space, but it makes it so easy to get distant to world. And having such a calm floor doesn't help that much...

Tomorrow I'll work on theatre, physics, english, economics and spanish. Well, I think I rather would say: "Tomorrow I would like to work on" because, I don't know why, sundays seem to have less hours than any other day of the week.

The spoilt part of the land

Fingers are sliding over the keyboard.

It seems they have nothing to say.

No way!

Keeping, always keeping.

Deep, there in the bottom.

Hundred of millions of things happened. I'm still surprised about that, although what else should one expect from a uwc. Shaking one's beliefs, endless theatre crisis, sudden disappearance of self-confidence, lying on the stage looking at the sky and talking to oneself, the return of Paca, Suissane, Italian ragazza...

It is not possible to have a normal life here... but anyway, nobody came here looking for one!

I think that lately I'm getting too much introverted... and I wonder when it's going to stop. I'm almost never feeling like party or going out, I'm even finding myself, sometimes, thinking that I wouldn't mind that much to be left alone in the world for some period...

Actually, I'm afraid of isolating myself too much, but hey, the other way round isn't good either. Heroic tension, that's it. ("Based on psychological term "enantiodromina". Like a pendulum, if our emotion goes to one side it has the capacity to go to the other. 'Black only becomes black when it is introduced'.") --> You see? Theatre was/is eating myself, and maybe that's why these days I find it so complicated to get into characters. Maybe myslef wants a revenge.

Suissane is taking me to the spoilt part of the land she's growing in... and Paca is getting so worried about it.

Tot allò que es fa enlloc d'estudiar

Hui Paca, després de la cançó, tenia quelcom que dir-vos.

http://uk.youtube.com/watch?v=Ptd3NZ4g850

De com es curen els dies grisos

I que millor que detalls, quan estàs trista.
Que millor que trobar-se un kitkat amb una nota de Serena: "NON VOLGIO CHE SI SPENGA LA LUCE DEI TUOI OCCHI!!!!" ...
que trobar-se un poema d'Alberto a la llibreta de teatre. Sorpreses d'abans d'anar a dormir!

Hay una flor escondida

en el medio del rosal,

es la más bella de todas

pero nadie la puede encontrar.

No es porque esté lejos,

ni escondida tampoco está,

es porque como es tan bella

su belleza parece normal.

Yo una vez conocí a esta rosa,

y ya nunca la pude olvidar,

compañera de aventuras,

de deleites y demás.

Si alguna tú te la encuentras,

verás lo bella que está.

Pero no te olvides de decírselo,

porque eso a ella le hará ser más.

Te quiero, Neus.

Suissane

Una flor.
O pot ser no era ni flor, però era quelcom bonic.
Es deia Suissane.

Suissane somniava entre papallones. A ella tant li era si feia fred o calor, perquè allò important era que el sol espurnejara.
Els núvols però, encara que puga parèixer mentida, també li agradaven. Suissane era d’aquelles que pensava en positiu, d’aquelles que se’ls estimava perquè, tot i que li taparen el seu estimat, li donaven aigua. I amb l’aigua, amics i amigues, Suissane creixia.
Creixia, i creixia!! I s’enlairava amb el vent, plenant el cel de somriures.

Però Suissane, com totes les flors, o com totes aquelles coses tan boniques com les flors, era una miquiua coqueta. Més que agradar-li, de vegades fins i tot arribava a necessitar que els que passaven a la vora li diguessin com de bonica era. I quan açò no ocorria, s’entristia molt moltíssim i es ficava a plorar. I també creixia, és clar, amb aquesta aigua salada; però per ser salada, de vegades acabava sent també una mica amarga.
Aleshores Suissane pensava que ningú la volia, perquè ningú li deia les coses boniques que ella esperava sentir. Allò que Suissane no sabia, és que la gent tenia por. La gent tenia por de dir-li allò que pensaven.
De no dir-li prou, o de dir-li-ho d’una manera que no fora prou bona per ella. De vegades el que passava era que els vianants donaven tant per sentat que Suissane era bonica, que creien que no era necessari dir res... com anaven a dir-li ells res a una flor! A una flor tan preciosa que de segur que estaria cansada de sentir carantoines, a ella, que pareixia tan certa i ferma.
Però el que la gent de vegades oblidava és que, de vegades, són aquells que pareixen més ferms i estables, els que més necessiten tindre quelcom a què agarrar-se.

Imatge: internet

What's the weather like?

Vladimir - Hey, Neus, what's the weather in Spain?
Neus - Well... I guess sunny.
Vladimir - No, I mean, in yourself.
Neus - Mmm... I think my weather is like when it stopped raining a moment ago and you're sure the rainbow will appear soon... but it's still hidden somewhere.






Later on, eating bread with oil and salt, I've told him
"You know? I also feel a bit like a hedgehog."


Erizo!
De puntas pinchosas
damaging with dards
those who I love the most.
Erizo!
.
.
.
gris.




A ver cuando cuelgo la tela del arcoiris que aproveché de uno de los tantos paraguas que se me han roto.
Le dará alegría al techo blanco.

No me mola

Anar sempre en presses i estressada
daquipallá
dallapaquí



És com si fera falta un petit clic
un petit canvi

(i, definitivament, no era un canvi d'aspecte blogaire, el que feia falta)



Bé, almenys queda confirmat per enèsima vegada que:

• Anar a una festa sense ganes, no val la pena (per molt dels anys 70 que sigue)
• Deixar les coses per al final produeix efectes noscius per a la salut
• Les finestres se cauen si pretens fer peses amb elles
• Encara que face sol pot fer fred
• Si vas sense monedero perds els diners
• Si vols parar de menjar xocolate, no ne compres!
• No m'agrada el maquillatge perquè: 1. Te l'has de ficar. 2. Te l'has de llevar. 3. No pots rascar-te els ulls quan te piquen. 4. És amontó incòmodo beure cervesa amb els morros pintats.

Theatre Presentation

These are the tree images I used for my Theatre Presentation. We had to talk about our expirience as theatre students last term.


The neutral mask was a kind of beginning for me. It was the expirience that started to light up the rest. I put myself in so many questions I couldn't answer that my mind erased all the preconvieved ideas about theatre I had before. It was exactly as this quote from a handout: "When a student has experienced this neutral starting point his body will be freed, like a blank page on which drama can be written... The neutral mask in the end unmasks"
I have to admit that before this term attending theatre classes, I thought that theatre was only about living stories. But then, by time, I learned that it is death if you pretend just to tell a story, instead of setting it up to leave the audience leave it. Theatre is more than just the facts of a story, and it's more than just the emotions of a poem.
Theatre it's both, it's even more!! In theatre everything is on stage: emotions and actions. The audience will take what they want to take and so you can not pretend to teach anything, only to make people think about it, so they will find their own way to learn.

This image is a poster I bought after Andersen's Dream, the theatre performance we went to see in Sarajevo, approximately in the midle of the term.
I used it in the presentation because it simbolizes incredibly well what theatre started to be for me. Both, the text and the image, are telling you to go, to go there and discover what the hell is that dark figure, what is she/he doing, what's the meaning of all of it...?
And so it was for me. I really started to love theatre, to enjoy each leson, to really feel that enthusiasm about all the things I had to discover. Days started to be mine!

I took this idea from Ines, early in the beginning of the term, when we had to draw a theatre expirience. I realized how it was fitting perfectly with my feelings about theatre: up and down, good and bad, pesimistic and optimistic, go and come... a game of opposites. Furthermore, the shape is like a heart beat, and that's also because theatre makes me feel alive.

You can also see lots of colours, as there are so many things in theatre to learn about. However, take a look! You cannot find a single colour which is not connected with the others, as you cannot understand something if you don't try to link it with all the possible things you already know. Even more, at the beginning the colours are not clear at all, but if you really keep on working you'll reach the center, where things start to get their whole sense.

However, that was not all. I went on thinking about this "graph" and wondered how it could end. Was it always going to be like that?

Maybe by constant work, it could get constant, in way!!

But then I realized how stupid it was, to get constant. First of all, becuase I cannot avoid the downs, they come and that's it. But, second of all, because I even don't want to. I don't want to be misanderstood, of course I don't like to beig upset or depressed, but downs make me think

about what is going wrong, they give me the strenght to keep on working, they give me more perspective and help me to improve. So then I thought this last draw could simbolize it better, and a down does not necessarely mean that I'm so depressed, but that I have so many doubts in my head that nothing is clear at all.

Detalls

Jo sóc d'aquelles persones que disfruten amb els postits a la porta de l'habitació, amb notetes d'amagades, amb una tableta de xocolata davall el coixí, amb un globus que fica don't worry be happy, amb ous kinder ací i allà, amb aquestos petits detalls que ens fan somriure.


Tijana es va trobar al llit, diumenge de nit, el Principito. Li vaig escriure que teníem molta sort, que ja ens havíem domesticat, i que per a mi no era una "chica serbia" qualsevol, que ella és Tijana, "mi chica serbia"! Li vaig dir que era una estrella, i que jo, al cap i a la fi, en sóc una altra. I aixina, fent-nos llum mutuament, anem passant els no tant bons moments, i els que

demanaries que no s'acabaren mai.

Li vaig dir, també, que el Petit Príncep és per somniar, viure, plorar, riure, imaginar, creure,

reflexionar, aprendre, descobrir, somriure, viatjar... al cap i a la fi, el Petit Príncep és un d'aquests llibres que són allò que tu vulgues que siguen.

I això, Inés, ho sap millor que ningú. Aquella que sap més o menys com sona el bosni perquè és paregut a l'eslovac. Perquè ella, per suposat, té el Petit Príncep en eslovac. Encara que, al cap i a la fi, és d'aquestes persones a les qui no els fa falta cap Petit Príncep, perquè el duen a dins.


De vegades, fent aquest tipus de coses, et trobes al llit, el dia següent, un ou kinder en una carta. I plores, clar, amb aquestes coses sempre plores.




I ací baix, el detall inacabat que els vaig fer a les meues adonetes, que obliden que les distàncies s'esborren amb somriures al cor

La vaca Paca torna!

Ja està aquí, ja arriba Paca!!

I amb Paca, hui també ha arribat:
-la maleta!

-el donar-se compte de que els rusos es prenen algunes coses al peu de la lletra

-l'alegria de que una persona en qui et vols entaular per a parlar-li de tot i més et diga aquest matí que li avellís quedar en tu per a prendre alguna cosa, fóra del bureo (jaleo) de l'escola

-el natalici d'Alen (Cicak)

-les ganes de fer una llista de característiques curioses de tu mateixa, perquè hui el fet de que se t'olvide que estàs bollint aigua per a fer té se t'ha passat ja més del que és costum, hui... 6 vegades!! (vamos, que he tornat a apretar el botó de l'aparet 7 vegades! i al final en lloc de té, el que he acabat fent és camomila)

-l'enèsima reflexió sobre el que vols estudiar a la universitat, sense traure massa en clar, perquè la conclusió sempre és la mateixa

-enrecordar-te del que vas escriure el primer dia d'arribar

"Una alegria tranquil·la, de donar-me compte de com m'ho estimo tot encara que no m'acabe d'agradar.

Respiració calmada

i a la volta acelerada

somriures i "how are you"s

abraçades sinceres

de retrobar-nos allà

on hem decidit estar

i viure"

Carta de despedida

http://es.youtube.com/watch?v=K_6Ja8hUNzc

Perquè m'ha fet plorar
i còrrer per tota la residència abraçant a la gent
i pujar el final de les escales del top floor mig a gates, perquè sinó em queia del ràpid que volia anar.

I és dels detalls que et recorden com de meravellosa és la vida.



(i perquè no sé com ficar per a que aparegue el vídeo)

Tic-Tac

Tic-Tac perquè Melisa ha arribat avuí a l'habitació i ho ha endreçat tot en un moment (bé, ella, que com Nihada, no viu realment ací, tampoc tenia massa trastos que ordenar).
Però entre les poques coses que ha portat, ha portat un rellotge.
(el subjecte de la foto està ara a la seua taula, donant-me l'esquena mentres em tortura)

Què passa? Volen que encara siga més conscient del temps que passa? Del temps que no tinc?
(perquè la frase que més surt de ma boca és "no tinc temps")

Ja sé què diria ma mare: això és una senyal! Veus, senyal definitiva de que has de començar a organitzar-te bé el temps, que vas sempre estressada i en preses als llocs!
I jo li diria: Ja ho seeeeeé.
I si no estaguérem de bon humor, ens acabaríem enfadant una miquiua; ella perquè li he contestat "malament", jo perquè ella "sempre em repeteix" coses que "ja sé" que he de fer.

I Paca... què diria??

Jo, el que dic, és que espere que em deixe dormir i concentrar-me a l'hora d'estudiar o fer altres coses.

A tranques i barranques

Bon viatge he tingut jo, sí senyor!

Vaig eixir de l'aeroport de València a les 3.40. Només vaig tindre 20 minuts per a canviar d'avió a Münich. A l'arribada a Viena només tenia 20 minuts més o menys per a agarrar l'avió cap a Sarajevo, jo ja estava preparada per a córrer no més vore la "gate" però resulta que en els panells no hi havia cap, i a més, ficava Ausfall al vol de Sarajevo. Jo no sabia exactament el que volia dir, però ja m'imaginava que seria que estava cancel·lat. I efectivament.

Després de les cridades oportunes a ma mare i que el de l'agència de viatges m'explicara tot el que havia de fer, i els tràmits corresponents (inclòs el d'esperar a la maleta, i que no apareguera, i passant-me estona pensant en Paca, la pobra, allà dintre mig ofegada), vaig acabar en un taxi anant cap a un hotel amb la companyia d'una sueca i un noruec. Els dos són jutges a Sarajevo.

Em vaig sorprendre molt a mi mateixa, de no perdre la calma en tot el dia excepte el posar-me nerviosa i preocupar-me per el canvi de vol a la terminal de Münich. Ja ho deia ma mare, ja: la vida, en calma, millor (o era ma iaia?).

Lo que correspon a Viena ja ho aniré postejant, perquè Viena m'ha donat per a unes poques reflexions.

Així que hui de matí, a la terminal, resulta que va i em trobo a Fernando el de Rescate (ong espanyola a Bòsnia) a la dona i la filla (que per la meua reconeguda mala memòria per als noms encara no m'enrecordo com es diuen, tinc la memòria en mal estat...), i a un altre espanyol que viu a Mostar i que no coneixia encara. A Alberto ja sabia que me'l trobaria, igual que a Radka i Christina del col·legi. Però la sopresa encara ha sigut més gran quan ha arribat Sònia la professora de castellà en un home que s'ha trobat a l'aeroport de Barcelona i que resulta que ara estarà en Sarajevo treballant. I ha sigut més graciós encara el fet que jo en principi ahir em quedava a casa Sonia a Sarajevo, i va i resulta que les dues vam dormir al mateix hotel i ni ens hem vist!

No hem volat cap a Sarajevo per la boira. Aixina que el que han fet és fer aterrar el avió a Dubrovnik i d'allí han fletat un autobús cap a Sarajevo, que ha vingut genial perquè Mostar està de camí i ens han deixat allí. Com no, les fronteres ací es tarden mil·lenis de passar. Però bé, hem arribat sans i estalvis tots.

Un altre detall, no carent d'importància, és que han perdut la meua maleta. Estic arribant a la conclusió que en Dubrovnik ens tenen mania als Rodetes, perquè a mon pare quan va vindre a vòrem també li la pergueren.

I, com que he tingut la poca consciència de ficar el menjar que ens han donat a l'avió per a l'autobús en la motxilla, se m'ha empastrat tot i m'he estat mig hora netejant-la, i netejant la calculadora i el collar que Sanahuja ens va portar de Istanbul. Però la calma m'està venint molt bé, i enlloc d'enfadar-me amb mi mateixa he pensat que encara haguere pogut ser pitjor si haguera tingut allí tots els carregadors i els cables.

La foto de dalt és de la interminable espera. Evidentment, han anat surgint bromes al respecte, per passar l'estona.

P.D. Viena donarà per a molt!

(al fotolog l'estat de la meua habitació)