Mi historia de amor

-No te alejes nunca de mí. - Dijo ella.

-...

Y no es que él no contestara, o que la quisiera olvidar, o que su boca estubiera tan llena de amor que no pudiera articular palabra, o que tubiera un amante, o que estubiera lejos y no la escuchara, o que estubiera cerca y tampoco la escuchara, o que no supiera qué contestar...

Es que él...

El jamás existió.

Me guardo en una cajita

A veces pasa que me vuelvo un poco Momo, aunque sin saber escuchar tan bien.
Escucho y escucho.
Los problemas, alegrías, tristezas, amores y desamores de mis amigos y no tan amigos. Luego, me preguntan: "And how are you?"
Y yo digo: "Fine!" con una sonrisa en la cara.

Que resulta que sí, que sí que estoy "fine". Que sigo sin haberme estresado desde que llegué, que le sonrío a la vida y retomo el contacto con gente que parecía haberse emborronado en el camino.

Pero…
"Fine", como bien nos decimos Georg y yo, no es una respuesta. "Everybody could say fine, come on!"
Y, sin embargo, la respuesta mía que le sigue es: "Well, I don't know, I'm ok. With tons of work, just like everybody else, but at least I don't get stressed. I'm pretty happy in general, don't know, just enjoying as much as I can."

María, el otro día, contándome todas sus aventuras y los líos en los que la meten por en medio y yo, después, solo supe decir: "Bueno, bien, en mi línea y au."

Hoy, hablando con Yuval, me ha contado los pequeños problemas económicos de su familia, de un amigo con el que la relación se ha deteriorado, de su padre buscando fondos para hacer otro documental… y yo, de nuevo: "I don't know, just fine!"

Y ha sido entonces cuando me he re.dado cuenta de lo que me callo, de cómo me guardo, de cómo inconscientemente no abro la boca por miedo a no molestar. Y eso es malo, lo tengo comprobado, porque a la que lo intento, me oigo estúpida.

Dentro de poco habré olvidado cómo hablar de mí.

¿O será que mi vida ha dejado de ser un gráfico de y=sin(x) comprimido con x=tiempo y y=estado de ánimo?

Voy caminando por la vida, sin pausa pero sin prisa

Bé, pot ser amb una mica més de pauses de les que em tocaria. Que si té, que si café, que si un altre té amb un dolç típic bosni, un altre té amb un dolç típic anglés... Dinar, sopar, saludar a gent... i això que molts encara no han tornat!
Això de que igual no dormia aquest cap de setmana... mentira!He seguit aplaçant les coses que no són urgents, i la meua to-do list és més o menys igual de gran que quan vaig vindre però... sabeu què?

Que m'és igual!M'és completament igual perquè estic tranquil·la i serena.Sense estressar-me.Que no tinc les coses fetes? Pos weno! Que com dia Dionís l'altre dia, el primer és estar agust amb un mateix, estar feliç i amb salut, després ja vindrà la resta, després ja vindran els objectius a llarg plaç, però el primer és u mateix.

I com diu el pare de Ruth, al final del dia el que conta és el que has disfrutat d'ell.

I, com diu la tortuga de la peli kung-fu fighter: El ayer es pasado, el mañana es incierto, el hoy es un regalo, por eso se le llama presente.

"Quieres ver el mundo... mira, está debajo de tus pies."

Foto: jo i Paca a l'avió.

I, me, myself i jo.

Bottom: depressed Neus. A qui quasi no li queden forces per aferrar-se a res, que està a punt de caure a l'abisme, que està mig difuminada, que té un inmens pes a sobre.

Right: over.reflexive Neus. Qui de tant pensar perd l'equil·libri i corre el perill de caure. Qui es fa menuda fins el punt que de vegades pareix que ningú la pot vore. Who alienates herself so much that it seems she forgot what it was to laugh.

Left: relaxed Neus. Qui es pren la vida tranquil·lament, sense preses... però sense pauses. Qui comprén que no val la pena exasperar-se per estupideses, somriu a cada moment i només "busca lo más vital".

Up: happy and cheerful Neus. Qui és increïblement feliç. Qui es perd en el seu món i vola entre els núvols. Per això de vegades la gent només li pot vore els peus, i encara gràcies!

Pa fuera el estré

Así andamos,
no de cabeza al río
sino de cabeza al degolladero con nombre de deadline.

Pero, como siempre, unas buenas risas le quitan peso al asunto.
De nuevo, es increíble el poder de una buena sonrisa...
y de una buena carcajada!

Que la vida es de colores
y no vale la pena perder el tiempo buscando el matiz grisáceo adecuado.
No vale la pena perderse en lamentaciones ni autocompasiones si aquello por lo que nos compadecemos tiene tan fácil solución como esbozar una sonrisa.

Pero basta de "no"s.
Sí vale la pena sonreir, y intentar ser positiva aunque a veces parezca un trabajo no apto di para una deidad.
Que, como dice Felipe el amigo de Mafalda, es muy fácil ser luchador incansable de declaradas ideas, pero lo difícil es estar cansado y seguir luchando.

Yo...
SIGO!

Que la vida seguisca sent tan meravellosa

5 shooting stars.
A les primeres no sabia que demanar, passaven massa ràpid, i no volia perdre el fil de les converses que estàvem tenint.
Sentades a un balcó de casa Jasmina, en Jajce, miràvem les estreles entre converses de quasi mitjanit.

Hi ha algú allà dalt? "There must be…"
Is it God though?
But what is God?
Jasmina, que feia dos anys duia el vel, creu que les religions són estúpides, que Déu no s'anomenaria a si mateixa Déu, i menys s'otorgaria un gènere masculí. Yan Kei és catòlica, però una mala catòlica segons ella, diu que li fan iuiu les esglèsies, que no li agrada sentir-se obligada a anar-hi, que ella troba a Déu everywhere.
Aixina que Déu no és allà dalt, li he preguntat, perquè segons tu està a tot arreu…
"Exactly!" A cada roca, a cada abre, a cada flor.
Jo… jo no sé que pensar-hi. Últimament estic agnòstica perduda. No sóc suficientment racional per negar-hi l'existència, però envejo qui té la capacitat de creure-hi. De vegades es troba a faltar eixa sensació de que al cap i a la fi algú vetlla per tu, de vegades és difícil encarar-se a soles amb la vida.

I jo seguia sense saber quin desig demanar.
Sempre m'ha costat molt decidir-me. Són tantes coses les que volem a la vida! Però, de totes formes, tampoc m'agradaria que aquestes m'arrivaren per qualsevol altre mitjà que no fos jo mateixa.
Tots sabem que les coses impossibles segueixen sent impossibles fins i tot per a les estreles fugaces. I si la resta de les coses estan a les nostres mans… quin dret tenim a demanar que ens ho donen fet? A més, quina felicitat és aquella que no es construeix una mateixa? Quan és que dura eixa felicitat si no hem aprés a cuidar-la?
Clare (Yan Kei) diu que ella de menuda demanava ser feliç i rica. Però no rica en el sentit més ampli de la paraula.
Per a ella ser rica és tindre prou diners per fer les coses que li agraden i per a no tindre que preocupar-se de que li'n puguen faltar en algun moment. Clare i Jasmina estan d'acord en què els diners no donen la felicitat, però que sense tampoc es pot ser feliç.
Jo per dins no hi estava massa d'acord. Però ei, en la nostra posició privilegiada on no ens falte cap necessitat bàsica, tendim a romantitzar aquesta idea i dir que podríem ser feliços sense diners.
Jasmina ho té molt clar. El seu objectiu, diu, és fer moltes coses, anar a una bona universitat, triomfar a la vida laboral, i asseguar-se la vida. Diu que no vol passar per el que han passat els seus pares.
Quan son pare va aconseguir un treball a Itàlia se'n van anar tots cap allà. La guerra de Bòsnia no va ser el motiu del trasllat, però de bon tros no fou un motiu per replantejaments. Allà estaren bé.
Tanmateix, quan van tornar, van trobar la casa destrossada, i a son pare li costava molt trobar treball. Van estar dos anys sense comprar cap peça nova de roba, ni comprar fruta perquè no s'ho podien permetre. Va nàixer el germà menut, i fins al cap d'uns anys, Jasmina ens ha estat contant que el germà menut no sabia el que era un plàtan.

M'ha fet pensar en com el passat modela la visió que tenim del futur. Jasmina, després d'haver viscut la pobresa d'una postguerra i d'un país destrossat, somnia en tindre un sou mitjanament alt (entre altres moltes coses, evidentment).
Jo, després d'una vida sense cap gran problema econòmic, no tinc al cap més preocupacions monetàries que les que la prudència de ma mare intenta embotir-hi.

I seguim parlant de mil coses, de Clare i sa mare (no mai m'he atrevit a preguntar-li per son pare), de si a tots els llocs es veu el mateix cel…

"Ahhh!! Another one! ANOTHER ONE!! I saw it!!!"
I colló quin ensut que em pega la xina. Llàstima que aquesta no l'he vista.

Tanmateix, a l'estona n'apareixen dues més. I aquestes ben clares i brillants.
Curiosament, un desig ben senzill em surt de l'anima, i em surt ràpid com un raig, abans que s'apague la cua de l'estrela:
Que la vida seguisca sent tan meravellosa.

Perquè ho és. La meua vida és meravellosa. Per moltes penes que em cree i per molt d'estrés que em tire a sobre. Desitjar que ho seguisca sent, d'una manera tan espontànea, sense pensar-hi, m'ha fet adonar-me'n que ja ho és.
De nou, em proposo somriure més i ser més positiva. Agarrar més la guitarra. Seguir el consell de la mamà de centar-me en el que faig enlloc de fer mil coses alhora. Eixir a prendre més cafés amb la gent. Obrir més els ulls. Tancar menys el cor… Que m'ho guarde tot.
I em sorprén que la gent es sorprenga quan els dic que sóc introvertida.

I bé. Diuen que els desitjos no es conten. Però jo aquest el volia compartir.
De totes formes, hagueren passat o no les estreles, la vida haguera continuat sent igual de meravellosa.
Ho és tant com nosaltres estiguem disposats a fer l'esforç perquè ho siga.

I jo n'estic, i tant!

foto: google

I'm getting indignant again

"A falta de investigaciones completas en algunas provincias, el balance es estremecedor: 129.472 personas murieron a manos de los fieles al dictador (entre 1936 y 1939 y durante la posguerra), mientras que 38.563 fueron asesinados en la retaguardia republicana. "

from: http://www.publico.es/espana/actualidad/168709/memoriahistorica/garzon/guerracivil

As fore me, it is not a question of who killed more people, who is more to blame due to the lives they distroyed...

this was about some bastards destroying the path we started to walk towards a better country.

Freedom, equality, respect, tolerance... tot a pastar fang.

Sometimes I tend to believe that people that still support the coup cannot have a propper brain. I imagine it full of worms having a party.