Don't forget

Mai m’havia parat a pensar-ho, però aquestes pedres de la ciutat vella estan escrites en anglès.
Em recorda a l’última part de El jardinero de Sarajevo que s’anomena “Who will be the witness”. Apelant indirectament a la comunitat internacional que no va fer res per parar realment aquesta barbàrie.
Perquè en part pense que a qui més falta li fa és a d’ells, per a no tornar a començar cap estúpida guerra, i llavors deuria estar en “dobro” (Bosni,Serbi,Croat). Però bé, no crec que cap ciutadà de BiH ho puga oblidar de totes formes. No crec que els fage falta llegir “don’t forget” cada vegada que passen per la ciutat vella per a no oblidar-se.
Però nosaltres... ah! Nosaltres i tant que ens oblidem. Nosaltres ho oblidem tot, açò i Rwanda, açò i Vietnam, açò i Xile, açò i tota Amèrica llatina, i espanya fa pocs anys, i Palestina, i el Sàhara, i el quart món... i tot el que fage falta per viure feliços en la nostra ignorància.
Però no, no anem a ser pessimistes, anem a canviar el món. I ara ho veig clar. Res de matemàtiques. Al món podríem sobreviure sense que s’inventare res nou, però jo no sé si vull sobreviure per a que el món no siga res més que un reflexe de morals cada cop més deteriorades. Que sí, que pedagogia (o pot ser teatre), que el que fa falta és educar, arrencar d’arrel tanta tonteria, tant de consum sense sentit, el que fa falta és tolerància i respecte i disposició de donar i treballar pels qui ho necessiten.
Que sí, que ara ho tinc més clar que mai. M’ixen fins i tot les llàgrimes. Bé, jo sempre he sigut molt (massa?) emocional.
Ui, ara se’m fa molt gran el món, sobretot en pensar que de vegades no puc ni controlar als meus xiquets de Roma Neretva, però bé, encara som joves, encara hem d’aprendre molt i molt, i els gitanos (sense cap to de menyspreu) juntats amb una llengua tan diferent a la meua com el dobro no són una combinació fàcil.
Sí, ara tinc una mica més clar el meu futur, tot i que no descarte que torne a virar 180º, a n’estes altures ja n’estic acostumada.